Estimar, quina cosa més rara

Per Pseudònim: Adrià

Resulta que jo ja feia tres anys que treballava en aquell lloc, però de moment no sabia ni que existia aquell noi. Al treball, la meva feina consistia a conduir un transport ple de maletes des de l’aeroport fins a l’avió, i viceversa. Ell era controlador aeri i guiava els avions per les pistes.

Des que em vaig adonar de l’existència d’en Pompeu, no vam parar de coincidir, o potser en realitat sempre ens trobàvem, però jo no me n’adonava. Es veu que cada dilluns i dijous pujàvem al mateix vagó del tren, i recorríem un bon trosset de viatge fins que ell baixava tres parades abans que jo.

Recordo el dia que em vaig enamorar: Havia anat de viatge de cap de setmana amb unes amigues,  i durant tot el matí de dissabte vam estar visitant cases antigues per un poble.  En una d’aquestes velles edificacions vaig veure un quadre que em va posar els pèls de punta, ja que tractava uns temes violents per mi. Així que aquella nit, quan em vaig posar al llit, no podia dormir. La meva solució, una mica fantasiosa, va ser començar a imaginar-me coses que podien passar dins del tren. El que em vaig imaginar va ser que el tren s’estavallava i quedava penjant de cap per avall per un precipici. Molta de la gent que hi havia dins foradava les finestres i queia al buit. Jo, que m’estava aguantant a un barrot, veia com les persones anaven caient, però justament vaig poder salvar en Pompeu, que em va donar les gràcies i ens vam fer amics. Finalment em vaig adormir.

L’endemà, el nostre pla deia que havíem d’anar a comprar a un centre comercial, i això és el que vam fer. Quan érem a les portes, les meves amigues van anar a comprar un carregador de mòbil a una botiga del davant, i jo em vaig esperar fora. Anava contemplant les persones que passaven, quan de sobte vaig veure en Pompeu entrant cap al centre comercial. Em vaig quedar totalment de pedra i el cor se’m va començar a accelerar. Ell era l’última persona que m’esperava trobaren aquell lloc.  I és que, a sobre, la nit anterior me l’havia passada pensant com el salvava de la mort segura de la caiguda del tren. Aquella  casualitat m’havia deixat totalment desconcertada.

Quan va ser dilluns vaig tornar a la meva rutina diària de conduir amunt i avall  per l’aeroport i, quan eren gairebé les dotze del migdia, vaig passar per costat d’en Pompeu amb el meu vehicle. Sense voler-ho em vaig començar a posar molt nerviosa i el cor no em parava de fer bots. Després d’aquella trobada vaig passar la resta de jornada laboral amb aquella exaltació, però no recordava que érem dilluns i que coincidíem al tren. A l’hora del tren encara estava més nerviosa i, a sobre, no podia parar de riure per dins i havia de fer grans esforços per no exterioritzar la meva alegria.

Poc temps després em va passar una cosa que em va impactar bastant. Estava esperant torn a la consulta del metge, al costat hi havia un noi que estava des del telèfon connectat a una xarxa social. De mica en mica em vaig posar a xafardejar el que feia per allà i va obrir una pestanya que li indicava que dues de les seves amistats feien l’aniversari. Quan es van veure les dues persones que complien anys, vaig adonar-me que una d’elles era en Pompeu. Em vaig quedar garratibada i em vaig entusiasmar. Tan contenta em vaig posar que vaig oblidar el dia que feia anys, és a dir que actualment no tinc ni la més remota idea de quin dia és el seu aniversari, només recordo que és al febrer o al març.

Va anar passant el temps i, a poc a poc, els meus únics motius per viure eren poder veure en Pompeu. Cada dia de feina era feliç si el veia per allà guiant avions, però els millors dies eren els dilluns i els dijous, ja que el podia veure durant més estona dins del tren. També cal dir que mai ens havíem dirigit una paraula, i que segurament ni sabia com em deia.

Mesos més tard, els dilluns i els dijous, ja no trobava el noi al tren, i la meva única esperança de veure’l era a la feina. Era gairebé una obsessió. A l’aeroport feia rutes especials amb el meu vehicle només per trobar-me’l. I sempre que podia agafava el tren per veure si ell també pujava, però cada cop el veia menys. Un dijous, que estava a punt de pujar al tren ja desesperançada, anava mirant una taca que tenia en una sabata i, quan vaig elevar el cap per no xocar amb la porta, vaig veure la cartera que sempre portava ell; llavors el cor em va fer un sotrac i vaig tenir un meravellós viatge amb tren. Va seguir així durant molt de temps.

Actualment estic casada i segueixo transportant maletes, i en Pompeu segueix dirigint els avions. El que ningú sap és que el meu deliri pel noi segueix intacte, i això que ja fa sis anys de la primera trobada al centre comercial. Encara que ara tingui un marit força ric, la base de la meva felicitat és en Pompeu, i no necessito més, és com un amor platònic. Només he parlat un cop amb ell, i encara així ell segurament no sap ni com em dic.

Categories: És l'amor..., Ficció | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Navegació d'entrades

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Bloc a WordPress.com.

%d bloggers like this: