Mai no saps com acabarà

Per Andrea Querol

Encara recordava perfectament aquella temporada a Edimburg. El temps era el típic escocès i el paisatge, igual, molta pluja i prats verd allà on miressis a les zones rurals. La decisió que marxés a Escòcia, la van prendre els meus pares sense consultar res amb mi. Simplement vaig arribar a casa i em van dir que fes la maleta amb roba per a dos mesos i per a un clima força plujós.

Creia que aniria a Anglaterra, ja que era on sempre he volgut anar. Massa il•lusions m’havia fet. A l’aeroport, quan finalment em donaren el bitllet i vaig veure la destinació em va caure l’ànima als peus. Escòcia. No Anglaterra. Escòcia. Ja no podia fer res. Vaig pujar a l’avió pensant que aquells serien els pitjors dos mesos de tota la meva vida.

Quan ja portava més o menys un mes a Edimburg, vaig decidir fer una vista pels pobles propers. A més, la família que m’acollia m’havia recomanat diverses vegades. Per tant, un dia en què estava mortalment avorrida vaig agafar el mòbil i la bossa i vaig marxar. Mentre estava passejant pel primer poble que havia trobat, i l’últim pel poc que hi havia per veure, vaig veure un noi bastant guapo i amb una constitució bastant atlètica. Portava la camisa descordada tot i el mes en què estàvem. Estava carregant llenya a una furgoneta. El noi es va girar i es va apropar.
– Sembles una mica perduda – va dir amb un accent bastant tancat.
– Estava fent una volta, però no hi ha res d’interessant per aquí- “a part de tu”, vaig pensar.
– Això et passa perquè no saps on anar ni com observar.
– Doncs llavors on he d’anar, em guies tu o què? – vaig dir intentant dissimular l’entusiasme que sentia per haver decidit parar en aquell poble perdut per la muntanya.
– D’acord, però abans m’hauràs de dir el teu nom. El meu és Ian.
– Encantada Ian, només te’l diré si al final de la visita considero que ha sigut un dia productiu – i ja ho estava sent, però volia crear misteri.
Em va llençar una mirada mig assassina, mig murri. El vaig agafar pel braç que m’havia ofert i vam començar la visita.
Quan la vam finalitzar estàvem tan cansats i immersos en la conversa que vam acabar asseguts a una cafeteria amb un parell de cafès ben calents. Va ser mirar el rellotge i abandonar completament el somni en què creia estar. Eren les vuit de la nit! Havia marxat de casa a les 3 de la tarda. Com era possible que passessin 5 hores i que només semblés mitja hora? Havia de marxar per molt que no volgués. Dient-li adéu em vaig apropar a la seva orella i simplement vaig dir: Catherine. Vaig marxar corrents perquè estava començant a ploure.
Vam estar veient-nos la resta del mes. Ens vam donar els telèfons abans que marxés. L’Ian em va acompanyar a l’aeroport juntament amb la família que havia estat durant aquells dos mesos. No volia marxar, però alhora ja tenia ganes de tornar a casa amb els amics i la família. Ni a l’Ian ni a mi ens va fer molta il•lusió haver-nos d’acomiadar. Va ser bastant dur.
Dues setmanes després d’haver tornat a Barcelona em van robar la bossa. Allà portava el mòbil on estava el número de telèfon de l’Ian. No vaig poder recuperar-lo. El meu antic número de telèfon havia quedat inutilitzat i em van haver de fer un nou. Adéu a tots els contactes arreplegats durant tots aquells anys.
Com és possible que ho continuï recordant tot com si hagués passat ahir, però alhora sembla pertànyer a una època molt llunyana? Ara estic al seient número seixanta-quatre de l’avió destí Edimburg. Durant l’any següent no havia pogut oblidar-lo, i haver perdut el contacte havia sigut la pitjor de les tortures.
Per fi arribo a l’hotel. Només estaré cinc dies¬¬. Espero que siguin suficients per fer el que m’he proposat. Ni desfaig la maleta. Baixo i agafo l’autobús que em portarà on espero trobar l’Ian. ¬Després de tres quarts d’hora de trajecte per fi arribo al petit poble perdut per la muntanya. Vaig a buscar-lo a casa seva. Creuo els dits perquè continuï¬ vivint allà, perquè no s’hagi mudat a la ciutat o qualsevol altre motiu pel qual el meu viatge no valgui la pena. Comencem amb una actitud completament positiva. Truco al timbre. Si us plau, que no se’m noti com de nerviosa estic. Crec que estic tremolant, però no ho sé del cert, massa coses em passen pel cap: i si no hi és, i si té núvia, i si m’odia per haver deixat de parlar-li tan sobtadament, i si… Massa coses. No sé si tornar a trucar, ningú ha obert encara, ni tan sols els seus pares. Estic a punt de donar-me la volta i tornar per on he vingut quan sento la porta obrir-se. Veig una noia alta i maca. No la conec, però hi ha alguna cosa en ella que trobo familiar, no sé el què.
– Oh, ho sento. M’he equivocat de casa. No, no sabràs on està la família Smith? – li pregunto atabalada.
No sé on mirar, tantes idees i hipòtesis em passen pel cap que no sento el que em respon.
– Sóc jo, tonta. No em reconeixes? – diu amb un somriure a la boca; per què somriu? No ho entenc.
– Com, perdona? Crec que no et conec – cada vegada estic més confosa.
– De debò? La família Smith continua vivint aquí, estàs davant d’un dels seus ocupants. Pista: continuem sent els mateixos que fa un any – respon, picant-me l’ullet.
No pot ser. Res té sentit. M’estic imaginant-ho tot? A veure, diu que són els mateixos membres que fa un any. Fa un any jo estava a Escòcia. Ja havia conegut l’Ian. No pot ser, no té ni cap ni peus. Els senyors Smith només tenen un fill. No.
– Tu, tu, no pots ser… l’Ian?! –què acabava de dir? Se m’havia escapat aquell, en teoria, pensament, però… ella pica l’ullet com ell…, però no és ell.
– Per fi! No m’has reconegut? Si que t’has oblidat fàcilment de mi.
– Però… tu… ets una noia!! – em vaig girar i vaig córrer tant com les meves cames em van permetre.

 

 

Categories: És l'amor..., Ficció | Deixa un comentari

Navegació d'entrades

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

%d bloggers like this: