Uns campaments per recordar

Aquest conte ha estat premiat als Premis Sambori 2015 categoria D (1r i 2n d’ESO). El jurat ha destacat la qualitat dels diàlegs.

Per Isabel Domingo

Fa molt de temps, en un bosc molt llunyà, hi vivia una bella princesa en un altíssim castell. La jove princesa anava a prometre’s amb un home encantador, però tothom el coneixia per la seva covardia. A la princesa tant li feia si era covard, perquè el que més li agradava es que sempre li digués que era la persona més bella de l’univers. Un dia de tempesta, cap a les nou de la nit, el  jove promès va caure de la cadira mentre menjava un dels seus plats preferits. No es va saber per què, ni qui, però es va morir. La princesa va quedar molt afectada ja que no tenia el seu encantador promès, no tenia ningú. Què faria ella? El dia següent va haver l’enterrament. Va venir gent de totes les contrades, grans i petits vestits de dol carregats de rams i corones de flors. La jove princesa mirava aquella gent opulenta que no semblava afectada. Ella estava molt trista perquè no tenia ningú que li digués que era bella i preciosa, i es va tancar sola en el castell. Des de llavors ningú va saber res més de la bella princesa. El bosc es va convertir un paratge trist i solitari, i les males veus deien que qui entrava ja no en sortia mai més. Una nit quatre joves del poble, van decidir entrar el bosc a investigar el gran misteri de la princesa, però…

– CLOCKK! – va fer en Gordon quan va mossegar la xocolata. – Gordon!! – va dir en Joan.

– Hayg pergdòo. – va dir en Gordon, amb tota la boca plena de xocolata.

– Continua la llegenda Guillem! – van dir excitats en Joan i la Mariona.

– …però no eren  gens conscients del perill que els esperava…

En Guillem va tancar el llibre amb suavitat i va mirar els seus companys. De cop i volta la foguera es va apagar. Tots quatre es van intercanviar les mirades, només es sentia el silenci de la natura i els «cuc cuts» dels mussols fins que una dolça veu va trencar el silenci:

– Nens ja és hora d’anar a dormir, va entreu a la tenda i poseu-vos al sac.- va dir la Júlia, la monitora.

– Quina hora és? – va dir en Guillem.

– Ja són un quart d’una. – va dir la Júlia.

– Ah sí!  A mi se m’ha passat volant. – va dir la Mariona.

Els quatre amics van entrar a la tenda amb tranquil·litat, es van posar el pijama, i cadascú es va ficar al sac.

– Quin fred que fa!! – va dir en Gordon tremolant.

– Té Gordon, agafa la meva manta que jo no tinc fred! – va dir la Mariona amb cara de compassió.

– Segur?

– Sí sí – va dir ella.

– Gràcies. – va dir en Gordon.

– Vosaltres creieu que aquells quatre joves de la llegenda es van salvar? – va dir en Joan.

– Jo crec que sí! – va contestar en Guillem.

– Dons jo crec que aquella princesa els  va  trobar  i els va matar un a un. – va dir la Mariona.

– Au va Mariona! No ho facis tan dramàtic! – va dir en Joan.

– Sou uns cagats. Jo no tinc por de res! – va dir la Mariona.

– Va calleu d’una vegada, que tinc son! – va dir en Gordon una mica enfadat.

– Sí es veritat, demà ens espera un dia llarg! – va dir la Mariona.

– Per què?- va replicar en Joan i en Guillem alhora.

– Demà fem la ruta pel bosc! No ho recordeu? – va dir ella.

– Ostres no ho recordava! – va dir en Guillem desil·lusionat.

– Calleu!!! -va fer en Gordon.

– Perdó, perdó – van fer els tres.

Al cap de pocs minuts els quatre ja estaven dormint, però els va tallar el son un crit sord. Els quatre joves, es van despertar d’un bot, i van sortir tenda a veure què passava. Tot estava tranquil.

– Crec que el crit venia del bosc! Anem a veure què passa! – va dir la Mariona excitada.

– Ai no! No hi entro ni de broma! – va dir en Gordon amb sinceritat.

– Sou uns cagats! – va dir la Mariona! Qui s’atreveix?

– Va, jo. – va dir en Guillem.

– I jo. – va dir en Joan.

– Ara només faltes tu Gordon, va vine. – va dir ella.

– Bé, és que…, d’acord…- va fer en Gordon insatisfet.

Els quatre van entrar al bosc. La Mariona i en Joan, obrien camí decidits i el seguien en Guillem i en Gordon. Al bosc només es sentia el brogit del vent i els cants estridents dels grills. El camí era estret, ple de pedres i fulles mig pansides, i de tant en tant es veien algunes clarianes de la llum de la lluna entre els arbres. En Gordon replicava tota l’estona, un ”Va marxem ”o un ” Anem a la tenda!! ”o ”Tinc molta por”… Durant una bona estona no van sentir la veu d’en Gordon. La Mariona, es va estranyar i seguidament es va girar i va dir interrogativa.

– On és en Gordon?

Els altres dos amics es van girar i es van fer la mateixa pregunta.

– Potser ha tornat al campament! – va dir en Guillem.

– O potser ha anat a la tenda a buscar més xocolata. – va dir en to burleta en Joan.

– O s’ha perdut. Cada vegada sembla més com si estiguéssim a la llegenda…: «quatre joves que van el bosc…» – va dir ell.

– Bé, tranquils segurament ja trobarà el camí, és molt espavilat. – va dir la Mariona una mica més optimista.

Van continuar caminant, però de sobte van tornar a sentir aquell crit sord. Els tres amics cada vegada s’espantaven més. Què era aquell soroll? En Joan li va preguntar a la Mariona:

– Tu tens por?

– Jo? Jo por? Jo no tinc por de res! – va contestar. I tu?

– No, jo tampoc. – va dir en Joan.

– I tu Guillem? – va dir la Mariona.

La Mariona no va rebre cap resposta, es va girar i no el va veure.

– Joan gira’t! No està en Guillem! – va dir-li.

– On és? Si fa un moment estava aquí! – va dir -. Jo crec que hauríem de tornar, aquest lloc em fa mala espina! – va dir una mica cagat.

– No siguis covard! Va, continuem a veure si trobem qui ha fet aquell crit!! Ja em poso davant jo. – va dir ella.

Van continuar caminant. Tot era silenciós, només es sentia el cruixit de les fulles trencant-se al seu pas. Al cap d’una estona de camí, la Mariona va sentir un silenci incòmode. Es va aturar.

– Joan?

La Mariona es va posar histèrica i nerviosa, cosa que no li passa moltes vegades. Tenia la gola seca i una suor freda li gotejava cara avall. No sabia si tornar enrere, continuar o aturar-se. Estava tremolant de por i de pànic. De cop i volta va sentir un soroll darrere uns matolls. Es va apropar lentament. El seu cor va fer un bot.

– Ahhh !!! – La que no tenia por de res, eh? – va dir la Júlia.

I tots els seus companys van esclatar a riure.

Categories: Ficció, Premis | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Navegació d'entrades

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

%d bloggers like this: