Classes de literatura

Per Núria Brey

Era un dijous al matí, tenia classe de literatura amb els de 2n de BAT i feia tard, el despertador no havia sonat. Em vaig vestir de pressa i corrents, agafant la primera camisa i els primers pantalons que trobava, vaig rentar-me la cara i vaig sortir de casa a corre-cuita, sense ni tan sols eixugar-me les mans. L’institut estava a cinc minuts caminant, així que vaig arribar-hi en dos minuts corrent i saltant-me tots els semàfors en vermell. No podia fer tard, feia uns dies havia tingut una disputa molt recargolada amb el director, que no em ve gaire de gust explicar-la ara, i m’havia amenaçat de despedir-me si no em comportava d’ara endavant.

Quan vaig arribar i vaig entrar a l’aula, estaven tots fent xivarri, dues noies seien a la falda de dos nois, uns altres estaven amb el mòbil i només un seia a la cadira sense parlar amb ningú ni fer soroll. S’estava llegint un llibre que li havia deixat la setmana passada i se’l veia tan enganxat que ni tan sols s’havia adonat de la meva presència. Quan vaig passar pel costat, vaig donar-li un copet a l’esquena i li vaig fer l’ullet.

La classe se’m va passar volant, és fàcil explicar literatura quan tens un alumne davant que et para tota la seva atenció i que et fa sentir escoltada de veritat. Us el presentaré, ell és en Dani, el meu alumne preferit. Dic preferit per no dir protegit, i és amb ell amb qui comparteixo moltes estones fora dels horaris de classe. Tot i la diferència d’edat (ell té 17 anys i jo 29), l’apassiona la literatura i els llibres, tant o més que a mi, i per això sovint li deixo llibres i anem a prendre cafès per comentar-los. Ja sé què pensareu, que és menor, que és el meu alumne i que no està bé, però quan em truca per quedar amb aquella veu, mai sé dir-li que no.

Aquella mateixa tarda, quan es van acabar les classes i vaig arribar a casa, morta de cansament, a l’entrar per la porta, va sonar el telèfon; estava segura que era ell.

-Sònia?

-Ei, Dani, quant de temps…

-Que simpàtica. Et trucava per si podies quedar avui, és que m’he acabat de llegir el llibre aquest migdia i m’encantaria comentar-lo amb tu.

-És que estic molt enfeinada, i això…no esta bé.

-El què no està bé? Som joves, tenim gustos sorprenentment iguals i ens encanta compartir-los junts. Quin mal hi ha en això?

-Que jo sóc la teva professora i tu el meu alumne. Que no puc mentir més el meu marit quan dic que quedo amb amigues i quedo amb tu. Que…

-Va noia rondinaire, calla i baixa. Estic al teu portal.

Vam passar tota la tarda al bar de sempre, prenent el mateix cafè de sempre. M’encantava sentir-lo parlar, podia estar hores i hores escoltant-lo, mirant-lo a aquells ulls blaus tan grans i bonics.

-Veig que no m’estàs escoltant.. Sònia, avui entraré a casa teva i et robaré tota la teva roba interior.

-Sí, sí, jo també ho penso.

-Sònia! Ei, que t’estic parlant sobre el que penso del llibre, i tu fa mitja hora que estàs al teu món. Estàs bé?

-Sí, sí, perdó. (Ràpidament el meu cap va pensar una excusa per explicar perquè estava tant distreta) És que estava pensant en el meu marit, últimament no estem gaire bé, discutim molt i clar…

-Però són disputes tontes, sense importància, o greus?

-Mira, mai t’ho he explicat. però ell té 12 anys més que jo, no té estudis, es passa el dia al bar Maurici o a casa. No m’escolta, no em comprèn en res. Em pregunta com m’ha anat el dia per costum, perquè ja ni tan sols escolta la resposta. No puc compartir amb ell cap de les meves aficions, no li agrada llegir, no li agrada escriure, jo crec que no li agrada res que requereixi una mica d’esforç. I jo sóc una persona moguda, activa, necessito fer coses; expressar els meus pensaments en un paper és el que més m’ajuda, però arriba un moment que compartir pis i estar casada amb algú que no sap ni quin és el teu escriptor preferit és una tortura. En canvi tu m’entens, em comprens, t’agrada la meva feina, les mateixes coses que a mi, i per això m’agrada quedar amb tu. Ets molt bon alumne, crec que el millor que podria trobar mai, i amb tu les tardes se’m passen volant.

-Ei, para el carro, que això ja sembla una declaració d’amor. El que has de fer és parlar amb ell, només fa 9 mesos del vostre casament i, abans d’això, no feia tant que us coneixíeu, no? Estic segur que trobareu un punt en comú, alguna activitat, alguna cosa que us agradi fer a tots dos.

-Ja n’he buscat, de punts en comú, i res de res. L’atractiu que li trobava quan em vaig casar l’ha anat perdent en aquests mesos, i aquell caràcter, aquella manera de ser que tant m’agradava, també ha anat desapareixent. Em passaria hores parlant amb tu, però si us plau canviem de tema, no m’agrada explicar els meus problemes, i menys a un alumne.

-Pots deixar de dir-me alumne? Portem mesos quedant cada cap de setmana en aquest bar, hores i hores xerrant, rient, explicant-nos els nostres plans, la nostra vida, i em segueixes dient alumne? Som amics i els amics s’ajuden, així que, va, aixeca’t, que et porto a casa. Truca al teu marit i digue-li que la teva millor amiga està malalta i que soparàs amb ella, perquè et fa por que al deixar-la sola es posi pitjor.

-I els teus pares?

-Són a Andorra esquiant.

-Però és que…

Com li deia? Com li deia a un noi a qui treia més de 10 anys que no volia anar a casa seva, que em feia pànic el que podia passar allí. Que en un bar era diferent perquè hi havia gent, però que a l’estar sols no sabia què podia passar. Feia temps que no em sentia tan bé amb algú, amb el meu marit mai m’havia sentit així. En Dani es preocupava per mi, em treia aquell somriure quan estava de mal humor, em feia riure, em comprenia com ningú ho havia fet mai. No estava enamorada d’ell ni molt menys, no estava boja tampoc, però havia trobat en ell alguna cosa diferent als altres, era com la meva ànima bessona i això em captivava. No podia anar a casa seva. Li havia promès al director de l’escola, quan ens va veure la setmana passada al bar rient i coquetejant, que seria l’últim cop. No podia anar-hi, però és que tampoc sabia dir-li que no.

-Sònia, que no véns? Va, que el taxi ens espera.

-Sí, sí, ja vaig.

Categories: És l'amor..., Ficció | Deixa un comentari

Navegació d'entrades

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

%d bloggers like this: