Murmuris de Venècia (capítol 7)

Per Júlia Massagué

Aquella xerrada m’havia aclarit moltes coses, però m’havia afegit una altra preocupació. I si la sobtada desaparició del meu pare hagués sigut obra d’aquella gent, perquè sabia massa? I si ja era massa tard? Confosa vaig deixar lliscar la meva esquena per la rugosa paret d’aquell carrer i em vaig quedar asseguda allà, amb la mirada perduda en les aigües del canal i estrenyent-me els genolls contra el pit. Em sentia sola, l’enyorava. Tímidament una llàgrima va treure el cap  i va fer un salt quan vaig tancar els ulls amb força.

El que m’havia desconcertat més d’aquella conversa havia estat l’última frase que m’havia dit en Fabio: vigila amb qui confies.

Em vaig sorprendre en pensar en el Biel, ben mirat ell en devia saber bastant, del tema, encara que no el coneixia  potser estava disposat a ajudar-me. Segur que li interessaria el meu descobriment. Però tenia un problema, no sabia com contactar amb ell. Se’m va acudir buscar-lo al facebook ja que ara tothom en té. Així que vaig tornar cap a casa, vaig mirar el nom que estava escrit en la portada del treball i el vaig buscar. Vaig enviar-li un missatge bastant curt perquè preferia explicar-li-ho tot en persona: “Hola Biel, sé que ens coneixem des de fa poc, però crec que tinc notícies sobre el teu treball, si t’interessa truca’m aquí: 627 894 416. Adéu!”

Potser semblava com si li tirés la canya, però bé, semblés el que semblés jo sabia què volia aconseguir. Per matar el temps vaig anar a mirar la tele, fent zàping vaig arribar a un canal on feien un documental avorridíssim sobre els óssos polars del cercle àrtic, jo mirava la pantalla sense veure-la. Les parpelles se’m van anar aclucant a poc a poc fins que al cap d’una estona em vaig donar per vençuda i vaig rendir-me al son.

*                      *                          *

Va despertar-me una vibració persistent a la butxaca, desorientada em vaig adonar que era algú que em trucava al mòbil. No tenia el número guardat a l’agenda, però vaig despenjar i vaig dir encara amb la veu pastosa:

– Hola?

– Gina?  Que t’he despertat? – Em va respondre una veu divertida.

Vaig trigar uns segons a identificar aquella veu i a recordar que li havia donat el meu número feia una estona.

– No, no, és a dir, sí, però no passa res – De fons es sentia el soroll del carrer, homes fent ofertes de peix, converses aïllades, la seva respiració una mica accelerada…, devia estar caminant.

– Quina era aquella notícia?

– Uf, és una mica llarga – Vaig respondre.

– Estic a prop de casa teva, que vols que et passi a buscar? – Es va oferir.

– Com vulguis, si no tens res a fer, és clar que sí, vine quan et vagi bé.

– Ara vinc, doncs, fins ara! – Va penjar. Que sociable, vaig pensar.

Vaig sentir soroll de plats i coberts que venia de la cuina i vaig anar a ajudar a la mare, que segurament estaria rentant la vaixella. Últimament la casa estava més neta i ordenada del que era habitual, potser era perquè ara érem dues, però em decanto més per l’opció de la teràpia ocupacional, devia intentar no pensar en el pare omplint cada segon del seu temps.

M’hi vaig acostar i tocant-li l’espatlla suaument li vaig preguntar si necessitava alguna cosa. Ella va fer un salt que de poc no li cau el plat a terra, no m’havia sentit arribar. Es va posar la mà al pit teatralment i em va dir que no, que podia marxar.

Vaig sortir al carrer i mentre l’esperava em vaig distreure donant puntades de peu a pedres petitetes, enviant-les a fer submarinisme al fons del canal. Al cap d’una estona vaig veure aparèixer una figura que caminava tranquil·lament amb les mans a les butxaques. No podia distingir si era el Biel o no perquè encara estava massa lluny. S’acostava sense presses, balancejant-se lleugerament cap a un costat i cap a l’altre, a poc a poc els difuminats contorns d’aquella figura es van anar fent més nítids i vaig poder comprovar que sí que era ell. Quan va arribar ens vam fer els dos cordials petons de benvinguda i ens vam quedar mirant sense saber què dir durant un moment. Jo estava d’esquena al sol, però a ell li tocava de ple a la cara i em mirava amb un ull mig aclucat. Un juganer rínxol ros li queia per la banda esquerra de la cara, pel costat de l’ull que tenia entreobert. Amb les mans encara a les butxaques va decantar el seu pes cap al peu dret i va intentar obrir l’altre ull, però no va poder i els va acabar tancant els dos emmurriat.

– I bé, què és allò tan important i misteriós que m’havies d’explicar?

– És una mica llarg… – Vaig respondre.

– Tenim tota la tarda per endavant.

Vam començar a caminar sense cap direcció concreta. Li vaig explicar tota la història, com havia descobert el quadernet, la visita a en Fabio i tota la pesca. En acabar es va quedar un instant pensatiu i va dir:

– És a dir, que sabem que algú es va emportar l’escut quan va ser tret de l’aigua i el va amagar en algun lloc on suposem que encara està.

– I que el meu pare va ser segrestat perquè sabia massa coses.

– Suposem.

– Exacte, no sabia per on començar a buscar i necessitava ajuda, algú que sabés una mica del tema, ja m’entens. M’ajudaries?

– És clar, perquè no?

Ens vam asseure a la vora d’un pont, amb els peus penjant i balancejant-se suaument amunt i avall. De sobte la panxa em va grunyir, em moria de gana, encara no havia dinat.

– Anem a alimentar a la bèstia?

– D’acord – vaig dir una mica avergonyida.

– Vine, conec un lloc on fan uns batuts de fruites boníssims.

Mentre caminàvem posava una cara pensativa molt graciosa. A poc a poc va anar relaxant les celles i em va dir:

– L’única pista que tenim és aquella màscara que li va caure al perseguidor la mateixa nit en què van robar l’escut, segons m’has explicat, aquell home va dir que el seu avi l’havia donat al museu…

No havia acabat la frase que jo ja estava saltant d’alegria:

– Ets un geni, un geni! No hi havia pensat, anem-hi ara mateix!

– Espera, i el batut?

– És igual! – vaig dir estirant-lo de la màniga sense que es mogués ni un centímetre.

– La màscara no es mourà d’allà i jo ja m’he fet a  la idea del batut, així que deixa’m que et porti al bar que jo dic, agafem el batut i anem a mirar la famosa màscara, no et preocupis, que no camina!

– D’acord… – vaig dir molesta.

– Si tu també tens gana, no et facis l’afectada ara – va dir rient.

Vam arribar a una placeta, vam agafar els famosos batuts i vam marxar cap al museu.

Hi havia poca gent, com de costum, només algun turista. Vam anar passejant per aquell laberint de colors i formes retorçades fins que en un passadís sense sortida, al final de tot, la vam veure. Un nas llarg i lleugerament corb sobresortia d’entre dos ulls buits, d’on en naixien unes brillants serpentines que lliscaven galtes avall com rius de plata. Als pòmuls rígids i encartonats de la màscara hi havia incrustades de manera desordenada petites gotes de pluja. Daurada lluïa sota la llum del sol d’estiu, era preciosa.

Ens vam quedar una estona contemplant-la amb admiració. Al costat de cada obra exposada hi havia un cartellet on es citava l’autor i la procedència de l’objecte, però el paperet de la nostra estava en blanc, així que ni els del mateix museu sabien d’on podia haver sortit aquella màscara.

– No tenim res – vaig dir desil·lusionada –. Ben mirat, què pensàvem trobat aquí?

– No ho sé, algun relació, una pista…

Vam retrocedir pel mateix passadís d’on havíem vingut i vam decidir que ja que havíem pagat l’entrada ens quedaríem una estona més. Vam perdre’ns entre passadissos i quadres, n’hi havia de bodegons, surrealistes, d’època… En un d’ells hi vaig veure una cosa que em sonava molt però no sabia què era. Sobre el llenç hi havia una vintena de persones ballant en un gran saló decorat ostentosament, tots anaven vestits d’època i portaven màscares, devia de ser una d’aquelles típiques festes que es feien a Venècia. En aquell immòbil i silenciós ball es podia notar una aura de misteri, surava en l’aire, el viciava. Gràcies a les màscares la gent no es reconeixien els uns als altres, cada persona gaudia d’una nova identitat. Totes les màscares eren diferents entre si, n’hi havia de molts tipus, grans, petites, amb plomes, amb un nas extremadament llarg…. Aquell nas… Vaig mirar bé la màscara que duia un dels homes que es mirava la sala des de dalt d’unes escales, daurada i amb  brillants sota els ulls. Vaig estirar la màniga del Biel amb la boca mig oberta i la vaig senyalar.

– Ostres, no és la màscara que acabem de veure? – va dir sorprès.

Vaig mirar la placa informativa que hi havia al costat del quadre. El pintor era un tal Otello Piomonte i el títol era: El misteriós ball de les màscares en una nit d’estiu.

– Mira Biel, a sota hi ha la informació. Diu que aquest saló era al palauet d’un noble d’aquí a Venècia, d’un tal Antonio Morezzo.

– Creus que existeix? Vull dir el palauet.

– Ni idea, no n’havia sentit a parlar mai, miraré a veure si trobo alguna cosa a internet.

Quan vam sortir per la porta principal del museu els últims rajos del dia em van besar la punta de les sabates, al mateix moment que una llàgrima em regalimava galtes avall. Em vaig girar d’esquenes a ell perquè no em veiés i me la vaig eixugar d’una revolada, però els ulls humits em van delatar.

– Què et passa?

No em vaig poder aguantar més i vaig ensorrar-me allà mateix. Al primer moment no va saber què fer, es va quedar allà dret, mirant-me, després va dubtar un moment reprimint un gest quasi imperceptible però finalment es  va acostar i em va fer una abraçada. Desconcertada vaig quedar-me allà una estona, reconfortada per aquella tímida mostra d’afecte, fins que a poc a poc vaig deixar de sanglotar.

Vam tornar cap a casa en silenci, en arribar vaig llançar-li un somriure trist i vaig entrar. La mare ja havia preparat el sopar i tot i que no tenia gana vaig haver d’engolir-lo intentant també empassar-me el nus que tenia a la gola. La mare tampoc no estava per tirar coets, així que, tan bon punt vam acabar, cada una va anar cap a la seva habitació, demà seria un altre dia.

Categories: Murmuris de Venècia | Deixa un comentari

Navegació d'entrades

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Bloc a WordPress.com.

%d bloggers like this: