Tot té un final

Per Àlex Roch

És difícil de creure que a l’edat de seixanta-tres anys em trobi assegut a la taula de l’escriptori amb la ploma a les mans escrivint la història que ara llegireu.

Un bon dia, uns dies després del meu quinzè aniversari, vaig decidir que no m’agradava el món on vivia. L’escola on havia passat la major part dels dies de la meva infància solament havia provocat en mi un profund menyspreu per l’estudi. El taller que el meu pare havia heretat del meu avi tampoc em despertava cap interès i la meva ciutat s’havia quedat petita per mi.

Una tarda de Santa Tecla, la festa de la meva ciutat, Tarragona, en una excursió a la platja, vaig conèixer un grup de nois i noies que, com jo, volien despertar i volar pel món. Sense saber com, ens vam descobrir uns a altres, i que la vida podia ser diferent de la dels nostres pares i la gent de la ciutat. Vam descobrir que hi havien músiques que no es podien escoltar, cançons que no es podien cantar, llibres que no es podien llegir, i sobretot algunes coses que no es podien fer.

Aquella tarda vaig conèixer la Júlia. La vida ens va regalar a la vegada l’amistat i l’amor. Ella em va donar un llibre petit, “Les aventures de Tom Sawyer”, amb una nota en la primera pàgina: Al meu company per sempre junts; i jo també li vaig donar un llibre anomenat “El diari d’Anna Frank”. Amb ella vaig descobrir que el món era ampli i obert; i junts el podíem explorar.

Aviat vam pujar a un tren que ens portaria lluny per començar a viure la vida junts. El camí va ser més difícil del que ens pensàvem i de mica en mica sense adonar-nos vam anar oblidant cançons, paraules i sentiments. També van quedar en un calaix “El diari d’Anna Frank” i “Les aventures de Tom Sawyer”.

Vam treballar molt, vam guanyar diners, vam fer viatges a llocs bonics, vam tenir fills, vam construir una casa, una empresa i una família; i el nostre món, desprès de molts anys, semblava una mica millor. La gent era més lliure, més oberta, més tolerant i tothom vivia millor. Els nostres fills semblaven feliços, tenien estudis, havien trobat una parella i havien marxat de casa. Tot semblava estar bé, però no ens adonàvem que la vida ens havia abatut.

La Júlia, un dia em va dir que marxava, que no li agradava la seva vida, que estava molt cansada, que ja no se sentia capaç d’estimar ni de gaudir.

La soledat fa mal al cor, i un matí d’estiu vaig començar a omplir pàgines d’un bloc abandonat en un calaix, mirant d’omplir el meu temps lliure. Del meu cap van sortir paraules oblidades, històries viscudes, sentiments oblidats i de tot plegat, full rere full, ha anat sorgint aquesta història. Sé que l’escric per ella, per la Júlia. Al prestatge de les golfes vaig trobar el llibre “El diari d’Anna Frank”, abandonat al famós calaix durant molts anys, el paper groc i alguns fulls desenganxats; em van encongir el cor i dues llàgrimes s’escaparen dels meus ulls. La casa és massa gran per mi sol i el meu temps massa llarg. Potser algun dia tornarem a descobrir de nou els sentiments que la vida ens va fer oblidar tan aviat.

Categories: És l'amor..., Ficció | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Navegació d'entrades

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Bloc a WordPress.com.

%d bloggers like this: