Obsessió

Per Sílvia García

Davant de les bústies d’alumini llustrós, busco el seu nom en les plaques que donen nom a cada una d’elles. Franklin, Adams, Johnson, Jobs… Els noms de les plaques passen per davant dels meus ulls, però jo no els dono cap importància. Per a mi no són res. Segueixen passant els noms com un tren d’alta velocitat davant meu, fins que el trobo: Crow. Els meus ulls s’obren en trobar el seu nom en aquell conglomerat de bústies, i somric, mentre rebusco una mica nerviosa dins la meva bossa de mà. D’aquesta en trec un plec força gruixut de cartes, tancades amb molta cura, i més netes impossibles.

Al plec n’hi ha unes set o vuit, de cartes. No les conto, únicament les escric, amb un cabal de paraules que em surten del cor, dirigides al noi dels meus somnis. Al sobre, hi posa el meu nom, Natalia Green, i a sota, amb la millor cal·ligrafia que puc fer, amb una ploma de tinta, hi diu: “Al meu estimat Matthew.” Després d’observar una estona totes les cartes, per comprovar que totes estiguin tan bé que la paraula perfecte no sigui suficient per descriure-les, les aboco dins la bústia on diu “Crow”. Estic molt nerviosa, avui serà un gran dia, n’estic segura.

Amb les mans una mica tremoloses, observo el rellotge de polsera de marca que sempre porto al canell dret. Les 11:15. Ja és l’hora. Ara hauria d’arribar. I, tal i com jo esperava, la porta de l’ascensor s’obre, i el nombre de color vermell que indica els pisos ja és al zero. Un noi, de cabells castanys clars una mica despentinats, i uns ulls blaus clars ben grossos, surt de la cabina, amb una bossa d’esports. Ara va al gimnàs Fit yourself, un que és a uns carrers d’aquí. Va cada dilluns, dimecres i divendres a les dotze, per això l’espero avui aquí.

Quan en Matt em veu, es posa pàl·lid i obre molt els ulls. Esbufega una mica, i accelera el pas. És maquíssim. Deu arribar tard, sembla que tingui pressa, per tant, no l’entretindré massa. Abans que pugui sortir per la porta, l’engrapo pel braç i li somric, amb el somriure més tendre que puc fer.

-Hola! –li dic, alegrement. Només el sol fet de veure’l m’alegra el dia més negre i més fosc de tots.- On vas ara? Vas al gimnàs?

Em mira, i mira la porta, bastant pàl·lid. No li importarà perdre uns segons per la seva estimada, n’estic seguríssima.

-Natàlia. Deixa’m anar. –Respon, amb un to de veu molt fred i sec, tot i així, noto una lleu tremolor en la seva veu. Són els nervis, o la pressa, segur.

-Au, vinga… Fa molt que no parlem… Ja no m’agafes les trucades, ni em respons els missatges… Per què no podem parlar una mica? –En Matt sembla cada segon que passa més neguitós. Deu fer tard o alguna cosa així, però tampoc l’entretindré massa estona.

-He dit que em deixis anar. He d’anar-me’n. Ara. –Ara, la seva veu no denota cap tipus de nervis, més aviat, està una mica enfadat. Algú l’haurà fet enfadar, i faria el que fos per alegrar-li el dia.

-Vinga… Segur que si estàs amb mi et trobaràs millor… Vine a casa meva una estona… –Insisteixo. Ara m’és ben igual que tingui pressa. Ara sé que el que necessita és estar amb mi, amb la seva estimada, necessita calmar-se.

-No! –M’etziba un cop ben fort i es desfà de la meva mà. Retrocedeixo uns passos enrere, i de poc que no caic, però, per sort, em recolzo en una paret mentre veig el meu noi sortir com un llamp de la casa. Hauria d’estar molt enfadat per tractar a la seva (segurament) novia així. Però tant hi fa. Sé on va, i el puc seguir.

M’aixeco de nou, i surto per la porta, com ha fet ell, i intento trobar-lo. Ja no el veig pels carrers, a més a més, fa tant vent que em costa veure-hi. Em pujo la bufanda fins al nas, i entreobro una mica els ulls per aconseguir guiar-me entre les cases. Aquesta bufanda és seva. Fa la seva olor, i això m’embriaga com si estigués borratxa. De fet, em sento borratxa d’ell, i no m’importaria que fos la meva addició. Que, de totes maneres, ho és. Vaig aconseguir la bufanda un dia que va deixar la porta entreoberta per anar a buscar les cartes. Feia poc més d’un mes que ens coneixíem, però jo ja n’estava tan enamorada com ara. Vaig decidir esperar-lo dins, i fer-li una sorpresa. Vaig veure la seva bufanda de color blanc a sobre del sofà, i la vaig agafar, ensumant-la sense parar. Com estava molt nerviosa que em trobés allà, vaig agafar la bufanda com un record, i vaig tornar a casa meva.

Pels carrers de la ciutat, no hi ha molta gent. Passeja una dona amb el seu gos, un home agafa de la mà un nen petit que no para de cridar, i un noi i una noia es fan petons asseguts en un banc. El meu cap, immediatament ens visualitza a mi i al Matt en aquella mateixa situació, i durant uns instants, segueixo allà mig embadalida, però recordo que he de trobar-lo, i prossegueixo la meva marxa.

Em sento sola i trista sense ell, i agafo el meu telèfon mòbil i el truco. Mentre segueixo caminant, observo a totes hores la pantalleta del telèfon, però aquest segueix sonant, i sonant. No em respon aquesta trucada, com no m’ha respost en cap de les quatre d’avui. Dic jo que deu tenir el telèfon espatllat, o potser apagat. Tant hi fa, me’l trobaré ara mateix i, si fa falta, ja li trucaré més a la nit.

Accelero el pas, una mica, el vendaval és cada cop més fort i, a cada segon que passa, arrasa amb fúria els carrers de la meva ciutat, però, com una llum al final del túnel dels morts, el gimnàs Fit yourself apareix a l’altra banda del carrer, i com si no em quedés altra fita a la vida, corro cap a ell amb totes les meves forces.

Quan obro la porta de l’establiment, una bafarada d’olor a suor i a batut de proteïnes per poc no em tira enrere, però aconsegueixo entrar i, al cap d’uns pocs moments, m’acostumo a l’olor, almenys per trobar el Matt en aquell laberint de màquines d’aprimar-se i culturistes suats.

Sortint de la porta dels vestuaris, una porta de rajoles blanques, surt ell, amb un xandall de color blau fosc i unes sabates d’esport. Per uns instants, penso a córrer cap a ell o cridar-lo, però prefereixo donar-li una sorpresa. Està parlant amb algú, però un home gros i suat em tapa la vista. M’apropo a ells, i veig el meu Matt… Amb una altra noia. Rient tots dos.

Té els cabells llargs vermells, recollits en una cua, i la seva roba és fastigosament provocativa… No penso consentir que flirtegi amb el meu noi. Amb pas decidit, m’apropo a ells com un guardaespatlles disposat a protegir. La noia em mira amb cara estranya, alçant una cella, i en Matt es posa molt pàl·lid.

-Natàlia! Què hi fas aquí? –crida ell, com si hagués tingut un tall de digestió, i la fastigosa pèl-roja està desconcertada. –T’he dit que em deixessis!

-U-us coneixeu? –Murmura l’altra noia, aguantant un batut energètic a la mà.

-És clar que sí! Com vols que no ens coneguem? És el meu estimat! –crido, i tots els presents es giren cap a mi, com si ara es donessin conta de què sóc allà. Tothom calla. És un silenci tan tens que podria tallar-se amb un ganivet. De poc que no em vénen calfreds.

-No, no i no! Deixa’m en pau! Trucaré a la policia! Ja et vaig estar a punt de denunciar una vegada, i ho puc arribar a fer! No et vull veure més! –La seva cara està ara tan vermella com si li haguessin llançat tomàquets a la cara. Quasi no me n’adono, d’això. El meu cor dóna un gir i em quedo sense alè.

No em puc creure que hagi fet això. Que aquestes paraules tan cruels com un tret d’un revòlver hagin sortit de la seva boca cap a mi. Em sento tirotejada, em sento trencada en mil pedaços, com si fos un mirall trencat. La meva vista es dissol com una pastilla efervescent en un got, i les veus es van allunyant cada cop més. La mirada, abans difuminada com boira, ara es torna negra com una cova en plena nit. Després, deixo de ser allà.

Quan desperto, em trobo al llit d’un hospital. El meu telèfon mòbil és damunt de la tauleta, i la bufanda és damunt d’una cadira. No n’estic gaire segura, però em devia desmaiar per culpa d’una forta ventada quan em dirigia al gimnàs, buscant en Matthew. Així…que tot el que m’havia dit, aquelles paraules tan lletges, només havien sigut un somni… Estic tan contenta… Mentre veig passar metges davant meu, pels passadissos, allargo la mà cap al telèfon, per trucar-li i dir-li que estic bé. L’estimo tant, tant… tant! Per últim cop, reviso el telèfon. Cinc trucades d’avui.

Categories: És l'amor..., Ficció | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Navegació d'entrades

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Bloc a WordPress.com.

%d bloggers like this: