Història de la cigonya

Per Marta Gegundez

Avui he anat al parc amb el meu fill. Normalment no tinc gaire temps per anar amb ell a cap lloc perquè la meva feina ocupa gran part del meu temps. Sóc metgessa i treballo moltes hores a la setmana, quan tinc un cap de setmana lliure sempre coincideix que haig de fer una guàrdia o el meu ex-marit té la custòdia del Martí.

Fa una setmana li vaig prometre que anirem junts al zoo, però d’aquí dues hores haig de portar-lo un altre cop amb el seu pare. Hem anat una estona als gronxadors, però de seguida s’ha cansat i hem anat a asseure’ns en un banc. El Martí ha començat a jugar amb els seus cotxes de carreres i jo he estat mirant els correus des del mòbil: hi ha una plaça vacant en una escola bressol i estic esperant que em diguin alguna cosa.

Al cap de deu minuts el Martí ha deixat de jugar i ha estat empipant-me una estona perquè jugués amb ell. Al final he cedit i li he preguntat què volia fer.

–          Vull que m’expliquis un conte!

–          Un conte? Ara?

–          Sí, però no vull cap conte de princeses, el papa ja me’ls ha explicat tots.

–          D’acord… Doncs ara no se m’acudeix cap conte que et pugui agradar.

–          Pensa mama!

–          Ja està! Vols que t’expliqui com li vaig explicar al teu pare que estava embarassada de tu?

–          Sí! Jo ja no em crec la història de la cigonya –diu rient-.

–          Això va ser fa quatre anys…

… tu, evidentment, encara no existies. El teu pare i jo teníem 23 anys i encara ens havíem casat. A mi encara em faltava un any per acabar la carrera de medicina i el papa estava pensant d’anar a Estats Units perquè havia de fer un màster d’economia uns mesos. Només portàvem sortint dos anys i mig i just vam decidir anar a viure junts. Jo encara vivia amb els meus pares, els avis, i el papa ja tenia el seu pis al centre de la ciutat, molt a prop d’on treballo jo.

Però abans de tot t’explicaré com ens vam conèixer,no? Ens vam conèixer en un viatge que vaig fer a França amb els meus amics de la universitat i ell estava d’Erasmus. Ens vam trobar de casualitat mentre jo visitava la ciutat, ell coneixia una amiga meva i ens va presentar. Ens vam donar els nostres números de telèfon i parlàvem bastant sovint i durant la meva estada allà vam quedar un parell de cops. Jo vaig haver de tornar, però ell em trucava cada dia i ens enviàvem missatges. Quan ell va tornar a casa vam començar a sortir, va ser la millor època de la meva vida. Tots dos érem molt feliços junts i fèiem la parella perfecta.

Com ja t’he dit abans, dos anys i mig més tard vam decidir anar a viure junts. Els  primers mesos van ser perfectes, però de mica en mica t’adones que no coneixes prou bé una persona fins que convius cada dia amb ella, en els bons i en els mals moments. El papa gairebé cada nit sortia de festa amb els seus amics i jo em quedava sola a casa. Just la nit que vam celebrar el nostre aniversari em vaig assabentar que estava embarassada. Jo no m’ho podia creure, com podia haver passat? Sempre utilitzàvem protecció. Jo era massa jove, encara no havia acabat la carrera. Vaig trigar dues setmanes a assumir-ho i primer li vaig dir a la tieta Anna, la meva millor amiga, perquè em donés consell. No sabia com dir-ho al teu pare i tampoc sabia com s’ho prendria. Aquelles últimes setmanes havíem estat bastant distants i gairebé no passàvem temps junts. Ell havia estat mirant vols per anar a Estats Units a fer el màster i estava molt il·lusionat, però jo estava espantada perquè no volia estar  tants mesos separat d’ell, i més sabent que arribaries tu a la nostra vida.

Un dia vaig arribar a casa de nit i em vaig trobar un sopar romàntic preparat per ell. Tot estava il·luminat amb espelmes, i el millor de tot és que al terra hi havia escrit “et vols casar amb mi?” amb pètals de rosa. Em vaig posar a plorar, segurament a causa de les hormones perquè jo no sóc així normalment, i el vaig abraçar. Tots aquells dies ho havia estat planejant i per això no parlàvem gens. La meva resposta va ser que sí, estava més contenta que mai. Havia arribat el moment de donar-li la gran notícia. Al principi ell no va saber què dir, simplement va quedar-se quiet com una pedra durant 10 minuts. Després vam estar parlant els dos tota la nit. Vam decidir que ens casaríem el més aviat possible i els dos ens mudaríem a Estats Units per començar una nova vida amb tu.

Ens vam casar 3 mesos després perquè encara no se’m notés la panxa i vam mudar-nos a San Francisco. Jo vaig continuar la meva carrera allà i em vaig graduar 1 mes abans que tu nasquessis. Vam estar vivint tots junts allà fins que tu vas complir 1 any. Quan tu tenies un any la tieta Anna es va posar molt malalta i vaig haver de tornar a casa  per estar amb ella. Tu et vas quedar amb el papa a San Francisco. Jo venia sempre que podia, però no era molt sovint. Vaig decidir que havies de passar més temps amb mi i et vaig portar amb mi. El pare es va enfadar molt amb mi i també es va mudar aquí perquè volia estar al nostre costat, però aquest cop en una casa diferent. Va demanar el divorci i es va quedar amb la teva custòdia perquè gairebé no tenia temps per estar amb tu entre la feina i la tieta Anna. Em va explicar que a San Francisco va conèixer una noia, ella l’entenia i estava molt amb ell. La veritat és que, tot i haver-me afectat molt, ho vaig entendre perquè jo el vaig ignorar.

–          I per què ja no esteu junts un altre cop? Ja no l’estimes?

–          És clar que l’estimo! Va ser la persona més important de la meva vida juntament amb tu.

–          I per què et va demanar el divorci?

–          Perquè el teu pare es va cansar que preferís passar més temps amb la tieta i que t’emportés amb mi, i després va conèixer una altra noia.

–          Però ja no estan sortint. El papa sempre em parla de tu.

Just en aquell moment m’ha trucat el meu ex i m’ha dit que recolliria el Martí en deu minuts. Hem tornat a casa i quan arribat el seu pare ha recollit les coses, abans que se n’anés he parlat una estona amb ell. Li he explicat que el trobo molt a faltar i que la meva vida no és la mateixa sense ell i després se n’ha anat. Sé que vaig cometre un error deixant-lo sol a San Francisco, perquè els dos ens vam adonar que ens necessitàvem, però, tot i així, vaig preferir estar amb la meva amiga i al final ja ni el trucava. Cada dia em penedeixo del que vaig fer, però vull solucionar-ho. Hem quedat per parlar de tot el que va passar i arreglar les coses. Ell és l’amor de la meva vida i no vull estar més temps sense ell.

Categories: És l'amor..., Ficció | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Navegació d'entrades

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

%d bloggers like this: