Els matins de sempre

Per Anna Tibau

Agafes aquell recipient que els que hi poden veure li diuen tassa i l’omples de llet, la mare t’ajuda a trobar el microones i seguidament la posa a un minut i mig perquè s’escalfi. Esperes mirant el que no veus fins que sona un soroll una mica molest, t’indica que la llet està ben calenta i que amb compte de no topar amb res la pots treure i dur-la a la taula. Sempre és el mateix; és tan igual que t’ho saps de memòria. Mires al teu voltant intentant poder veure alguna silueta, alguna ombra, però tot és completament fosc. No dius res. Només penses que has de seguir endavant, que una ceguesa no farà que no et mengis el món. Agafes la cullera que, segons et diuen, serveix per agafar líquids, però també la utilitzes per agafar menjars en pols. Palpes el pot de cacau, desenrosques el tap; amb la cullera a l’altra mà, intentes que s’endinsi dins el pot i agafes una quantitat de cacau indefinida, no la veus ni la veuràs; et conformes amb aquesta quantitat. Ho llences a la tassa que, després de tanta estona, s’ha refredat. Sospires. Barreges tot el que hi ha a la tassa i t’ho beus. La mare et diu que s’ha fet tard i que, si no t’afanyes, arribaràs tard a l’escola d’aprenentatge de Braille. Sí, aprens Braille, perquè sinó no podràs menjar-te el món de cap manera. T’aixeques de la cadira, objecte on et pots asseure; una mica incòmoda, per cert. Et dirigeixes cap a la teva habitació que, per facilitar-te, la van posar a la planta baixa juntament amb la cuina, el lavabo i el menjador. Ressegueixes amb els dits de les mans les parets del passadís per tal de localitzar-te i topes, com gairebé sempre, amb la tauleta que la teva tieta va regalar-li a l’àvia i, a ella, li feia nosa. Saps que no li feia nosa, bàsicament no li agradava i va endossar-li a la mare. Entres a l’habitació i ja tens la roba del dia preparada damunt del sobre (li dius sobre, perquè és el que et recorda quan t’hi fiques, però la teva professora insisteix que li diguis llit). Crides a la mare; no te’n surts mai a l’hora de trobar el davant i darrere de la roba. Ella, com sempre, t’ajuda. La mires sense veure-la i li demanes gràcies una vegada més. No saps quina cara se li queda, però quan això passa et diu que et donis manya. Penses que a vegades no se’n recorda que ets cec, però no li dius, només fas un somriure. Ja estàs vestit, no saps si bé o malament. Tampoc t’interessa. Et toques el cabell i penses que ja està bé. No tens ganes de pentinar-te perquè durant la setmana no has de trobar-te amb la Maria, la noia que t’agrada. Agafes la motxilla, una bossa que serveix per posar els llibres en Braille i l’esmorzar que t’ha fet la teva germana amb molt d’amor. També la Boira, la teva gossa pigall. La Boira és una gossa meravellosa; només t’ajuda pel carrer perquè sap que per casa et vols valer per tu mateix. Surts de casa. En aquests instants estàs en mans de la gossa. Esperes que sigui un matí millor que el d’ahir, però pitjor que el de demà. Respires l’aire fred i comenceu a caminar.

Categories: Ficció | Deixa un comentari

Navegació d'entrades

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

%d bloggers like this: