Crítica literària: Una caputxeta vermella políticament correcta?

“Fa molt de temps, en una època llunyana, els homes (perdó: les persones masculines) de mitjana edat es reunien en els seus clubs elitistes, fumant sense parar puros pudents, i s’explicaven, els uns als altres, les aventures de la nit abans, exagerant-les una mica, si calia. Algunes d’aquestes aventures s’han perpetuat al llarg dels segles en forma de contes infantils, amb personatges tan famosos com la Caputxeta Vermella, la Ventafocs, els tres porquets, la Blancaneu, Joan i la mongetera… El problema és que aquelles aventures (i per tant aquests contes infantils) eren (i són) sexistes i racistes—discriminatoris en qualsevol cas—, i mostren un menyspreu constant pels valors culturals que, com a persones, mereixen les bruixes, les fades, els animals, els gnoms, l’ecologia en general i, en particular, el reciclatge i els drets dels no fumadors” (James Finn Garner)

Per Laia Cot

Màrius Serra llegeix el conte  La Caputxa Vermella

Màrius Serra llegeix la versió de la caputxeta vermella de James Finn Garner, o de la caputxa vermella, com és anomenada al llibre per l’escriptor.  És una versió diferent del famós conte, ja que l’explica d’una manera tan políticament correcta que al final, a l’autor, se li escapa de les mans i acaba sent un complet embolic,  a més que acaba explicant coses completament absurdes.

El llibre ens fa la idea que la caputxeta es una dona perfectament capacitada i no necessita ajuda; en realitat, però, per tenir una mica d’autonomia no vol dir que, si tens problemes i algú t’ofereix ajuda, l’hagis de refusar i, si convé, “matar-lo”, perquè ell és home, i que pel teu orgull de dona i per qüestions sexistes no et pots deixar ajudar. De fet, el llenyataire no està intentant imposar res per l’estil, només està intentant ajudar, o fer de mediador, per solucionar un conflicte entre dues persones.

El conte també tracta problemes actuals, com la mala alimentació (per això fa contínues referències al menjar ecològic), el masclisme (explicant que la caputxeta vermella es val per si sola i no necessita ajuda, i menys d’un home) i, finalment, diferents estereotips i etiquetes (per exemple, el llop diu: “estic molt content de ser qui sóc i com sóc”), intentant trencar amb la idea que l’aparença personal és el més important i donant importància a la personalitat i als valors interns.

En realitat, fer una barreja  de problemes actuals i intentar incloure-les en un conte infantil com la caputxeta vermella és una idea fantàstica, sempre que no perdis el fil ni facis canvis molt radicals, perquè al final se t’escapa de les mans i acaba sent un conte completament absurd i que, amb prou feines, es pot prendre seriosament. De fet, això és el que ens pretén fer veure l’autor: l’absurditat a què es pot abocar un voluntat extrema de ser políticament correcte. Fins al punt que un conte de la infantesa que havíem gaudit, com és el cas de “La caputxeta vermella”, s’acaba convertint en un conte absurd.

Anuncis
Categories: Magazine, Recomanacions | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Navegació d'entrades

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

%d bloggers like this: