Monthly Archives: gener 2018

Mar de paraules

Nerea Guinart ha guanyat el Primer Premi de Relats Mediterranis de Constantí

Per Nerea Guinart

MAR DE PARAULES

Fent un suau moviment acaricio els llibres de la biblioteca més vella de la cuitat. Més ben dit, de
l’antiga biblioteca de la ciutat. Què busco? No ho sé. I no ho vull saber. Desitjo; no, necessito que
aquesta vegada els llibres em trobin a mi i no pas jo a ells.

Deixo caure la meva mà i sospiro sonorament. Després de la modernització, a poc a poc les
biblioteques varen desfer-se dels llibres que encara hi quedaven reemplaçant-los per màquines
tecnològiques intel·ligents. Alguns dels tresors de paper es van salvar de la destrucció gràcies a
l’esforç dels bibliotecaris per conservar el nostre patrimoni. Dos-cents anys després els dono les
gràcies des de l’única biblioteca encoberta que conec.

Continua llegint

Anuncis
Categories: Expressió escrita | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Un any s’estenia fins al Nadal següent

“Al capvespre m’asseia als esglaons del porxo del davant, saturada de plaers, cansada i amb mal de panxa. El nen del costat patinava pel carrer amb la seva nova disfressa d’indi. Una nena giravoltava dalt d’una andròmina que espetegava. El meu germà agitava bengales en l’aire. Nadal havia passat. Jo pensava en la monotonia del temps a venir, sense que la resplendor llunyana d’altres festes més apagades em servís de consol: un any s’estenia fins al Nadal següent, una eternitat.” (Carson McCullers)

Per Adela Armengol, Isabel Domingo, Mar Rodríguez i Raquel Rodríguez

 

CAPGIRAT

Per Adela Armengol

Com sempre diu el meu pare, la llet ha de ser natural i les galetes amb trossets de xocolata amb llet. No pot ser de cap altra manera, perquè, si el nostre Pare Noel, en trencar la porta per entrar, descobreix que no està cada cosa ben col·locada al seu lloc tal i com ell ho vol, és capaç de maleir-te amb molta mala sort.

Clica, a sota, “continua llegint”

EL DIA DE NADAL

Per Isabel Domingo

L’Oriol es va posar al llit per anar-se’n a dormir. Aquell mateix dia havia col·locat el seu nou nòrdic d’hivern, atès que ja estàvem a desembre. Es va tapar fins dalt i va allargar la mà cap a la tauleta de nit per poder tancar el llum. Va adormir-se pensant en l’endemà, un dia molt especial, el 25 de desembre, el dia de Nadal.

Clica, a sota, “continua llegint”

NADAL?

Per Mar Rodríguez

Soledat era la paraula amb la qual havia conviscut durant molts anys, però en cap moment l’havia criticat. S’esfumava quan apareixien noves il·lusions com persones que entenien la felicitat d’una manera diferent de mi.

Clica, a sota, “continua llegint”

TANT DE BO

Per Raquel Rodríguez

M’aixeco com qualsevol altre dia de la meva nova rutina. És l’últim mes de l’any, el segon que porto aquí tancat. Per a la meva sorpresa, em diuen que he rebut una carta nova, la qual em costarà moltíssim respondre, i diu així:

No sé si acabaràs llegint aquesta carta i les altres dues que vaig escriure’t fa bastant. Tampoc sé quina és la direcció del lloc on vius. La mama no vol donar-me gaire detalls, prefereix escriure-la ella mateixa…

Clica, a sota, “continua llegint”

Continua llegint

Categories: Expressió escrita, Ficció | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Crítica de cinema: El final de la pel·lícula Smoke o el conte de Nadal d’Auggie Wren

Visualitzeu el final de la pel·lícula Smoke

Per Raquel Rodríguez

Existeixen diverses formes de narrar un fet o una història: pot explicar-se amb paraules, amb dibuixos o simplement amb gestos. Totes són diferents entre elles i bones al seu torn, però cada persona té preferència per una d’elles.

Al final de la pel·lícula Smoke, dirigida per Wayne Wang, es narra una història prèviament explicada i després interpretada. Es tracta de la història viscuda per l’estanquer que inspirarà al periodista Paul Benjamin a escriure un conte de nadal per al periòdic The New York Times. De fet, és el Conte de Nadal d’Auggie Wren, escrit per Paul Auster, el qual també és el guionista de la pel·lícula Smoke.

Al principi de l’escena, l’estanquer i en Paul es troben asseguts en una cafeteria amb una conversa pendent. L’estanquer li explica la seva experiència de com una mentida va alegrar el Nadal d’una vella àvia. Mentre ell narra el principi dels fets, la càmera filma quasi estàtica, intercanviant només plànols de les cares dels dos personatges. A mesura que la història avança, el pla va centrant-se en l’estanquer i, de manera progressiva, va apropant-se cada cop més al rostre d’aquest, en direcció ascendent, fins a veure només la seva boca, d’on surt la història; a més, durant el final de la narració s’acaba filmant només la seva mirada de qui l’escolta, Paul Benjamin, la qual expressa a la perfecció i de manera molt directa els seus sentiments.

D’altra banda, un cop acabada la conversa entre els personatges, s’acaba la pel·lícula i apareixen els crèdits, i aquest és el moment en què es visualitza (sense paraules) la mateixa història explicada anteriorment però, aquest cop, interpretada per dos actors (aliens als vertaders protagonistes).

En la meva opinió, sóc molt més partidària de la història narrada que de la història interpretada. En el moment en què es narra un fet, l’emissor pot donar els màxims detalls possibles, però sempre serà feina del receptor el fet de crear, en la seva imaginació, el personatge o l’espai que s’està descrivint. Quan visualitzem una escena, ens estan plasmant un espai i unes característiques físiques que nosaltres no podem canviar, de manera que totes les persones que la visualitzen tenen una percepció gairebé idèntica del que veuen. És llavors quan es perd la capacitat de desenvolupar la imaginació i, per tant, l’essència de creativitat individual.

Categories: General, Magazine, Recomanacions | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.