Un any s’estenia fins al Nadal següent

“Al capvespre m’asseia als esglaons del porxo del davant, saturada de plaers, cansada i amb mal de panxa. El nen del costat patinava pel carrer amb la seva nova disfressa d’indi. Una nena giravoltava dalt d’una andròmina que espetegava. El meu germà agitava bengales en l’aire. Nadal havia passat. Jo pensava en la monotonia del temps a venir, sense que la resplendor llunyana d’altres festes més apagades em servís de consol: un any s’estenia fins al Nadal següent, una eternitat.” (Carson McCullers)

Per Adela Armengol, Isabel Domingo, Mar Rodríguez i Raquel Rodríguez

 

CAPGIRAT

Per Adela Armengol

Com sempre diu el meu pare, la llet ha de ser natural i les galetes amb trossets de xocolata amb llet. No pot ser de cap altra manera, perquè, si el nostre Pare Noel, en trencar la porta per entrar, descobreix que no està cada cosa ben col·locada al seu lloc tal i com ell ho vol, és capaç de maleir-te amb molta mala sort.

Clica, a sota, “continua llegint”

EL DIA DE NADAL

Per Isabel Domingo

L’Oriol es va posar al llit per anar-se’n a dormir. Aquell mateix dia havia col·locat el seu nou nòrdic d’hivern, atès que ja estàvem a desembre. Es va tapar fins dalt i va allargar la mà cap a la tauleta de nit per poder tancar el llum. Va adormir-se pensant en l’endemà, un dia molt especial, el 25 de desembre, el dia de Nadal.

Clica, a sota, “continua llegint”

NADAL?

Per Mar Rodríguez

Soledat era la paraula amb la qual havia conviscut durant molts anys, però en cap moment l’havia criticat. S’esfumava quan apareixien noves il·lusions com persones que entenien la felicitat d’una manera diferent de mi.

Clica, a sota, “continua llegint”

TANT DE BO

Per Raquel Rodríguez

M’aixeco com qualsevol altre dia de la meva nova rutina. És l’últim mes de l’any, el segon que porto aquí tancat. Per a la meva sorpresa, em diuen que he rebut una carta nova, la qual em costarà moltíssim respondre, i diu així:

No sé si acabaràs llegint aquesta carta i les altres dues que vaig escriure’t fa bastant. Tampoc sé quina és la direcció del lloc on vius. La mama no vol donar-me gaire detalls, prefereix escriure-la ella mateixa…

Clica, a sota, “continua llegint”

CAPGIRAT

Per Adela Armengol

Com sempre diu el meu pare, la llet ha de ser natural i les galetes amb trossets de xocolata amb llet. No pot ser de cap altra manera, perquè, si el nostre Pare Noel, en trencar la porta per entrar, descobreix que no està cada cosa ben col·locada al seu lloc tal i com ell ho vol, és capaç de maleir-te amb molta mala sort.

Així que, com cada any, ho preparem tot per tal que estigui a la perfecció. Col·loquem els regals que hem comprat per al nostre Pare Noel a sota l’arbre, vigilant que no en falti cap, un de cada membre de la família i esperant que li agradin i estigui prou agraït com per no destrossar-nos la casa.

Cadascú se’n va al seu llit i es tapa totalment amb la manta, desitjant que arribi l’endemà sense que hagi passat res i poder continuar amb la nostra vida.

Us preguntareu d’on sóc o què ha d’haver passat perquè el Pare Noel actuï d’aquesta manera. Doncs bé, haurem de fer marxa enrere fins que jo tenia uns sis anys.

Jo era el típic nen que esperava el Nadal amb il·lusió i esperança, un temps per estar amb la família i poder començar de nou amb algunes coses.

Aquell any jo feia els sis anys i això volia dir que, com diu la tradició del meu poble, cada nen als sis anys té dret a escollir un desig, qualsevol desig, tocades just les dotze en punt de la nit del dia 4 de gener.

Un desig que només afectaria a cada nen i potser la seva família.

El matí d’aquell especial dia va començar normal, jo vaig passar-me tot el dia jugant a l’ordinador. Però cap allà a les tres de la tarda, la meva mare em va demanar que baixés al menjador. Ella em va explicar que aquell any no anàvem molt bé de diners ja que cap dels dos pares treballaven, i que no podrien venir ni els avis ni els tiets perquè havíem d’estalviar i no comprar tants regals. Jo, enrabiat, vaig pujar a la meva habitació esperant que arribessin les dotze, mitjanit, i llavors vaig demanar la pitjor cosa que podia haver demanat mai: desitjo que el meu Nadal sigui al revés.

I d’aquesta manera, amics, el meu Nadal va passar a ser així d’estrany com us he explicat al principi. Malgrat tot, a casa no perdem mai l’esperança. Avui els meus pares m’han dit que tindrem una germaneta, això vol dir que només cal esperar sis anys més perquè ella pugui arreglar el nostre Nadal amb un nou desig.

 

EL DIA DE NADAL

Per Isabel Domingo

L’Oriol es va posar al llit per anar-se’n a dormir, aquell mateix dia havia col·locat el seu nou nòrdic d’hivern, atès que ja estàvem a desembre. Es va tapar fins dalt i va allargar la mà cap a la tauleta de nit per poder tancar el llum. Va adormir-se pensant en l’endemà, un dia molt especial, el 25 de desembre, el dia de Nadal.

Tenia moltes ganes que arribés aquell dia per poder estar amb la família, fer el pessebre, fer cagar el tió, fer l’arbre de nadal. Moltes coses extraordinàries que només es podien fer en aquell únic dia. Es notava l’aire fred de fora que topava a les finestres, i algunes clarianes de sol que apareixien a l’habitació de l’Oriol. Va obrir els ulls mig enlleganyats i va mirar per la finestra, estava quasi tot gebrat i els vidres estaven entelats. Seguidament va notar uns passos grans de les escales que venien cap a ell, era la seva mare.

– Oriol, va! Encara no t’has aixecat? Hem de portar la teva germana Montserrat a futbol, que avui juguen! – va dir ella.
– Avui? Però avui no pot ser, som dissabte, i és Nadal! Hem de fer cagar el tió tots junts i fer l’arbre! -va contestar l’Oriol alhora somrient i sorprès.

La seva mare va posar una cara estranya.

– Nadal? Què és això? -va contestar ella- Va, no diguis bajanades i canvia’t, que es farà tard!
– Però mama! -va replicar l’oriol indignat mentre veia que la seva mare marxava- Què et passa avui? Que no hi ha regals? Avui som 25 de desembre, no te’n recordes?

Quan va anomenar la paraula regals se li va il·luminar la cara, potser la seva mare li havia pres el pèl. Va posar-se les sabatilles i el batí i va baixar a grans gambades cap al menjador. Ho va trobar tot com sempre, no hi havia ni regals ni cap evidència de sorpresa. Per què no celebrem aquest any el Nadal? Va anar cap a la cuina on va trobar el seu pare fent un entrepà de pernil, la mare i la Montserrat esmorzant, i el seu germà gran Guillem preparant-se la bossa. Tots ja estaven vestits, ell era l’únic que encara anava amb pijama i la cara encara mig adormida.

– I els regals? -va dir l’Oriol desanimat.

Tots van fer cara de no entendre res, tal com havia fet la seva mare abans.

– Que no celebrem el Nadal?- va continuar dient l’Oriol.
– Un altre cop aquesta brometa del Nadal? -va contestar la mare un cop begut l’últim cul de la tassa de cafè.
– Quina brometa? -va dir el pare seguint la conversa.
– Avui ja s’ha llevat dient no sé què de fer cagar al seu tiet i de fer un arbre- deia la mare.

– Fer cagar el tiet?- va dir rient la Montserrat, la germana petita de l’Oriol.
– No! Però què us passa! Avui és 25 de desembre, avui és Nadal, dinem amb família, muntem l’arbre de Nadal amb llumetes, s’obren regals dels reis mags, es canten nadales, es fan versets, etc. És un dia molt bonic! També fem el pessebre, on posem la Verge Maria, en Josep, Jesús, els pastors, el mercat, el caganer…
– Ha, ha, ha. un altre cop cagar! -va riure la Montserrat.
– Oriol què estàs dient! Nosaltres no hem celebrat mai el Nadal!- va dir la seva mare.
– No se’n recordeu? Era molt divertit!
– N’estàs segur, Oriol? – va dir el seu germà Guillem.
– Sí, sí! Però què us passa! Va, comencem a fer l’arbre? Ja arribat el tió? On està?

Tots van deixar d’escoltar-lo i van seguir fent les seves feines. El seu germà el mirava de reüll i reia, l’Oriol estava fora de lloc. Així que després de veure que ningú el creia, va tornar a pujar a l’habitació xocat i es va tornar a posar al llit. No entenia res. Existia el Nadal, no? Es va tornar a aixecar per mirar per la finestra i va fregar al vidre entelat per
observar el paisatge de fora. La ciutat no estava pintada de Nadal, no hi havia ni llums ni decoracions, cap rastre d’aquell dia tan especial. No hi havia Nadal, així que indignat va posar el dit a la finestra freda i va escriure
lentament tres paraules. Ell sabia que aquell dia era Nadal, i ningú, absolutament ningú, li podria negar. Per què no ho entenien? Si els seus pares ni tan sols s’ho creien, no podria convèncer la resta del món. Tothom creuria que seria una “bestiesa” d’un pobre nen que s’imagina coses, però ell sabia que era certa.

Quan acabà d’escriure a la finestra entelada, s’allunyà i somrigué. “Bon Nadal, Oriol”.

 

NADAL?

Per Mar Rodríguez

Soledat era la paraula amb la qual havia conviscut durant molts anys, però en cap moment l’havia criticat. S’esfumava quan apareixien noves il·lusions com persones que entenien la felicitat d’una manera diferent de mi.

Normalment, eren parelles que viatjaven des de la caòtica ciutat de la Xina, per poder realitzar totes les fotografies i certificar el seu amor, fet que trobo infinitament absurd, ja que la felicitat no es mostra amb fets materials, si no amb la felicitat que t’atorga l’altre membre al teu dia a dia, a la teva hora, al teu minut i, fins i tot, al teu segon.

La pregunta que jo em feia era per què d’aquella ciutat abandonada on es creu que no viu ningú pot atreure unes masses de gent tan grans. Va ser a partir d’aquesta petita qüestió quan va començar el que avui en dia puc
anomenar la meva vida. Era un dia fred i desèrtic, res nou a la bella Thames Town, una petita ciutat xinesa però d’ambient britànic on feia anys que ningú hi habitava. Però, en aquell ningú, estava inclòs jo. També era un dia on estava succeint l’etapa que molts nens coneixen com la millor de l’any, on les il·lusions es renoven i on tot el que ens
imaginem és possible: El NADAL.

NADAL (la meva opinió): Paraula desconeguda completament per mi, però que intueixo que és sinònim de felicitat per a alguns i tristesa per a altres. El dia va anant passant i jo seguia estant en aquell món sense llums, esperit i color.
Passejava per la meva ciutat, que jo la podia considerar meva perquè no vivia ningú més que jo, però els altres la consideraven de ningú, ja que no sabien que darrere d’aquelles precioses parets d’estil britànic s’amagava una figura tan igual i diferent a la vegada com ells.

Va ser en aquell moment quan un animal, que no sabia el perquè de la seva existència, va aparèixer a la casa més lletja d’aquella ciutat, on curiosament vivia jo. No vaig plantejar-me en cap moment deixar-lo entrar, ja que sabia que no seria capaç de tracionar-me i que, per molt mal que li fes, sempre seguiria estant al meu costat com fan els bons amics.

Vaig començar a poc a poc a estimar-lo més i més fins que va arribar el moment que va arribar a formar part de la meva família. Aquella definició de la paraula Nadal va ser la que em va donar la clau. En veritat sí que sabia que era, però només havia contemplat la part trista i apagada. Va ser gràcies a aquell petit animal, que ho vaig poder observar. Vaig estar compartint, ajudant, i gaudint d’aquell individuu que no tenia perquè aportar-me cap benefici,
però que finalment va ser el responsable que veiés els tres valors més importants.

I així acaba la meva etapa del nadal, on finalment, crec que deixa de ser una paraula desconeguda completament per mi. Per una part, sorprenentment, no veig aquesta època de la mateixa manera que tothom. Trobo que aporta moltíssima felicitat, però cada persona és la responsable de canalitzar-la i portar-la al seu punt de vista que no necessàriament ha de ser bo, però tampoc dolent. També crec que no sempre es té el mateix punt de vista i que
pot anar canviant segons amb qui i com estiguis.

 

TANT DE BO

Per Raquel Rodríguez

M’aixeco com qualsevol altre dia de la meva nova rutina. És l’últim mes de l’any, el segon que porto aquí tancat. Per a la meva sorpresa, em diuen que he rebut una carta nova, la qual em costarà moltíssim respondre, i diu així:

No sé si acabaràs llegint aquesta carta i les altres dues que vaig escriure’t fa bastant. Tampoc sé quina és la direcció del lloc on vius. La mama no vol donar-me gaire detalls, prefereix escriure-la ella mateixa. Em diu que no estàs gaire lluny però que vius en un lloc del qual no pots sortir. També diu que tornaràs. D’això, n’estic més que segur, però et trobo a faltar, papa. Em vas prometre que el dia del meu aniversari faríem una visita al parc d’atraccions, però, quan el dia va arribar, tu ja no hi eres a casa.

La mama vol que sàpigues que ja hem posat el pessebre i l’arbre, i allà hem penjat fotos amb tu. També em diu que et pregunti com va tot. No sé per què em fa preguntar-t’ho a la meva carta, si ella està escrivint la seva pròpia. Jo sé que estàs bé allà on siguis. Tenim aquella connexió que vas explicar-me que teníem, just aquell dia que m’havia barallat amb el Pol. Em recordo que tu tampoc havies tingut un bon dia i, només arribar a casa i escoltar el to de veu que teníem, tots dos sabíem que alguna cosa no anava bé. Ara tinc la mateixa sensació. Sé que les coses no van gaire bé però, alhora, sento que penses en nosaltres, i això m’alegra.

La mama i jo a casa estem molt bé.  A l’escola tot va genial també. He tret 2 excel·lents i tota la resta notables a les notes de final de curs. També un insuficient a matemàtiques, però no crec que això sigui important, oi? 

Bé, és hora de sopar i encara he d’acabar els deures. M’ha costat molt de temps escriure’t aquesta carta. De fet, porto gairebé una hora i tampoc t’he dit res gaire important. Ara segurament vindrà la mama a revisar-la i a corregir-ne les faltes. Ja saps com és…

Vull que sàpigues que, encara que no hagi obtingut resposta de les anteriors, aquesta no serà l’última carta que t’escrigui. Que no necessito cap regal de nadal mentre sàpiga que estàs bé i que ens veurem aviat.

T’estimo, papa.

Em disposo a escriure una resposta. Ell l’està esperant i se la mereix, però ni tan sols sé com encarar la situació. No puc donar-li al meu fill el Nadal que es mereix. Però puc aplicar-hi una visió de futur a la situació. Estic lluitant per donar-li al meu fill el futur que es mereix en una terra lliure que mereix.

Categories: Expressió escrita, Ficció | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Navegació d'entrades

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

%d bloggers like this: