Monthly Archives: febrer 2018

Històries reals i curtes (2)

Narracions breus i intenses que se centren en un sol incident de la vida de l’autor: un amagatall increïble, la insistència a tenir un gat, un bitllet de cinquanta euros, una fòbia a les agulles, la natació sincronitzada, el naixement d’una germana…

Tots tenim vides interiors. Tots sentim que som part del món i que alhora hi ha alguna cosa que ens en separa. Tots vivim amb passió la nostra existència i necessitem paraules per expressar el que hi ha dins nostre (…) Més que mai he pogut veure de quina manera tan profunda i apassionada la majoria de nosaltres vivim la vida que hi ha dins nostre” (Paul Auster)

Per Juan Manuel Arjona, Blanca Bevià, Laia Cot, Laura Isuar, Marina Gandia, Mònica Pedescoll

 

CINQUANTA

Per Juan Manuel Arjona

Com cada divendres, vaig anar a casa de la meva àvia a dinar. Tornava cansat de la jornada escolar, però feliç, ja que em quedaven dos dies llargs de descans. Vaig trucar l’ascensor i vaig esperar uns segons que baixés. L’ascensor del bloc és antic, i el motor de la màquina fa sempre molt de soroll. Aquell divendres el motor no va sonar, l’ascensor no va baixar. Vaig esperar uns segons més, assimilant la desgràcia que em tocaria viure després: pujar fins al pis per les escales. Així va ser. De petit no m’atrevia a pujar per aquelles escales perquè els replans del bloc eren molt foscos i jo tenia por a l’obscuritat. A mesura que han passat els anys, aquesta por ha desaparegut. I allà estava, pujant les escales. La meva àvia viu al quart pis, jo anava pel tercer. Al brut terra del replà hi havia un paper rosa brillant. En apropar-me, em vaig adonar que es tractava d’un bitllet de cinquanta euros. A la meva ment s’estava produint una reunió de neurones que debatien si agafar-lo o no.

Clica, a sota, “continua llegint”

LES PETITES COSES

Per Blanca Bevià

No recordo si era un dilluns, un dijous o un divendres… La veritat és que, si digués un dia a l’atzar, us estaria enganyant. Suposo que el dia no és gaire important, ni l’any, de fet. Només us vull situar, devia tenir uns nou anys i estava al pati de la meva antiga escola  jugant amb qui aleshores era la meva millor amiga, l’Abril. Tal i com cada dia fèiem a dos quarts de dues de la tarda, havent dinat sortíem tots al pati ben abrigats i protegits del fred, de la neu, de la pluja…, del que fos. Aquell dia recordo que la Ingrid i la Carla ens van oferir jugar a badminton amb elles i amb les nenes del curs superior, però vam dir que no i vam anar pel nostre compte. Després d’haver pres aquesta decisió vam decidir jugar a aquell joc que fèiem des del primer cop que les nostres mirades innocents d’unes nenes de tres anys es van  arribar a creuar, aquell joc del que havíem gaudit de tan bones estones i ens havíem divertit tant en aquell pati de columnes del primer pis.

Clica, a sota, “continua llegint”

EL GAT

Per Laia Cot

Els animals sempre han estat, són i seran part de la nostra societat; et poden agradar o no, però ningú no pot negar la seva presència. Potser per això, la majoria de nens sempre arriben a la conclusió que volen adoptar una mascota. Ara us explicaré com va acabar el meu intent perquè em compressin un gat.

Clica, a sota, “continua llegint”

EL DIA QUE HO VA CANVIAR TOT

Per Marina Gandia

Tot va passar entre el 2008 i el 2009, dates que van marcar un abans i un després en la meva vida.

Jo aleshores tenia aproximadament 6 anys, i portava molt de temps desitjant tenir un company de jocs, amb qui passar-ho bé; necessitava alguna persona que no fos adulta al meu costat. Feia molts anys que tenia aquella idea en ment, ja que la majoria dels meus amics de classe tenien germans i es divertien molt. Vaig insistir molt als meus pares constantment, dient que no era important si era nen o nena, però que era molt important per a mi.

Clica, a sota, “continua llegint”

LA SINCRO ÉS MÉS QUE UN ESPORT

Per Laura Isuar

Ho recordo com una bonica història que m’agradaria explicar a tothom, com un conte d’autosuperació i de treball en equip. Si es vol, i malgrat tots els inconvenients que la vida et posi al davant, tot es pot superar.

Eren els campionats d’Espanya d’hivern de natació sincronitzada, en aquesta ocasió havia tocat a prop de casa: a la piscina Sant Jordi de Barcelona. Estàvem l’equip al complet, ens havia costat, però al final totes vam aconseguir passar les proves físiques d’accés als campionats nacionals. Deu nadadores en total. Va ser a mitjan març, quan un dijous, a les deu en punt del matí, vam agafar el tren en direcció a la piscina.

Clica, a sota, “continua llegint”

FÒBIA

Per Mònica Pedescoll

Sempre dic que ho vaig descobrir quan em van operar fa uns quants anys, però de vegades em pregunto: què hauria passat si no ho hagués experimentat d’aquella manera? Estic parlant de la meva fòbia a les agulles. Tot va començar per una simple operació de l’orella esquerra.

Clica, a sota, “continua llegint”

Continua llegint

Anuncis
Categories: Relats verídics | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Relatos con toque navideño

El alumnado de 2º de ESO tenía que escribir unos relatos relacionados de algún modo con las Navidades y, aunque estas ya quedaron atrás, os damos la oportunidad de leer algunos de ellos:


Esa nochebuena

Era nochebuena, me estaba preparando para salir hacia casa de mis abuelos donde celebramos la cena.

Al llegar comenzaron los saludos, abrazos, besos… Y nos sentamos todos. Como cada año mi abuela había preparado todo un festín. En la cena hablaron de los temas de siempre: política, trabajo, regalos… Hasta que mi abuelo dijo:

-Va levantaros todos, coged los abrigos y vámonos a la misa del gallo.

Obviamente, todos los adultos aceptaron por compromiso, pero nosotros, los más jóvenes, comenzamos a rechistar, aunque al final no quedó otra opción. Salimos del edificio rumbo a la iglesia del barrio. Allí comenzaron otra vez todos los saludos, besos, abrazos…

Finalmente, nos sentamos; a la media hora más o menos la mayoría estábamos medio dormidos cuando se oyó un ruido muy fuerte. Todos miramos al frente y vimos a uno de los ayudantes del sacerdote en el suelo. En ese momento cundió el pánico: todo el mundo gritaba y hubo una avalancha. Cuando los primeros salieron también recibieron un disparo. Por la puerta aparecieron una mujer y un hombre encapuchados y comenzaron a matar a todo el que se les cruzaba.

El hombre se acercó a mi fila y me apuntó. En ese momento apareció la policía y le pegaron un tiro.

Por suerte, no sufrí ninguna herida, y pudieron salvar a todos los heridos menos al ayudante del sacerdote.

En ese momento comenzaron los aplausos.

Y ahora le tocaba el turno a los jueces. ¿Cómo quedaría? ¿Sería la historia ganadora de ese año?

Gisele Fernández


LA ESQUIADA

!Hola! Mi nombre es Pol y os voy a contar las recientes vacaciones de mi familia, durante estas fiestas, en el frío país de Andorra. Nuestra idea no era hacer turismo o ir de compras sino esquiar, como la mayoría de los visitantes de este blanco país.

Iniciamos nuestro viaje desde nuestra ciudad de residencia, Tarragona y después de tres horas de viaje y un par de paradas para estirar las piernas y comer llegamos al hotel. Aunque éste tuviera tres estrellas, lo cierto es que las instalaciones estaban bastante desgastadas por el tiempo y, por ejemplo, tenía las puertas de las habitaciones algo maltrechas. Aunque el antiguo aspecto del hotel pudiera echarte atrás a la hora de instalarte allí, la sala de juegos con un billar y un futbolín nos hicieron mejorar nuestra valoración, ya que nos permitieron finalizar el día jugando unas emocionantes partidas.

Pero, sin duda, lo mejor del viaje fue la buena organización de la agencia y del hotel y la comodidad de un bus gratuito que te lleva al funicular con el que subes a las pistas de esquí.

Llegamos al hotel a las tres de la tarde y, después de instalarnos, tomamos el bus que nos llevó al funicular. Justo al lado se encontraba una tienda de esquí en la que alquilamos todo el material necesario para mí, mi hermana y mi padre.

Al día siguiente, nos levantamos temprano y nos equipamos con el material para esquiar, desayunamos y pusimos rumbo a las pistas de esquí. El funicular era muy cómodo debido a sus confortables asientos y un soporte en la parte superior de la cabina para dejar los esquís, que pesan mucho. El viaje en esa cabina fue de unos quince minutos de duración, pero las increíbles vistas de los Pirineos y la blanca nieve en la que se reflejaba un espléndido sol, hacían que esos 15 minutos se pasaran volando.

Cuando llegamos a la pista, mi madre se quedó en el bar porque no le gusta esquiar y nosotros nos dirigimos a las pistas. Fue un día muy completo, ya que bajamos un montón de pistas muchas veces, pero en el último descenso hubo un problema. La pista era roja, una dificultad bastante difícil de por sí, pero la nieve estaba helada, lo que hacía de intentar frenar una pesadilla. La pista se componía de cuatro descensos. Mi padre y yo completamos la primera bajada sin complicaciones pero mi hermana se bloqueó de miedo y en vez de deslizarse con los esquís por la pendiente, decidió encogerse como una bola y bajar rodando hasta alcanzarnos. Mi padre y yo estábamos desternillándonos de risa.  Eso y un fallo en mi esquí provocaron que sufriera una caída en la nieve virgen quedando todo mi cuerpo cubierto de nieve menos mis dos piernas.

Después de este día lleno de emociones, volvimos al hotel a descansar y al día siguiente pusimos rumbo a Tarragona.

Pol Duch


EL GRAN SUEÑO DE PIPO

Hola soy Pipo, un perro simpático de apenas un año, y me gustaría explicaros cómo se cumplió mi sueño. A los pocos meses de nacer, mi madre fue atropellada por un camión y me quedé solo, completamente solo. Al cabo de un tiempo subsistiendo con la comida que me encontraba por la calle o que hurtaba en los mercadillos llegó la Navidad. Era una época que me traía buenos recuerdos porque siempre la había compartido con mi mamá, aunque ahora sentía una profunda melancolía. Tenía la esperanza de que alguien me acogiera y aunque las posibilidades eran escasas, mi espíritu navideño no se daba por perdido.  Deseaba con todas mis fuerzas que durante aquella Navidad encontrara finalmente mi sitio en el seno de una nueva familia.

Sin embargo, para que mi sueño se cumpliera tuve que callejear mucho. Durante toda la Navidad anduve sin parar. La mayoría de las personas a las que me acercaba me rechazaban, aunque alguna que otra antes de apartarme me daba algo que llevarme a la boca. Tenía cuerpo machacado de tanto andar. Además del cansancio, muchas veces la  gente me ahuyentaba a gritos de su  portal. Cuando se hacía de noche me encontraba triste y desolado, sin ningún lugar donde poder descansar un buen rato, puesto que al poco tiempo de instalarme en un sitio acogedor y refugiado de la lluvia, otros perros me expulsaban de este.

Finalmente, tras muchos días, los dueños de una casa me acogieron: Todo fue cuando, en un pequeño parque natural, a una niña que debía tener no más de 6 años se le escapó la pelota a un cercano lago. Desesperada por no poder cogerla se puso a llorar. Fue en ese momento en el que aparecí yo, Pipo, para acercarle el balón a la niña. Muy agradecida me acarició y besuqueó tanto como pudo pero… al cabo de un rato había llegado la hora de irse. Finalmente, después de tanto llorar sus padres me admitieron en su casa. Éste fue el regalo de reyes de la pequeña niña. Aquel día me sentí el perro más afortunado del mundo. Nunca me había sentido tan querido. Fue en ese momento en el que supe que el destino había escogido a esa familia para mí. Y ahora sé que nunca más me volveré a sentir solo.

Y esta es la historia de cómo Pipo, un perro de apenas un año, consiguió a una familia que le quisiera.

Iker Ferrer

Categories: Expressió escrita, General | Etiquetes: , , , , | Deixa un comentari

In the same sea

Paula Moreno ha estat finalista del Premi de Relats Mediterranis de Constantí

Per Paula Moreno

IN THE SAME SEA

Ada
El mar estava calmat i la brisa despentinava els meus cabells. Vaig veure restes de petjades de la gent que havia passat durant el dia, una galleda perduda d’algun nen que havia estat construint castells de sorra. Aquella platja era el meu lloc preferit. Allí podia tornar a ser la dona del meu marit, la mare dels meus fills. Podia evocar records plens d’alegria, records amb la meva família quan ells encara eren amb mi. Moments jugant a pilota durant tardes interminables, dies d’estiu contemplant l’horitzó, nits d’hivern contemplant els estels.

Nazir
El mar estava intranquil i el vent feia balancejar la barca. Vaig agafar el meu camió de bombers i vaig començar a jugar amb ell, intentant oblidar on era. Però no podia. La mama tampoc. Ella amagava la seva por sota somriures forçats, però jo veia que les onades l’espantaven. -Mama, quan arribarem? -vaig preguntar-li.

-D’aquí poc, fill meu. Estigues tranquil.
-No ho entenc mama. A casa estàvem molt bé, per què hem de marxar?
-És difícil d’explicar. Anirem a un altre país, on estarem més bé, tindrem una casa més gran, i jo podré treballar-. Em va mirar com si fos petit i no entengués els adults. Però jo ja era gran, tenia 6 anys. Sabia moltes coses.
-Però la casa de Líbia ja era gran, i allí tenia amics- vaig insistir.
-Faràs nous amics. -em va dedicar un somriure-. Tots estarem més bé.

Un tro va ressonar amenaçant tempesta, i jo em vaig agafar a la seva falda. Vaig desitjar estar al meu llit, ocult entre els llençols perquè els monstres no em devoressin. Però en aquella barca no podia ocultar-me, el monstre era massa gran. Aquell monstre era de color blau fosc, i tenia una boca molt grossa que podia engolir-nos cap a les profunditats del seu estómac.

Continua llegint

Categories: Expressió escrita | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Històries reals i curtes (1)

Narracions breus i intenses que se centren en un sol incident de la vida de l’autor: la realitat d’un somni, un matí del dia de Reis, l’adopció d’un gos, un plat de macarrons ben especial, una relació amorosa, la millor festa d’aniversari, una visita al camp de concentració de Mauthausen…

“Tots tenim vides interiors. Tots sentim que som part del món i que alhora hi ha alguna cosa que ens en separa. Tots vivim amb passió la nostra existència i necessitem paraules per expressar el que hi ha dins nostre (…) Més que mai he pogut veure de quina manera tan profunda i apassionada la majoria de nosaltres vivim la vida que hi ha dins nostre” (Paul Auster)

Per Adela Armengol, Denise Amela, Isabel Domingo, Albert Franquet, Violeta Izquierdo, Aina Martínez, Mar Rodríguez

REAL O IMAGINARI?

Per Adela Armengol

Anava corrents amb el meu cosí i el meu germà, un a cada costa, ells com sempre tot i ser més petits anaven una mica més avançats que jo. A darrere ens perseguien unes serps, cada vegada avançaven més ràpid i jo anava quedant última, no podia tirar endavant, una força m’obligava a anar mirant endarrere i cada vegada les serps s’acostaven cada vegada més a mi. Al girar el cap per desena vegada veig veure com una saltava i em mossegava el turmell. Vaig despertar-me fent un bot al llit, només era un somni.

Clica, a sota, “continua llegint”

UN DIA DE REIS

Per Denise Amela

Era el dia 6 de gener de 2012, el dia de reis. Vaig aixecar-me d’hora com cada any despertada pels crits d’emoció de la meva germana Natàlia en veure la muntanya de regals que hi havia sota l’arbre del menjador. Devien ser aproximadament dos quarts de vuit, així que ens vam proposar esperar almenys fins que sortís el Sol per a despertar els nostres pares i començar a obrir paquets. El que en aquell moment encara no sabíem era que aquell dia de reis no en seria un de qualsevol.

Clica, a sota, “continua llegint”

MACARRONS A CULLERADES

Per Isabel Domingo

Sé que no és una experiència personal molt extraordinària, però jo la considero molt especial. Com cada dissabte a la tarda, havia d’anar al cau. Allí fem activitats molt diferents; jocs, reflexions, tallers…, però aquell dia els monitors ens van dir que havíem de fer alguna cosa especial que s’adrecés als altres. Vam fer una gran pluja d’idees, hi havia moltes propostes originals, però finalment la Clàudia, com que li agrada molt cuinar, va proposar fer algun menjar senzill per donar als pobres. A tots ens va semblar una idea genial, crèiem que podria ser divertit. I així ho vam fer, vam organitzar-nos per diferents grups i ens vam posar a la feina. Uns van anar a comprar el menjar al supermercat, els altres van començar a preparar el material per cuinar i, finalment l’altre grup, amb l’ajuda d’un noi d’una ONG, vam comunicar el nostre projecte a tots aquells que ho necessitaven.

Clica, a sota, “continua llegint”

UNA CONNEXIÓ ESPECIAL

Per Albert Franquet

No era la primera vegada que anava a una gossera, però sempre havia anat a la de Tarragona, i en aquest cas anava a la de Torredembarra. En baixar del cotxe, sentia la mateixa olor que en totes les gosseres, forta i bastant repulsiva. No sabíem per on entrar i després d’estar buscant vam aconseguir accedir-hi. Vam parlar amb la primera noia que es va apropar i li vam dir quin tipus de gos podíem tenir a casa nostra, ja que al viure en un pis no podíem adoptar un gos gaire gran. La noia ens va ensenyar els pocs que tenien que s’adaptessin a les condicions: n’hi havia dos, un que era massa petit, i un altre que l’anava a adoptar una família alemanya d’aquí a dues setmanes. Nosaltres vam decidir deixar-li el contacte per si en rescataven un de les nostres preferències, però no teníem gaires esperances. Al cap d’uns tres dies ens va trucar explicant-nos que s’havia oblidat d’un gos de tres anys que els havia portat una senyora gran que ja no se’n podia fer càrrec fa dos mesos.

Clica, a sota, “continua llegint”

AQUELL NOSALTRES

Per Violeta Izquierdo

Aquesta és la història,

d’un nosaltres;

però amb un “TU” i un “JO”,

que no deixa de ser un nosaltres.

En aquestes simples paraules

hi ha milers de moments amagats,

i hi ha sentiments incerts,

inexplicables,

als quals tu,

els vas voler posar un nom

Clica, a sota, “continua llegint”

UNA VISITA OBLIGADA

Per Aina Martínez

Tothom ha sentit algun cop històries sobre la 2a Guerra Mundial, concretament d’uns personatges principals que hi van jugar molt, els nazis. El nazis, controlats pel dictador Adolf Hitler, van fer atrocitats que ningú mai hauria imaginat. Entre elles, l’extermi massiu de jueus.

Sempre m’havien explicat històries, danys i conseqüències que aquests i la guerra van provocar. Però mai havia pogut sentir i veure de tan a prop on molts dels fets van ocórrer. Aquest estiu passat vaig tenir la gran oportunitat d’anar-hi. El camp es diu Mauthausen i es troba a 5km del petit poble que porta el seu nom, a Àustria.

Clica, a sota, “continua llegint”

EL MILLOR ANIVERSARI DEL MÓN MUNDIAL

Per Mar Rodríguez

Tot va succeir un 28 de juny de l’any 2010, al meu vuitè aniversari. Recordo aquell dia amb una certa enyorança.
És un dels pocs dies de la meva vida, on puc imaginar-me una i una altra vegada les mateixes imatges sense que en cap moment res variï o canviï.

Clica, a sota, “continua llegint”

Continua llegint

Categories: Ficció, Relats verídics | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Bloc a WordPress.com.