L’empremta del silenci

Per Lídia Cortés

Aquesta nit he somiat una cosa així…

– Avui a TV3 fan una pel·lícula molt bona !

– De debò? I quina és aquesta pel·lícula que dius?

“L’empremta del silenci”. I només queden 5 minuts perquè comenci… – diu la Laia.

– Per què no fas unes crispetes? Et dóna temps – proposa l’Alèxia.

– D’acord!

La Laia se’n va a la cuina, obre l’armariet petit del costat del forn i busca ràpidament la bossa amb les crispetes. Aleshores obre el paquet, llença el plàstic a la brossa, i les posa al microones. Mentre es fan, agafa dos gots grossos i els emplena amb Coca-Cola, perquè les crispetes donen molta set. Quan els té plens, es dirigeix al sofà i li dóna el got corresponent a l’Alèxia.

– Moltes gràcies! – li contesta ella amb un gran somriure d’orella a orella.

Tres segons, dos segons, un segon… Piiip! Ja estan les crispetes llestes. La Laia les treu del microones i agafa un bol gran per posar-les.

Quan ja les té a dins i està a punt de portar-les, perquè la pel·lícula començarà, s’adona que no li agrada com li queden en aquell bol, tot blanc i llis. Aleshores se’n torna a la cuina i busca pels armaris un bol millor. De sobte troba un escorredor d’enciam força gran i pensa que li anirà com anell al dit. Acte seguit, diposita les crispetes al recipient i els tira sal. Llavors veu que la sal se li escorre pels forats que té. – Renoi, en això no hi havia pensat! – diu ella en veu alta. Una altra vegada ha de canviar-les de lloc.

– Vinga, Laia! Que la pel·lícula ja ha començat! – li diu l’Alèxia impacient.

– Ara vinc! Estic preparant les crispetes…

– Encara? Però si només les has de posar 3 minuts als microones i després en un bol… Ho sé fer fins i tot jo, eh…

I busca que buscaràs pels armaris grandiosos de la cuina de la Laia, al final troba una safata on es posen les pastetes del berenar. Agafa un drap per treure-li una mica la pols que té, perquè fa molt de temps que no l’utilitza, i hi posa les crispetes allà dins. Quan les va a portar al saló, per poder seure definitivament i veure la pel·lícula amb la seva amiga, toca les crispetes amb la mà i veu que s’han refredat.

– Òndia tu… Se m’han refredat les crispetes ara… N’hauré de fer una altra tanda.

Es dirigeix a la cuina molt ràpidament, obre l’armariet i busca un altre paquet. Li treu el plàstic i les posa al microones. Tres segons, dos segons, un segon… Piiip! Ja estan llestes sí, però a on les ha de posar?

Aquesta vegada té una idea genial. – Per què no agafo una paella? Em serà molt útil ja que la puc agafar pel mànec… – pensa.

Per tant estava decidit, agafaria la paella més bona que trobés per la cuina i allà hi posaria les crispetes. Va agafar una negra, d’alumini brillant acabada de sortir del rentavaixelles ja que als armaris no en trobava cap ni una.

Ja estava tot preparat per veure la pel·lícula! Però… A la paella no li cabien moltes crispetes. Va tornar enrere i va buscar una olla. Però va ser una casualitat absoluta ja que no en trobava cap ni una…

Va pensar que potser les havia guardat a les golfes del pis de dalt.

Així que agafà l’escala i s’enfilà cap amunt en busca d’una olla. D’allà dalt li van sortir tot tipus de trastos vells, des d’una tele que guardava que era un record del seus avis fins a unes sabatetes de quan ella era petita. Però entre tot el desordre va trobar un àlbum de fotos de quan ella era petita. Va agafar una cadira i s’hi va posar a mirar l’àlbum.

Al cap d’uns minuts, quan ja se l’havia acabat de mirar tot, va baixar de les golfes. – Què havia vingut a buscar? Ja no ho recordo… És igual, segur que no era important– deia ella. Quan era baix se li va encendre la llumeta. – Ostres, les crispetes ?!?! Va anar corrents a la cuina, va tocar amb la mà les crispetes i va comprovar que eren fredes. – Renoi, com costa preparar unes crispetes i seure a veure una pel·lícula amb la teva millor amiga, per així passar una tarda de gandules, les dues espatarrades al sofà veient una pel·lícula rere l’altre… – deia la Laia farta ja del tema. Es dirigeix a l’armariet de la cuina, on estaven  els paquets de crispetes, però resulta que ja no n’hi ha allà. Desesperada, obre tots els armaris buscant crispetes, però no en troba cap. Se’n va a la nevera i tampoc en troba. Busca dins el forn i res. Dins la rentadora, però tampoc. Fins i tot dins els rentavaixelles. Us estareu preguntant, perquè busca en espais impossibles per la col·locació d’un paquet de crispetes? La Laia és molt despistada i molt mandrosa, al primer lloc que li ve de gust, el primer lloc que l’agafa de pas, allà és on deixa qualsevol cosa que porti a les mans. Tant pot deixar les sabates al forn, com la roba bruta dins l’armari de les cassoles. La Laia estava tan cansada de buscar que decidí seure a una cadira i pensar si hi havia més paquets a casa o no.

– Ja ho tinc! – va dir al cap d’una estona – N’hi ha un… dins la campana de la cuina!

Molt il·lusionada es dirigí tan ràpida com les seves cames li permetessin a veure si era certa la seva sospita. Efectivament! Dins l’extractor hi havia un paquet de crispetes amagat entre el filtre. Ara tocava treure el plàstic del paquet i posar aquest al microones. L’únic que podia fer és seure a la cadira a esperar fins que passessin aquells 3 minuts que ara es feien eterns. Tres segons, dos segons, un segon… Piiip!  Ja estan llestes. – A la tercera va la vençuda! – diu ella súper il·lusionada. Obre el microones, treu el paquet de dins i el deixa que es refredi una mica. Aleshores obre la porteta de l’armari de sobre la nevera i treu una font de vidre molt grossa que guardava pels dinars de Nadal. – És perfecta! Aquest estri de cuina és gran i espaiós, a més és transparent i així podré veure la quantitat de crispetes que m’he menjat i les que queden! – deia molt contenta. Llavors, obre la bossa i hi posa les crispetes a dins de la font. Queden perfectes! – Potser els faig una foto i tot! –explicava.

Finalment es dirigeix cap al saló per donar-li les crispetes a l’Alèxia i poder-se-les menjar juntes tot gaudint de la pel·lícula.

– Alèxia ja he acabat de fer les crispetes! – diu ella amb un gran somriure.

– Que bé… – li contesta l’Alèxia amb ironia.

– Què et passa?

– Doncs que ja fa estona que s’ha acabat la pel·lícula…

– M’ho dius de debò…?

– Sí, noia, sí…

– Bé, doncs, no sé què dir – deia la Laia una mica avergonyida.

– Jo sí. Si no et sap greu, la pròxima vegada portaré una bossa de Boca Bits i podràs veure la pel·lícula amb mi…

Categories: Aquesta nit he somiat una cosa així..., Ficció | Deixa un comentari

Navegació d'entrades

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Bloc a WordPress.com.

%d bloggers like this: