Enganyada

Per Mª Ángeles Monzon

Em vaig aixecar. Vaig mirar l’hora. Les onze del matí, això volia dir que feia molt tard al treball, però és que el meu despertador no va sonar. Em vaig adonar que era diumenge i que llavors el Joan estaria amb mi, em vaig donar la volta sobre el llit per fer-li un petó. No hi era.

Llavors no era diumenge? Estava massa adormida per pensar i no m’adonava de les coses, però, és clar, després vaig rumiar ‘els diumenges el Joan sempre em prepara l’esmorzar’. Em vaig posar la meva bata i vaig baixar les escales fins a la cuina amb l’esperança de trobar-me’l i, efectivament, allí estava preparant-me les dues torrades com era de costum.

 Anava molt atabalat i crec que no es va adonar de la meva presència. Llavors, em vaig acostar i el vaig saludar amb un ‘bon dia amor’ seguit d’un petó als llavis. Em vaig asseure a taula ja que ja estava parada. Em va servir el meu suc de taronja acabat de fer (són els únics que m’agraden) i les meves torrades. El suc de taronja no estava colat. Les torrades estaven cremades. No li vaig donar importància encara que era el millor cuiner del món, fins que em va servir un ganivet per posar la mantega a les torrades. Mantega! Odio la mantega! Sempre menjo melmelada.No li vaig dir res, vaig esperar que s’assegués a taula però no ho va fer. Li vaig preguntar per què no seia i em va contestar que tenia molta pressa i feia tard. Tard? Un diumenge? No ha de fer res un diumenge! Mai fa res els diumenges, passem el dia junts. Va obrir la porta i vaig dir ‘on vas Joan?’, no va respondre i va tancar-la. Vaig sentir el motor del seu cotxe arrancant i va marxar. Vaig pensar a seguir-lo, però ja era massa tard.

Estava feta un embolic. Vaig decidir acabar-me l’esmorzar per tenir energies i pensar, i al sortir de la dutxa em vaig posar a reflexionar. I si m’estava enganyant? I si s’havia cansat de mi? El cap se’m va omplir d’idees que no me les volia ni imaginar, no volia ni podia. Vaig decidir trucar-li. Em va costar molt prendre aquesta decisió. Mentre el meu mòbil feia trucada, em vaig quedar sense ungles, estava massa nerviosa, però no ho podia evitar. S’havia deixat el mòbil. Sonava al meu costat i vaig penjar el telèfon. Al cap de mig minut, vaig rebre un missatge d’un número desconegut: ‘Espero que em puguis perdonar no haver-te dit res abans, aquesta nit he reservat taula per dos persones al restaurant on ens vam conèixer. T’hi espero a les 21:00 i posa’t guapa. T’estima, el teu Joan.’ Què volia dir tot això? Tallarà amb mi? Sí, ho tenia molt clar, després de tres anys de relació, volia posar punt final, segur que n’ha conegut una altra. Doncs saps què? Que sóc una persona molt orgullosa i abans que ell talli amb mi, ho faig jo.

Eren les set de la tarda i em vaig començar a arreglar, no sabia què fer,  em vaig preparar per l’ocasió i vaig pensar què dir-li i com dir-li, les formes són molt importants. A dos quarts de nou ja estava llesta, així que, com que no tenia res millor a fer, vaig decidir marxar cap al restaurant.

No sabia amb quin nom va reservar-la i vaig donar el meu per provar. Vaig endevinar i el cambrer em va portar a la taula que em corresponia, estava plena de flors i d’espelmes. El lloc era el mateix, no havia canviat gens des de l’última vegada que hi vam estar, feia ja tres anys. Si la meva memòria no em fallava i això que avui no era el seu dia, jo estava asseguda a la mateixa taula on el vaig conèixer. Ho vaig amagar tot ja que em semblava massa romàntic per tallar amb ell, i no volia que la situació m’impedís tallar amb ell, cosa que era el meu objectiu aquella nit. A les nou, el Joan va aparèixer per la porta acompanyat d’una noia bellíssima (quina enveja!). Li va donar un petó a la galta, li va dir unes paraules a cau d’orella que em van ser impossibles de sentir i es va dirigir cap a mi. Les nostres mirades es van creuar i em va somriure, vaig sentir a la panxa tot allò que vaig sentir el primer cop que ens van trobar. Vaig apartar la mirada. Va venir i em va fer un petó a la galta. No tenia ganes de sopar, no tenia ganes de sentir les seves explicacions, així que vaig decidir tallar amb ell abans que vingués el cambrer a donar-nos la carta, però el Joan va començar a parlar:

-T’he portat aquí perquè…

– No, no diguis res, Joan. T’ho demano, no et vull sentir. Començaré jo. Aquests tres anys al teu costat han sigut els millors de la meva vida, no et vull fer passar per un mal moment mentre em dónes explicacions, perquè puc entendre que ja t’has cansat de mi, oi? Jo de tu ja m’he cansat i fa força estona, i he cregut que avui era el moment ideal. (Estava mentint en tot, se’m queien llàgrimes dels ulls, l’estimava més que a la meva vida).

Van aparèixer per la porta una bona colla d’homes que van saludar la dona (l’amant del meu nuvi). Van començar a cantar, va aparèixer un pastís gegant i cadascun dels homes, junt amb l’amant, portaven globus amb el meu nom. El Joan es va posar a plorar i feia senyals a la gent perquè marxés. Em vaig posar a plorar. No m’ho podia imaginar, aquell dia justament fèiem tres anys i el Joan havia organitzat una festa sorpresa per mi en el lloc on ens vàrem conèixer. Es va apropar la dona i em va dir que era molt afortunada. Era l’Ari! La millor pintora de quadres de qui mai he sentit a parlar. El Joan va encarregar un quadre sobre una foto que ens vam fer, i ella el va pintar. Em vaig llançar a ell per fer-li un petó apassionat, però es va apartar, em va demanar disculpes per no haver estat suficientment atent aquell matí. Em vaig sentir la pitjor dona del món, volia tirar marxa enrere i fer que tot allò no hagués passat, fer que s’oblidés de tot, tant ell com jo. Li vaig dir que tot el que li havia dit era mentida, evidentment, que era l’únic home a qui havia estimat i mai estimaré i que no el volia perdre mai, aquella era tota la veritat.

Després de marxar cap a casa i estar-nos hores i hores parlant, ens vam perdonar, tot es va solucionar i tot va quedar en un malentès. Només es va enfadar amb mi quan li vaig dir que vaig voler tallar amb ell perquè pensava que ell ho faria amb mi, em va dir que era incapaç de fer-ho. Li vaig agrair tot el que va fer, però no tenia cap regal, si se me n’havia oblidat, per l’amor de Déu!

Ens vam fer un petó, era més especial encara que el primer dia, i li vaig dir que el seu regal venia ara.

Categories: És l'amor..., Ficció | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Navegació d'entrades

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

%d bloggers like this: