PREMI NARRATIVA CURTA PORT DE TARRAGONA

Els contes de Nerea Guinart i d’Ane Arzamendi, 1r premi i finalista, respectivament,

del IV Premi Narrativa Curta del Port de Tarragona.

IMPASSIBLE

Per Nerea Guinart

Tic, tac, tic, tac… Jo segueixo aquí, impassible. I no sé exactament per què. Fa molts anys que hi sóc. Diria que quasi un o dos segles. Encara que la maquinària ja no em funcioni, recordo aquells gloriosos dies quan era jove. Les meves pedres, ara verdes i habitades per estranyes criatures, lluïen netes i precioses sota la càlida llum del sol matiner. Els obrers treballaven sense descans, posant pedres i més pedres per crear-me. Sí, estava impacient. Finalment, van col·locar la millor part. I el pastís es va acabar. Ja era oficialment el rellotge del port. Majestuós, gegantesc. Mai vaig pensar que cap altre pogués ser més imponent que jo. Però, seguim amb la història…

UNA VIDA SOTA L’AIGUA

Per Ane Arzamendi

Un somni, una malaltia.

Des que era ben petita, he tingut asma, una malaltia prou corrent però, en el meu cas, molt avançada. He d’estar cada dos per tres amb una pipeta que em doni oxigen, ja que mes d’un cop m’he desmaiat o bé a casa o a l’institut. La vida, encara que no ho sembli es veu diferent amb una mascareta entre els ulls. No pots fer el que fan la resta d’adolescents de 17 anys com tu, sinó que has de viure una vida rodejada d’adults i maquinetes al costat del llit…

IMPASSIBLE

Per Nerea Guinart

Tic, tac, tic, tac… Jo segueixo aquí, impassible. I no sé exactament per què. Fa molts anys que hi sóc. Diria que quasi un o dos segles. Encara que la maquinària ja no em funcioni, recordo aquells gloriosos dies quan era jove. Les meves pedres, ara verdes i habitades per estranyes criatures, lluïen netes i precioses sota la càlida llum del sol matiner. Els obrers treballaven sense descans, posant pedres i més pedres per crear-me. Sí, estava impacient. Finalment, van col·locar la millor part. I el pastís es va acabar. Ja era oficialment el rellotge del port. Majestuós, gegantesc. Mai vaig pensar que cap altre pogués ser més imponent que jo. Però, seguim amb la història.

Aquells primers dies… Simplement passava les hores observant atentament com bramaven les onades en xocar contra les roques, contemplant meravellat el vol de les gavines per dalt el cel. Un lloc en què jo no podria estar mai. Però no m’importava gaire, tampoc. La gent passejava pel meu costat i, de tant en tant, algun personatge es parava davant meu i feia un comentari que provocava que m’enorgullís de la meva privilegiada posició. Veia pares i fills caminant distrets per les voreres, amb un objecte rar penjant de les seves esquenes. Amb el temps vaig aprendre que es tractava d’una canya de pescar. Els dos normalment tornaven feliços al cap de tres o quatre hores, amb un o més peixos sota el braç, contents per haver aconseguit tan valuós premi. Les dones també passaven algunes vegades, encara que estava més acostumat a veure només humans masculins. Cada dia una parella jove s’aturava davant de les meves agulles i es deien adéu amb dificultat, esperant impacients la seva retrobada ja ben entrada la nit. La noia l’esperava allí cada dia, a la mateixa hora, i ell arribava esgotat del treball. Amb el temps, a la parella, se li va afegir un altre membre. Una petita noia semblant a la seva mare. L’ambient llavors es tornava alegre amb les seves rialles i els seus pares reien meravellats per la preciosa nena que havien portat al món. I els anys passaven. Nous invents s’incorporaven al mercat, i els més rics dels comerciants del port ara bramaven inquiets contra una espècie de maó amb una gran antena enganxada damunt seu. Jo no entenia res. Potser s’havien tornat folls? La nena va créixer. Cada dia s’assemblava més a la seva mare, fins que arribà un dia en què la noia agafà el paper de la mare. I el pare també va canviar. Era una generació diferent, seguint els costums d’una d’anterior. I, a la seva manera, era bonic i trist. Una contradicció. Però amb el temps vaig aprendre que la vida era un exemple molt clar d’aquesta paraula.

I els executius ja no es barallaven parlant amb un maó, ara parlaven sols o això semblava. A la fi, un dia ho vaig entendre, vaig veure un petit aparell brillant en una de les mans d’un d’aquests que corria mig desesperat per la vorera. La velocitat va prendre un paper important a tota la societat. Cada dia, la gent caminava més ràpid. Una mica més cada jornada. Fins que el món es va convertir en un autèntic caos de dreta a esquerra, sense interrupció. Però, fins i tot entre tot aquest desordre, vaig ser capaç de trobar traces de bellesa pels racons. Les parelles encara passejaven tranquil·lament prop meu. Això no havia canviat. A vegades eren joves. A vegades eren diferents a les tradicionals. I això les feia úniques. I un dia la meva primera parella es va tornar a presentar davant meu. Amb nets i fills feliços que feien la funció que ells varen fer una vegada. Eren vells. Però somreien. I els explicaven històries, als més petits, sobre mi. “El rellotge del nostre amor”, deien.

No els vaig tornar a veure mai més. Però, com ja he dit, l’última vegada que vaig poder observar la seva vida semblaven feliços. Així que no me’n vaig preocupar més. Les persones canviaven, però la roba era gairebé la mateixa. I els obrers seguien anant a treballar com sempre. Tot seguia igual. Potser hi havia més velocitat i més canvis, però no m’importava gaire, jo seguia allí, observant.

I un dia, un vaixell carregat de persones que havia vist poques vegades abans va atracar en el port. Amb diferents tons de pell, color d’ulls i roba. Alguns molt tapats i d’altres més estiuencs, encara que l’època de l’any seguia sent la mateixa. Això sí, tots portaven un objecte rar penjat del coll. Càmera es deia. Ho vaig saber quan el guia va traduir les converses dels estrangers. No parlaven el meu idioma, però era divertit veure’ls vagar distrets pels carrers, com la gent d’abans. I després d’aquests, en varen arribar més. Durant molt de temps.

El port necessitava una ampliació. Els camions passaven per davant meu concentrats, deixant anar blocs, quasi més grans que jo, al mar. En uns mesos, un preciós passeig s’alçava llarguíssim davant dels meus ulls. I la gent tornava a caminar com abans. Pausadament, sense presses. Ho trobava a faltar. Nit rere nit, una llum rítmica lluïa. El mar estava ple de llums escampades. Els vaixells saludaven, a mi o a algun dels seus companys. Hi havia una negra i mòbil muntanya a la meva dreta. De vegades, si feia molt de vent, la meva visió es tornava turbulenta per culpa d’aquelles partícules que flotaven en l’aire; juganeres es filtraven cap al meu interior, col·lapsant a poc a poc el meu sistema amb taques negres persistents.

A poc a poc, el nivell del mar començà a pujar. Les persones que abans reien, de camí a la feina ara parlaven baixet entre elles, preocupades. Fins el dia que un calfred va recórrer els meus engranatges. L’aigua m’havia tocat. Però no havia sigut per culpa d’una tempesta, com moltes altres vegades; es més, el mar estava tranquil. Vaig desitjar amb totes les meves forces que retrocedís, però no em va obeir. Va continuar amb la seva fatídica trajectòria, i els humans van desistir en el seu esforç de parar el seu avançament. Mentre jo m’anava ofegant, ells parlaven de problemes més importants.

En uns anys l’aigua em cobria per complet. La meva maquinària es parà per sempre. La sal s’incrustà dins meu. Creia que era el meu final. De veritat. Però vaig obrir els ulls. Rarament, l’aigua salada no va afectar el meu punt de vista. I un paisatge espectacular es va obrir davant meu. Quilòmetres i quilòmetres de aigua sense fi. Plantes agafades amb força a les roques, resistint els impactes de les onades en elles. Havia estat tan a prop d’aquell món tant de temps, i m’havia fet falta un desastre per poder contemplar-lo. I encara em trobo aquí. I no m’importa. És un altre món. Un altre punt de vista. Encara puc veure els humans. De vegades baixen al meu nou món i em miren, entristits. Normalment, quan ho fan, els torno la  mirada, encuriosit per la vida damunt de les aigües blaves d’aquest mar. No puc evitar pensar que potser ells són els besnéts d’aquells als qui jo vaig servir d’orientació. I em pregunto com serà la seva vida ara. I si el món ha canviat molt. No sé quant de temps porto enfonsat aquí. No sé si algun dia tornaré a sortir. No sé si podré sentir, altre cop, l’escalfor del sol. Però malgrat tot, sóc feliç. Com aquella vella parella. Aquí he conegut altres sons diferents als dels incessants crits de les gavines. Varen ser molts anys sentint-les, notant el seu pes damunt meu. Amb el temps, els animals marins m’han cobert amb un vestit viu, que es mou mentre aquests creixen. L’únic dolent és que ja no faig tic, tac, tic, tac… Però, malgrat tot, aquí segueixo, observant el meu entorn. Com sempre, atent, impassible.

 

UNA VIDA SOTA L’AIGUA

Per Ane Arzamendi

Un somni, una malaltia.

Des que era ben petita, he tingut asma, una malaltia prou corrent però, en el meu cas, molt avançada. He d’estar cada dos per tres amb una pipeta que em doni oxigen, ja que mes d’un cop m’he desmaiat o bé a casa o a l’institut. La vida, encara que no ho sembli es veu diferent amb una mascareta entre els ulls. No pots fer el que fan la resta d’adolescents de 17 anys com tu, sinó que has de viure una vida rodejada d’adults i maquinetes al costat del llit. Com que no aguanto massa temps desperta, no puc sortir massa de casa per fer cap extraescolar ni quedar amb gent de la meva edat. La única cosa que em consola es el mar. He viscut tota la meva vida al costat del port de Tarragona, a un preciós barri marítim anomenat Serrallo. Jo conec a tothom però ningú em coneix. Els veig cada dia que passa, des de la meva finestra de l’habitació. Veig a la gent, fent la seva vida. Hi ha un dona ben gran, que cada dia s’aixeca a les sis de la matinada per anar a buscar el peix al mercat per dinar. A prop de les deu del matí, surten uns nens petits a jugar amb l’estel al costat dels bars del port mentre els pares prenen el vermut abans de dinar. Quan estic cansada de tot, me’n vaig a un banc apartat del port on hi passo la major part de les tardes. La vista es preciosa. A vegades fico els peus dintre el mar i noto els peixos nedant sota meu fent-me pessigolles als peus i el meu impuls de tirar-me es superior a les meves forces. Per desgràcia, la meva veu de la consciència em domina i trec els peus de l’aigua per tornar a casa. Moltes tardes he arribat a casa a les onze de la nit, com feia el meu pare quan venia de nedar en els seus temps joves, que feia submarinisme. Suposo que d’ell em bé la vena marítima. Un vespre, mentre submergia els meus peus en l’aigua salada, vaig veure un cap que sortia de l’aigua. Em va semblar irònic que aquell noi portés mes tubs que jo. Es va apropar a mi amb un sigil indescriptible, com el caçador a la pressa. Va treure el cap de l’aigua i d’un salt es va seure al meu costat. Era bastant esquifit, baixet, primet i amb els cabells esbojarrats. Em va dedicar un encantador somriure i em va allargar la mà:

-Bones, soc en Marc. Faig submarinisme aquí i cada tarda et veig i avui m’he dit “Que cois, l’haurem de conèixer” –va dir picant-me l’ullet.

-Encantada, sóc la Laura. Com hauràs notat no puc fer el que fas per molt que m’agradés. Ha de ser una sensació meravellosa, oi? Això de nedar amb els peixos dic.

Vam estar parlant hores i hores sobre les seves excursions amb el grup de busseig i eren realment divertides. Mentre que ell relatava les seves històries amb un to monòton, jo les imaginava com si fossin un conte de nens petits. Finalment va arribar la monitora i li va caure una bona bronca. Ens va presentar i va resultar ser una dona realment encantadora. Casi em surt cor quan em va explicar que hi havia un curset per gent amb asma com jo. Vaig explicar-li a la meva mare amb l’ajuda del Marc. Estava tot llest. Començava dilluns.

El primer dia va ser horrible, però gracies al Marc va tindre els seus moments còmics. Per començar, no entenia com m’havia de posar el neoprè ja que per evitar complicacions, totes les meves peces de roba portaven velcro. Ni tan sols entenia el funcionament d’aquells tubs tan estranys. La primera excursió que vam fer no va ser massa lluny però va ser divertida, encara que sempre quedava l’última. La gent que hi havia no era ni de bon tros com jo, sinó que podia respirar sense cap dificultat. Sempre quedava enrere i no em volien esperar mai, cosa que cada cop em molestava menys ja que estava mes tranquil·la i si m’absentava una estona i anava a la meva bola a donar una volta, no es donaven conta. Jo ja tenia una zona preciosa plena de corals que havia descobert unes sortides enrere. Era realment increïble, fins que els del grup de submarinisme la van trobar i tots els corals van quedar fets pols.

Al dia següent em vaig despertar sense ganes de fer res. No estava amb ganes d’aixecar-me del llit i encara menys d’anar a la platja. Em vaig incorporar amb compte del llit i vaig veure des de la acollidora finestra com en Marc m’esperava amb l’equip de busseig, preparat a les seves amples esquenes.  Vaig avisar a la meva mare perquè li digués que aquell dia estava malalta. Va pujar la vista i els nostres ulls es van trobar. La seva mirada d’ulls clars va traspassar el fràgil vidre de la finestra i es va enfonsar en la meva. Va marxar acotant el cap per el estret passeig del port, passant la mà per totes les cobertes dels més grandiosos vaixells. Em va semblar que em deia alguna cosa però estava massa cansada, així que vaig decidir tornar al llit. Tornava a estar com al començament; estirada al meu llit col·locant-me be els tubs i mirant per la finestra com una vella xafardera. Vaig incorporar-me i vaig anar cap a la cuina a esmorzar alguna cosa. La meva mare havia anat a treballar feia ja cosa de mitja hora, i els nens ja havien entrat a l’escola. El passeig de les palmeres estava desert. La meva única distracció era veure la barra del pàrquing pujar i baixar cada cop que entrava un cotxe.

Al vespre vaig aprofitar l’arribada de la meva mare i vaig marxar al meu banc. Mirava el mar, aquell que un dia vaig veure amb ulls lliures, amb ulls somiadors, amb ulls innocents. Vaig recordar el primer dia que vaig conèixer el Marc. Vaig mirar cap al costat on va seure per primer cop i vaig veure una noteta mig mullada per els esquitxos de les onades. El cor em bategava amb força. Vaig guardar-me la carta a la butxaca del pantaló i vaig quedar-me una estona mes observant la posta de sol. M’encantava mirar tots els vespres, com el mar i cel començaven a tenyir-se de roig i taronja, i els peixos sortien tots disparats fent grans salts d’altura com si diguessin adéu al dia. Era tot un espectacle de la naturalesa.

Vaig sopar a tota pastilla per poder pujar ràpid a la meva habitació. Em vaig dutxar, ja que feia molta pudor a peix. Sempre em quedava a veure com els pescadors tornaven d’alta mar desprès d’una dura jornada de treball. Veia com descarregaven el peixos i algun cop em deixaven pujar al vaixell i m’ensenyaven la Bella Daurada, el vaixell mes antic del port de Tarragona.

Em vaig posar dins el llit esquivant tots els cables i pipetes que penjaven i vaig treure la carta arrugada i mullada de la butxaca. Vaig agafar aire, mai millor dit i vaig començar a llegir:

Estimada Laura:

Probablement no trobaràs aquesta carta, o bé estarà esborrada a causa de estar tan a prop de l’aigua, però era el lloc on vam intercanviar les nostres primeres paraules per primer cop. Pot ser no te n’has donat conta però va ser un 3 de Març, i et puc assegurar que no hi tornarà a haver un tres de març a la meva vida com aquell. Totes les tardes t’observava des de l’edifici mentre tu miraves la mar amb ulls somiadors. Sempre m’has dit que et veies lletja amb els teus tubs i venes lligades al braç, però et puc ben assegurar que ets la bellesa mes autèntica que he vist mai. Cada cop que somrius i em fas riure es una sensació fantàstica. Quan et vas apuntar al grup pensava que somiava fins que fa uns dies et vaig veure caure. Sempre inventaves excuses ridícules per no anar a les classes i no vaig poder evitar sentir-me responsable. Que havia fet? He marxat, Laura. Si vas al nostre racó dels corals t’he deixat un petit regal de comiat. Mai t’ho he dit, però crec que ja va sent hora. Tinc asma jo també, i no ho sap ningú. Farà cosa de dos anys que el meu metge m’ho va diagnosticar però al tindre divuit anys no està obligat a informar als meus pares. La meva professora de busseig tampoc ho sap i faig excursions que teòricament son impensables amb lo avançada que tinc la malaltia. L’últim dia de classe vaig marxar abans perquè el metge tenia mals pronòstics. Vaig anar-te a buscar a casa teva per fer el nostre últim passeig però no vas voler baixar. Ara estic assentat a la Bella Daurada, mirant-te a través de la teva finestra com dorms profundament. Ets preciosa. Per quan llegeixis això ja estaré al cel dels peixos, per dir-ho suaument. Me va entrar massa aigua als pulmons així que no et pots queixar ja que ets la protagonista dels meus últims moments de lluidor. T’estimo, i t’ho dic mentre miro els peixos saltar per sobre l’aigua, acomiadant-se de mi, i del nostre últim dia mentre el sol és pon.

A la meva sirena.

Anuncis
Categories: Ficció | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Navegació d'entrades

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

%d bloggers like this: