La làpida perduda

Per Georgina Gual

En Joan i la Maria eren dos grans amics. Una tarda d’estiu estaven els dos a casa avorrits i van decidir anar al cinema. Un cop varen ser allà van estar discutint sobre quina pel·lícula agafar i al final van triar La làpida perduda. Van comprar crispetes per menjar i una coca-cola per beure. Van entrar a la sala, es van asseure als seients corresponents i la pel·lícula va començar. Els dos nois es van sorprendre en veure que el tema del film era d’aventures, ja que ells es pensaven que seria d’amor. Així que, com que s’avorrien, van començar una conversa en veu baixa, quan de cop i volta van notar com aquella gran pantalla els absorbia cap a un món paral·lel. Els dos nois es sentien estranys, al·lucinats i estaven bocabadats. Tenien por, no els havia passat mai res semblant i no sabien què fer. Veien com la gent continuava mirant la pel·lícula sense adonar-se de res del que havia passat.

A la llunyania veien a un noi que caminava cap a ells, era en Jordi, un arqueòleg, el protagonista de la pel·lícula, que vivia a Barcelona. Els dos nois petrificats li van explicar, a en Jordi, el que els havia passat, i ell va decidir ajudar-los. Els va portar a casa seva on hi havia la seva nòvia, la Marta, que sabia què s’havia de fer per tornar al món real. Quan van arribar, es van presentar, i la Marta i en Joan es van mirar amb uns ulls penetrants. La Marta tenia bon físic i ell no se’n va poder resistir. En Joan també era bellíssim i els dos es van enamorar a primera vista.

La Marta els explicà que per tornar al món real necessiten trobar una làpida on hi ha una inscripció on posa la manera de tornar-hi. L’arqueòleg i la seva nòvia, per sort, havien trobat un mapa on deia com arribar-hi. Així que van decidir anar cap a l’Amazones per trobar-la. Van viatjar amb avió. Allà la Marta i en Joan van aprofitar per consumar el seu amor. Van anar cap al lavabo i van començar a acaronar-se, fer-se petons…

Quan van arribar, van caminar una bona estona selva endins seguint les indicacions d’aquell mapa i passant mil perills, fins que van trobar el famós llac amazones. Aquest és un llac molt gran, el més important d’Amèrica del Sud. L’aigua és cristal·lina i té una temperatura perfecta per poder-s’hi banyar. Després d’acampar i sopar, els nois que estaven esgotats van decidir posar-se a dormir. Però, al mig de la foscor de la nit, van sentir un tret. Tots es van espantar i van apagar el foc perquè no els veiessin, però ja era massa tard, un grup armat format per tres homes i per una dona bella, atractiva i de bon veure, es va plantar al campament. Els nois van escabullir-se entre els arbustos amb tanta mala sort que els grup d’assassins que els perseguia els van sentir i van començar de nou la persecució.

Després d’una estona, els quatre nois van quedar acorralats entre una cascada i els quatre malefactors. Així que sense pensar-s’ho dues vegades en Jordi i en Joan van decidir atacar un dels homes, van agafar-lo entre els dos i van prendre-li la pistola sense que els seus companys poguessin reaccionar. Van treure-li la vida amb un tret entre cella i cella. Després de la mort del primer dels quatre assassins, els dos joves van seguir barallant-se amb els dos restants, van forcejar una estona mentre es disparaven, fins que els dois nois armats de valor van acabar guanyant la lluita i matant els seus forts enemics. Per altra banda, la dona que comandava els perseguidors era atacada per la Maria i la Marta, però elles dues no se’n van sortir tan fàcilment; la Maria havia estat ferida greument i la Marta es va veure obligada a abandonar la baralla, incapaç de fer res ella sola.

La bella dama va aprofitar l’ocasió per fugir, però va relliscar caient per la cascada; tot just en aquell moment, en Jordi va agafar-la per la mà i van mirar-se fixament. S’havien enamorat. En Joan va ajudar el Jordi a pujar a la noia i van preguntar-li com es deia. Ella va respondre que es deia Violeta. Després d’això i de curar a la Maria, van seguir avançant cap al lloc on era la làpida, la van recollir i, de tornada, ja un cop a l’avió, en Jordi i la Violeta van estar parlant molta estona fins que es van fer el primer petó. Però unes turbulències causades per una gran tempesta van tallar el romanticisme de l’escena.

Tothom es va espantar moltíssim i, de cop i volta, van notar com l’avió queia verticalment cap a l’oceà. Tothom que era a l’avió va anar morint ofegat al mar durant aquella infernal tempesta, si és que havien mort ja a l’accident. La làpida s’havia perdut; tot el que havien aconseguit i les esperances de tornar s’havien esvaït; però no tot era dolent, havien sobreviscut a l’accident i a la tempesta. Eren els únics que ho havien aconseguit.

Estaven damunt d’un tros de l’avió que surava, esperant que algú els rescatés, però mai ningú va arribar a salvar-los. Passaven dies i dies, fins que van anar morint, a poc a poc, de gana i de set.