Per Manel Franquet
Ara que els ocells ja migren,
m’adono que tot segueix igual
i que realment el temps res canvia.
Hauré d’aprendre a conviure,
amb la meva mirada trista,
i la solitud que m’envolta.
Potser és que sempre seré així.
Escriure quatre línies,
serà l’únic que m’ompli,
però tampoc n’estic molt segur.
Per dins, em sento buit.
