Crítica de cinema: El final de la pel·lícula Smoke o el conte de Nadal d’Auggie Wren

Visualitzeu el final de la pel·lícula Smoke

Per Raquel Rodríguez

Existeixen diverses formes de narrar un fet o una història: pot explicar-se amb paraules, amb dibuixos o simplement amb gestos. Totes són diferents entre elles i bones al seu torn, però cada persona té preferència per una d’elles.

Al final de la pel·lícula Smoke, dirigida per Wayne Wang, es narra una història prèviament explicada i després interpretada. Es tracta de la història viscuda per l’estanquer que inspirarà al periodista Paul Benjamin a escriure un conte de nadal per al periòdic The New York Times. De fet, és el Conte de Nadal d’Auggie Wren, escrit per Paul Auster, el qual també és el guionista de la pel·lícula Smoke.

Al principi de l’escena, l’estanquer i en Paul es troben asseguts en una cafeteria amb una conversa pendent. L’estanquer li explica la seva experiència de com una mentida va alegrar el Nadal d’una vella àvia. Mentre ell narra el principi dels fets, la càmera filma quasi estàtica, intercanviant només plànols de les cares dels dos personatges. A mesura que la història avança, el pla va centrant-se en l’estanquer i, de manera progressiva, va apropant-se cada cop més al rostre d’aquest, en direcció ascendent, fins a veure només la seva boca, d’on surt la història; a més, durant el final de la narració s’acaba filmant només la seva mirada de qui l’escolta, Paul Benjamin, la qual expressa a la perfecció i de manera molt directa els seus sentiments.

D’altra banda, un cop acabada la conversa entre els personatges, s’acaba la pel·lícula i apareixen els crèdits, i aquest és el moment en què es visualitza (sense paraules) la mateixa història explicada anteriorment però, aquest cop, interpretada per dos actors (aliens als vertaders protagonistes).

En la meva opinió, sóc molt més partidària de la història narrada que de la història interpretada. En el moment en què es narra un fet, l’emissor pot donar els màxims detalls possibles, però sempre serà feina del receptor el fet de crear, en la seva imaginació, el personatge o l’espai que s’està descrivint. Quan visualitzem una escena, ens estan plasmant un espai i unes característiques físiques que nosaltres no podem canviar, de manera que totes les persones que la visualitzen tenen una percepció gairebé idèntica del que veuen. És llavors quan es perd la capacitat de desenvolupar la imaginació i, per tant, l’essència de creativitat individual.

Anuncis
Categories: General, Magazine, Recomanacions | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Navegació d'entrades

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

%d bloggers like this: