La màgia dels relats

 

Per Leyre Urbasos, Raquel Rodríguez, Aina Martínez, Mar Rodríguez

“Aquesta és la màgia dels relats infantils: poden transportar-nos a les profunditats de l’infern, però en realitat són inofensius. Ens fem grans, però no canviem. Ens tornem més refinats, però en el fons som com quan érem petits, criatures que esperen ansiosament que se’ls expliqui una altra història, i una altra, i una altra més…” (Paul Auster)

 

DE LA BELLA I LA BÈSTIA… JÚLIA I LA GUERRA

Per Leyre Urbasos

Abans de tot:

  • Bella: Júlia
  • Bèstia: La guerra, que es converteix en la pau
  • Pare de la Bella: Pare de la Júlia

La bondat abundava en aquella família gràcies a la Júlia. Era una nena molt espavilada i humil en comparació  a les seves germanes que només pensaven a sortir de festa i popularitzar-se. Ella podia passar les vint-i-quatre hores llegint llibres i cantant, però la seva prioritat ara mateix era ajudar el seu pare a preparar-se per anar a la guerra ja que va ser triat com a candidat per ser militar…

 clica, a sota, “continua llegint”

 

SABATES DE VELLUT

Per Raquel Rodríguez

Tot estava llest per aquella fantàstica nit. Havia aconseguit escapar de la vigilància de la Madrastra més bruixa de totes. Qui es pensava que era per prohibir-me sortir la nit del Ball Reial? Per sort, la meva fada madrina, la Madrina per a les amigues,  va aparèixer en el moment indicat amb els braços plens de bosses del Bershka. Era obvi que el que duia a les bosses era el conjunt que vestiria aquella meravellosa nit. Vaig posar-me els pantalons de lycra, la samarreta dels Led Zeppelin i els talons de vellut més alts que havia vist mai. No podia anar més guapa. Tot seguit, la madrina va fer aparèixer la Harley dels meus somnis, aquella que desitjava portar des de que tenia ús de raó, i vam emprendre el camí cap al castell reial…

clica, a sota, “continua llegint”

 

LA DORMIDA

Per Aina Martínez

“Hi havia una vegada una noia guapíssima que vivia en un palau  amb els seus pares, els reis del regne”. Així és com la meva mare començava les seves històries que m’explicava quan jo era petita. I sempre acabava dient: 

       -Tens molta sort de poder ser com la princesa d’aquell regne…                                           

clica, a sota, “continua llegint”

 

 INTERBLANCA

Per Mar Rodríguez

Tot començà sense hi havia una vegada.

Una bella dona s’aixecà per anar a passejar per la ciutat, però una gran ventada l’empenyé, i a terra acabà. Uns petits homenots vingueren a ajudar-la i a donar-li un lloc per estar, però haurien actuat de la mateixa manera si un home hagués estat? Va dormir profundament fins a l’endemà que es despertà. Veié una petita cuina, en la qual es posà a cuinar i sorpresa fou pels seus companys. Quina va ser la primera idea que li vingué al cap a aquella pobre dona, després de ser quasi assassinada pel vent, d’aquells petits individus que la van salvar?…

clica, a sota, “continua llegint”

                                                                             DE LA BELLA I LA BÈSTIA… JÚLIA I LA GUERRA

Per Leyre Urbasos

Abans de tot:

  • Bella: Júlia
  • Bèstia: La guerra, que es converteix en la pau
  • Pare de la Bella: Pare de la Júlia

La bondat abundava en aquella família gràcies a la Júlia. Era una nena molt espavilada i humil en comparació  a les seves germanes que només pensaven en sortir de festa i popularitzar-se. Ella podia passar les vint-i-quatre hores llegint llibres i cantant, però la seva prioritat ara mateix era ajudar el seu pare a preparar-se per anar a la guerra ja que va ser triat com a candidat per ser militar.

Dia 7 d’abril, del 2005, el pare de la Júlia ja estava preparat i ben armat.

De camí, en Jaume, mentre anava en direcció al camp de militars va començar a ploure, tant que va haver de refugiar-se en la residència més propera allí on es trobava. Només entrar va notar que la guerra estava a punt de començar, estava en camp de batalla. L’únic que es sentia eren bombardejos al fons d’aquella residència militar. En Jaume va buscar els seus companys militars, fins que els va trobar tot desesperats, ja que no es pensaven que la guerra estigués tan propera a ells. El gran conflicte va ferir en Jaume greument, tant que no va poder continuar lluitant.

De retorn en ambulància, la Júlia no va esperar cap moment a acollir-lo. El va embolicar amb les mantes més calentes i el va acompanyar fins a la vora del foc. El telèfon sonà, En Jaume no tenia forces per moure les cames. La Júlia va atendre la trucada.

-Comandant, el necessitem. Els nostres soldats no ho poden fer sols. Estem acabats.

Com que la nena era conscient que el seu pare, en Jaume, no podia fer més gran cosa, va decidir partir ella cap allà. Havia de lluitar pel seu pare honradament, i era millor morir d’aquesta manera que no d’una altra. En Jaume de cap de les maneres volia separar-se un altre cop de la seva estimada filla. No volia pensar que seria d’ella si no hi fos.

La Júlia, a mig camí es va trobar moltes dificultats. La falta de preparació es notava i la cara de preocupació també. Després d’intenses hores lluitant pel seu objectiu, hi va haver uns dies de descans. Va tornar a casa amb el seu pare fins que hagués de tornar a la guerra. La nena no va respectar el seu temps ja que el seu pare necessitava constantment la seva companyia, fins que va tornar a partir a la lluita. El conflicte ja estava acabant, hi havia molts cossos al terra sense vida, cares de por i pena, famílies separades…, hauria d’haver tornat en una setmana com havia promès, però trobava molt a faltar al seu pare i volia passar més temps amb ell. La Júlia va començar a plorar sense parar. Les seves llàgrimes van tocar la sorra. La guerra s’havia acabat, la pau havia arribat.

LES SABATES DE VELLUT

Per Raquel Rodríguez

Tot estava llest per aquella fantàstica nit. Havia aconseguit escapar de la vigilància de la Madrastra més bruixa de totes. Qui es pensava que era per prohibir-me sortir la nit del Ball Reial? Per sort, la meva fada madrina, la Madrina per a les amigues,  va aparèixer en el moment indicat amb els braços plens de bosses del Bershka. Era obvi que el que duia a les bosses era el conjunt que vestiria aquella meravellosa nit. Vaig posar-me els pantalons de lycra, la samarreta dels Led Zeppelin i els talons de vellut més alts que havia vist mai. No podia anar més guapa. Tot seguit, la madrina va fer aparèixer la Harley dels meus somnis, aquella que desitjava portar des de que tenia ús de raó, i vam emprendre el camí cap al castell reial.

La nit va ser d’allò més productiva. Totes les meves amigues del regne estaven allà amb mi. La madrina també hi era, però ella es va dedicar a flirtejar amb els consellers del príncep. Ay, el príncep… El pobre va quedar-se boig des del primer instant que em va veure entrar per la porta del seu castell. No va poder evitar iniciar una conversa amb mi i, de fet, vam passar gairebé tota la nit junts. Qui ho diria? Una jove, que viu sent esclava de la seva madrastra, aconsegueix conquistar el cor del jove príncep del qual totes les noies del regne viuen enamorades. La veritat és que el noi té un físic espectacular (tot i que sota els efectes de l’alcohol acostumo a veure atractiu a qualsevol ésser que m’envolti) i és d’allò més agradable a l’hora d’establir una conversa amb ell. En tot moment es va mostrar molt amable i cordial i vam passar una gran nit, però, vaig observar que el seu interès per mi cada cop era més gran i vaig arribar a sentir-me una mica incòmoda. És per això que vaig decidir acomiadar-me d’ell i disposar-me a marxar. Però el problema va ser que al pobre príncep li va faltar temps per conèixer-me i per expressar les seves ganes de passar més temps amb mi, va dir-me:

-És massa aviat per marxar, no creus? He passat una nit fantàstica amb tu. Et prometo, Alba, que si em regales una mica més del teu valuós temps, aconseguiré conquistar-te i convertir-te en la meva dona i, per tant, en princesa del regne. Et faré la dona més feliç del món.

-Conquistar-me?- no vaig poder evitar una gran rialla per vergonya aliena.- Ni les dones ni la terra som territori de conquesta, guapo. Tant de bo un dia entenguis que les dones no necessitem un títol nobiliari, que considero totalment absurd, per ser felices- vaig dir allunyant-me d’ell i dirigint-me a la sortida del castell on m’esperava la Madrina. En aquell moment que no recordo amb gaire claredat, la meva sabata es va desprendre del meu peu i va anar a parar ves a saber on i, com era d’esperar, el príncep va guardar-la.

El dia següent, no recordava gaire què havia passat la nit anterior. Només vaig intentar matinar el màxim possible per a que la Madrastra no s’assabentés de que vaig assistir al Ball Reial. Mentre baixava les escales per anar a esmorzar, vaig escoltar la veu de la Madrastra:

-Alba, tens visita!- va dir amb un to que mostrava rancor i ràbia.

Per a la meva sorpresa, vaig obrir la porta i va aparèixer el príncep amb un gran somriure a la cara pel motiu d’haver-me trobat. El jove va preguntar-me si la sabata era meva i va passar-se tres quarts d’hora de rellotge intentant convèncer-me de que era la dona de la seva vida i de que hauríem de viure junts per sempre. Em prometia un gran futur i fins i tot va dir-me que arribaríem a convertir-nos en rei i reina.

Jo no tenia ni idea de com encarar la situació, però entre el mal de cap que tenia i la pressió que exercia sobre mi la mirada de la Madrastra que demanava explicacions, la meva resposta va ser la següent:

-Escolta’m príncep. No sé en quin idioma necessites que t’ho expliqui. Encara que vinguis acompanyat d’un centenar de consellers reials amb carruatge, no aconseguiràs convèncer-me per a que em casi amb tu i siguem “feliços per sempre”. En quin segle vius xic? Et vaig conèixer la nit passada, vam xerrar i vam passar una bona estona; però la cosa es queda aquí. No vull viure la resta de la meva vida tancada en un castell sent esclava d’afers reials que no em pertoquen. No es no. Així que ves a buscar princesetes desesperades per caure als teus braços a un altre lloc i, si no t’importa, aquesta sabata és meva- vaig dir-li mentre agafava la sabata de vellut de nova temporada.

I abans que la Madrastra repliqués sobre res, vaig dir-li:

-I per cert, estimada madrastra. Ni jo ni cap altra dona del món es mereix el càstig de convertir-se en la seva esclava amb el càrrec de fer totes aquelles tasques que vostè no gosa fer. Estic farta dels vostres abusos i per això he pres la decisió de marxar d’aquesta casa. Només espero i desitjo que tingui el valor d’educar les seves filles lliures i no sotmetre-les a tasques com a les que he estat sotmesa jo.

Dit això, els vaig deixar a tots bocabadats (inclòs el centenar de consellers reials), sense poder ni tan sols articular paraula. I abans que algú em parés els peus, vaig fer les maletes i vam marxar lluny, la Madrina i jo, en busca de revolució i, ja de pas, d’unes sabates de vellut noves.

LA DORMIDA

Per Aina Martínez

Hi havia una vegada una noia guapíssima que vivia en un palau amb els seus pares, els reis del regne. Així és com la meva mare començava les seves històries que m’explicava quan jo era petita. I sempre acabava dient, :-Tens molta sort de poder ser com la princesa d’aquell regne.

El meu aniversari s’aproximava i la meva mare ja havia enviat centenars d’invitacions fins i tot a gent que ni jo mateixa coneixia. Els setze és una època important per una adolescent, una nova etapa per a començar a pensar el que vol estudiar, a pensar sobre el futur… això és el que jo crec que és important per a aquesta edat, però hi ha adolescents, com moltes de les meves amigues, que creuen que els setze és quan realment t’has d’enamorar perdudament del teu príncep blau, quan és prioritat escollir bé el “look”, és a dir, la vestimenta que has de dur dia a dia amb la bossa de Chanel, Gucci, o qualsevol d’aquestes marques cares que demostren que ets una persona amb classe i adinerada, però jo com he dit abans prefereixo ser més senzilla i no ensenyar massa de la meva classe social.

En secret, cada tarda després de l’institut vaig a ajudes socials, on passo unes hores acompanyades de canalla que innocentment s’han quedat sense família, així sento que almenys no em comporto com els del meu voltant i també demostro que no tota la gent adinerada és mal educada, burleta i egoista.

A la meva mare li agradaria que em comportés com totes les meves amigues, ensenyant el seu poder, creient-se que són millors que els altres, i sobre tot li agradaria que em casés en el futur amb un home guapo, que cuidi de mi, però el més important és que sigui de bona família. Això no serà així, perquè des de fa unes setmanes que conec a un noi, major que jo, que sempre mira per mi. És guapo, té bon cor, és educat, generós, llest i sobre tot crec que li agrado simplement per ser de la manera que sóc, i no d’on sóc. Ell no prové d’una família adinerada, però al que a mi em té enamorada és la seva personalitat. El problema és que encara no els hi he parlat als meus pares d’aquest noi i si ho fes, no crec que ells l’acceptin mai.

El dia del meu aniversari arriba, la meva mare em truca i jo no li contesto. Estic amb el Charlie, el noi que m’agrada, i acompanyada també dels nens amb qui passo les tardes. Finalment, després de que la meva mare m’hagi trucat centenars de vegades i m’hagi enviat missatges dient on era, gastant-me totes les dades mòbils, li contesto i li dic que arribaré a la festa en mitja hora.

Quan m’acomiado del Charlie penso que em donarà un petó i que em desitjarà que la festa vagi bé, però, al contrari, no ho fa. Em desil·lusiono, però sé que aquell moment que els dos esperem ja arribarà.

El meu cotxe privat arriba i mentre el xofer m’obre la porta, puc veure com en Charlie em mira amb cara desil·lusionada, però, finalment, acabo entrant al cotxe.

En un dels seients tinc el vestit de Versace que m’he de posar amb les sabates de Michael Kors. Dubto en posar-m’ho, però m’acabo vestint amb aquella roba. Quan comencem a pujar per les corbes que rodegen la muntanya on es troba la meva casa, em poso més nerviosa, començo a suar i el maquillatge se’m comença a córrer. No m’adono que el cotxe frena inesperadament i volca, sense parar de donar voltes va caient carretera avall i en un moment es para.

Només puc veure sang, vidres per tot arreu, el cotxe boca avall i el xofer sense donar resposta. Quan han passat uns segons em marejo i els meus ulls es tanquen.

Des d’on em trobo puc veure a la meva família guardant esperança, patint por, i sentint aquell no saber sobre el que passarà més tard. M’he adonat que la meva mare unes setmanes després de l’accident va contactar amb el Charlie, ja que creia que era just que sabés el que em va passar.

Un dia, observo com el Charlie s’acosta al llit on em trobo estirada i connectada a la màquina que em manté amb vida i em dóna un petó als llavis, de manera dolça i pensant que potser em puc despertar com la princesa al conte de la Bella dorment, però el que no sap és que aquestes coses a la vida real no passen, i que per molt que vingui d’una família adinerada, no vol dir que tot es pugui arreglar.

Al cap d’una setmana des de fora de l’habitació se sent que el batec del cor va disminuint fins que es para.

Espero que tant la meva família com la meva mare hagin après a valorar la gent per la seva manera de ser i no per la classe social i a pensar en que els encanteris i miracles només passen als contes de fades.

INTERBLANCA

Per Mar Rodríguez

Tot començà sense hi havia una vegada.
Una bella dona s’aixecà per anar a passejar per la ciutat, però una gran ventada
l’empenyé, i a terra acabà. Uns petits homenots vingueren a ajudar-la i a donar-li un
lloc per estar, però haurien actuat de la mateixa manera si un home hagués estat?
Va dormir profundament fins a l’endemà que es despertà. Veié una petita cuina, en
la qual es posà a cuinar i sorpresa fou pels seus companys. Quina va ser la primera
idea que li vingué al cap a aquella pobra dona, després de ser quasi assassinada
pel vent, d’aquells petits individus que la van salvar? Totes les aparences
enganyen. Grans amistats foren creades en aquell dinar, un altre com els altres,
però bastant peculiar. La seva gran i nova família fou especial. Aquella doneta
passà gratament uns dies d’inquilina a casa dels homenots, fins que un bon dia va
decidir marxar. En aquell moment, va conèixer una preciosa persona ( més per fora
que per dins), un dels youtubers més famosos de tot el segle XXI, i se n’enamorà.
També un gran noi (no tan ben agraït com l’altre, però ben preciós al seu interior)
lluità per aconseguir enamorar la preciosa dama, però el youtuber el derrotà. La
damisel·la no sabia què pensar, perquè cada noi tenia les seves peculiaritats, però
amb l’elegant i meravellós youtuber decidí finalment estar. Per una altra part, en cap
moment la gran i preciosa parella va arribar a gaudir i festejar. Eren un gran duo,
però els separaven els dies i els anys i, ni que molt enamorats van arribar a estar,
l’amor s’esfumà. Un dia la dona no es despertà i fou sorpresa per uns individus que
l’anaven a atacar. Entre ells, el seu estimat youtuber del qual ella tan enamorada
havia estat i que ara l’anava a matar. Però justament en el moment més adequat,
l’altre home la vingué a saludar i també a rescatar.
La noia va aprendre una gran lliçó de la vida.
No has de jutjar la gent pel simple fet de com és i com vesteix. A vegades, el teu
millor amic és el que et critica sempre, i el teu enemic el que et té un mínim de
respecte. Fins i tot, podem arribar a igualar les paraules enemic i amic.
Però tot no acabà com podríeu pensar. El youtuber acabà derrotat, però també, en
els últims instants de la seva vida, decidí matar el seu estimat, perquè la seva
apreciada dona i companya, amb qui havia compartit uns quants anys de la seva
vida, continués vivint en el món, però el seu esperit s’hagués esfumat.
I així fou com acabà el conte de la petita dona, d’uns quants homenots i del gran i
famós youtuber que a la gent va enganyar.

 

 

 

 

 

Categories: contes gens infantils, Expressió escrita, Ficció, General | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Navegació d'entrades

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

%d bloggers like this: