Conjunt de caràcters degudament ordenats

Per Un Anònim

Són les 23:30 i encara em queden deures per fer. Ignoro el mòbil (algú deu estar esperant impacient la meva contesta al Whatsapp). Dec tenir unes deu o dotze notificacions al Facebook. Quatre trucades perdudes a l’Skype.

 Connecto els auriculars al portàtil i em llenço al llit. Tanco els ulls. Sona la música. No hi ha res millor. Poso música d’un artista que no conec. No vull cantar, no vull entendre el que diu.

 N’estic fart. Diuen que els adolescents som estranys, diferents. Ells ja s’estan morint. Apago el llum de l’habitació i torno a tancar els ulls. Apujo el volum de la música. Sonen trompetes. S’acaba la cançó. Anunci a l’Spotify. David Bisbal ens presenta el seu últim tema horripilant. “Cómpralo ya en Spotify”. Següent cançó.

 Estic fart d’aquest món. Miro al meu voltant i veig mentida. Mentida i falsedat. Ens alimentem de rumors i els fem certs. Les persones que més critiquen són les que més haurien de callar. I és que n’estic fart. Passen pel meu cap milers de comentaris pronunciats amb força, amb seguretat “no la perdonaré mai”, diu una de les millors amigues actualment. “Per sempre”, diu l’ara quasi desconegut.

 Crítiques. Pareu de jutjar. No sabeu ni si demà estareu vius. Pareu de creure que sou populars, que viviu als núvols. Pareu de riure quan algú demostra que té més de neurona i mitja. Sou carn d’una televisió adoctrinadora, d’una música imposada a ser escoltada. Heu pensat mai a deixar de parlar pel mòbil? Heu pensat mai a deixar de contestar els Whatsapps de la millor amiga que demà ja no ho serà i estirar-vos al llit i tancar els ulls?

 Realment no sé quin significat té aquest text, suposo que és un conjunt de lletres ordenades amb cert sentit que ningú, a part de qui el publiqui, llegirà. Com que crec que poca gent haurà arribat fins aquí, escolteu-me: no vull que ningú em jutgi, no vull que ningú parli de mi, no vull que ningú pronunciï el meu nom, no vull que ningú em vegi mai més. Ignoreu-me i recordeu-me com l’invisible. Oblideu-vos de mi i no em parleu. No tingueu compassió, ni pretengueu tenir cap sentiment de pena. No ho intenteu. Ja no en teniu. Ara ja és massa tard.

Categories: Ficció | Deixa un comentari

Navegació d'entrades

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

%d bloggers like this: