És absurd!

“L’absurditat ens col·loca al davant una realitat que és alhora estranya i familiar, i això ens fa reaccionar dient que és impossible : “és absurd!”. Però en el mateix moment que exclamem que “és absurd”, ens adonem immediatament que allò que és “absurd” pot ser també el món de l’experiència ordinària de cada dia.” (Peter L. Berger)

Per Adela Armengol, Violeta Izquierdo, Raquel Rodríguez

 

REBOBINANT

Per Adela Armengol

Em desperto tota suada i esbufegant, una altra vegada aquell somni, però ja no li dono importància. Faig com cada matí, agafo la roba que hi ha preparada i em vaig a canviar al lavabo…

Clica, a sota, “continua llegint”

XIAO-CHEN

Per Raquel Rodríguez

-Bon dia amor! ¿Com va tot? Nosaltres estem la mar de contents. El negoci dels robots està anant sobre rodes. Demà mateix presentem el primer prototip davant dels millors comerciants del món. Espero que tinguem sort. Però, has de saber una cosa, Clàudia. Encara ens queden assumptes pendents aquí, que malauradament hem de resoldre durant aquesta setmana, així que el vol de tornada s’endarrereix set dies més. Sé que durant aquesta setmana que jo no hi sóc tens més feina que mai, per això t’he preparat una sorpresa. La rebràs avui mateix en un parell d’hores, d’acord? Et trobo molt a faltar amor però en només set dies tornem a estar junts. Un petó Clàudia, t’estimo.

Clica, a sota, “continua llegint”

“LA RATETA QUE ESCOMBRAVA L’ESCALETA”

Per Violeta Izquierdo

Explicaré el conte emfatitzant les desigualtats i discriminacions que hi apareixen.

Hi havia una vegada una rateta a la qual no pagaven per escombrar l’escaleta… Un dia escombrant l’escaleta va trobar una moneda i l’amagà ràpidament per tal que el gat no la pogués veure, però la veu va córrer molt ràpida i tothom es va adonar que la rateta havia trobat una monedeta, tots menys el gat.

Clica, a sota, “continua llegint”

REBOBINANT

Per Adela Armengol

Em desperto tota suada i esbufegant, una altra vegada aquell somni, però ja no li dono importància. Faig com cada matí, agafo la roba que hi ha preparada i em vaig a canviar al lavabo.

Al sortir la meva mare m’espera a la cuina on menjo un bol de cereals amb llet. Com sempre faig tard i he de sortir corrents amb la motxilla a l’esquena i la jaqueta penjant al braç, desitjant arribar a temps per agafar l’autobús.

A l’escola em trobo amb les meves cinc amigues i passem un altre dia com qualsevol. L’únic que ens alegra és l’arribada de l’hora del pati per desconnectar una mica.

Em passo tota la tarda fent deures a casa tancada, només vaig fent petits descansos per menjar alguna cosa i agafar forces.

Cap al tard el meu pare em ve a veure a l’habitació i com sempre em demana que vagi a tirar la brossa. Els carrers estan buits, només es veu alguna persona passejant el seu gos i algú fumant al balcó.

Quan torno cap a casa m’estan esperant per sopar. En acabar em poso el pijama i reviso el mòbil per última vegada al dia. Com sempre quan apago el llum em ve la meteixa preocupació: encara estic somiant o sóc a la vida real i és la meva rutina, i si és la primera opció, quan despertaré d’aquesta estranya repetició de coses?

L’endemà em desperto tota suada i esbufegant, una altra vegada aquell somni, però jo ja no li dono importància. Faig com cada matí, agafo la roba que hi ha preparada i em vaig a canviar al lavabo.

 

XIAO-CHEN

Per Raquel Rodríguez

-Bon dia amor! ¿Com va tot? Nosaltres estem la mar de contents. El negoci dels robots està anant sobre rodes. Demà mateix presentem el primer prototip davant dels millors comerciants del món. Espero que tinguem sort. Però, has de saber una cosa, Clàudia. Encara ens queden assumptes pendents aquí, que malauradament hem de resoldre durant aquesta setmana, així que el vol de tornada s’endarrereix set dies més. Sé que durant aquesta setmana que jo no hi sóc tens més feina que mai, per això t’he preparat una sorpresa. La rebràs avui mateix en un parell d’hores, d’acord? Et trobo molt a faltar amor però en només set dies tornem a estar junts. Un petó Clàudia, t’estimo.

Aquell missatge de veu que vaig rebre a les 7.43h del matí va ser la punyalada més gran que mai havia rebut. Era el dia que començava la Setmana de la Moda a París, la meva ciutat. La setmana en la que més feina tenia. I, com a bona dissenyadora, havia d’assistir a gairebé totes les presentacions de les diverses col·leccions. Fins ara, el meu marit havia sigut el meu assistent personal, que m’organitzava les sessions i s’encarregava de que tot estigués en ordre. Però des de que va començar amb els negocis a Xangai, em falta més que mai.

Mentre me’n penedia d’haver-me compromès a ser la dissenyadora oficial de la Setmana, van trucar al timbre.

-Hola Clàudia. Sóc el teu assistent personal, Xiao-Chen. I sóc l’encarregat de fer-te el més feliç possible durant aquests set dies. Oh! Espera. Tens una trucada entrant del teu marit- va dir-me amb veu electrònica una espècie de robot gairebé de la meva alçada.

Durant aquella trucada, l’Axel va explicar-me detalladament com funcionava el robot. Podia fer tot allò que el meu marit feia quan estava a París amb mi. Vaig fer crits i més crits d’alegria pensant en la feina i el temps que estalviaria amb l’ajuda d’aquell robot. Vaig donar-li les gràcies a l’Axel i en aquell  moment va començar tot.

El robot tenia incorporats tots els telèfons de contacte dels col·leccionistes que assistien a la meva desfilada. Va parlar amb tots ells i els va convocar en una reunió a les 10h, dues hores abans que comencés la meva primera desfilada. Mentrestant, jo vaig dutxar-me i preparar-me per estar fantàstica el dia més important de la meva carrera com a dissenyadora.

Un cop a la reunió, tots els assistents van preguntar-me qui era l’home que els havia convocat allà. Vaig explicar-los amb molt d’entusiasme que era un robot que em feia d’assistent personal. Alguns van interessar-se molt per ell i d’altres van advertir-me que no em fiés molt d’aquell invent del meu marit:

-Al cap i a la fi, no deixa de ser una màquina. No crec que pugui fer tot allò que faci un humà. Jo de tu aniria amb compte Clàudia.- va dir-me una companya.

Quan vaig arribar a casa, en Xiao-Chen va donar-me la benvinguda amb el dinar preparat a sobre de la taula. A més, havia rentat els plats, havia tret la pols i havia netejat el terra. Com sabia que jo tenia totes aquestes tasques pendents? Ningú era conscient de que aquell robot m’havia convertit en la dona més feliç del món? De cop i volta, el robot em notificà que s’havia sincronitzat amb el meu correu electrònic, on tenia apuntats tots els afers pendents i va afirmar-me que estaven tots resolts.

En aquell moment, el meu cor va aturar-se durant mil·lèsimes de segon. Què havia fet amb totes aquelles tasques que deien “fer obres a casa” o “comprar un pis nou per a la mare”? Però se m’escapava una de grossa. Vaig córrer cap al meu vestidor i, en encendre la llum, vaig veure totes les meves peces de roba de col·lecció, que havia de presentar en un parell d’hores, fetes un quadre. I mai millor dit. En el meu correu deia: “rentar peces de col·lecció del vestuari”, i el més segur és que les hagués rentat a la rentadora de casa, com qui renta un drap. Algunes duien plomes, d’altres estaven fetes d’una imitació de pell més cara que la pell original… però en aquell moment només quedaven restes del que podria haver estat la millor desfilada mai vista a París.

En aquell moment, no vaig ser capaç ni de tornar a mirar el robot. No tenia forces ni per fer una trucada notificant que no assistiria a l’acte pel qual havia treballat durant mesos.  Només vaig baixar les persianes, vaig apagar el telèfon i vaig ficar-me al llit, entre llàgrimes; penedint-me d’haver confiat en aquell tros d’acer inoxidable que no parava de preguntar-me què estava passant.

Un cop al llit, intentant oblidar aquell dia que gairebé no havia ni començat, vaig sentir la veu del Xiao-Chen:

-Clàudia, estic aquí per fer-te feliç  i cobrir les teves necessitats mentre el teu marit està de negocis. Deixa’m gitar-me amb tu i faré que oblidis tot el que ha passat.

Un cop de làmpada de 2kg al cap del robot va ser suficient per desfer-me d’aquell malson.

 

“LA RATETA QUE ESCOMBRAVA L’ESCALETA”

Per Violeta Izquierdo

Explicaré el conte emfatitzant les desigualtats i discriminacions que hi apareixen.

Hi havia una vegada una rateta a la qual no pagaven per escombrar l’escaleta…

Un dia escombrant l’escaleta va trobar una moneda i l’amagà ràpidament per tal que el gat no la pogués veure, però la veu va córrer molt ràpida i tothom es va adonar que la rateta havia trobat una monedeta, tots menys el gat.

La  rateta pensava què es podria comprar amb aquesta monedeta, pensava a comprar-se un choker o potser una funda per al móvil, però com era tan presumida, finalment, es va comprar un choker.

Al dia següent va tornar a la feina, i el primer a veure-la va ser el Ruc, que li va dir:

-Rateta, rateta, on vas tu tan boniqueta, que et voldries casar amb mi?

-No, no et necessito.

I així amb tots els animals mascles, i ella al final va dir:

-No necessito un home que em solucioni la vida, no vull que m’intentin controlar, vull ser jo mateixa, i amb vosaltres no puc, i el més important és que tu no m’agrades, i no estaré amb tu per pena, la pena no va enlloc; i ara, si el més important és que no m’agraden els homes, sinó que m’agraden les dones, les vull a elles, no a tu; m’agraden elles amb el seu caos, no vull una dona estereotip, la vull a ella i ella és la meva parella actualment.

El gat va baixar i li va dir que ella estava obligada a casar-se amb ell, però ella li va dir un munt de motius com els anteriors per no fer-ho.

Quan la Rateta acaba de dir això veu que ve la Marina, la noia més bonica del món, amb el seu caos, el seu món interior, diferent i abstracte, a l’arribar ella li va fer el petó  més bonic que algú hagi vist mai. I ella li va dir:

-Hola, Rateta! Et voldria preguntar una cosa…?

-Digue’m, Marinaaa

-Que et voldries casar amb mi, Rateta?

Ella es va a posar a plorar super nerviosa, les mans li tremolaven i ben clar que va respondre:

-Com t’he de dir que no? Esclar que em vull casar amb tu!!!

En veure com ella va respondre es va emocionar molt, i es va posar a plorar del contenta que estava.

Amb això es vol transmetre que s’han de trencar els estereotips i no deixar que ningú ens trepitgi per ser diferents; ser diferents és genial i i segur que tens al teu cap el teu caos més bonic del món.

 

Categories: Contes absurds, Ficció | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Navegació d'entrades

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

%d bloggers like this: