Històries reals i curtes (1)

Narracions breus i intenses que se centren en un sol incident de la vida de l’autor: la realitat d’un somni, un matí del dia de Reis, l’adopció d’un gos, un plat de macarrons ben especial, una relació amorosa, la millor festa d’aniversari, una visita al camp de concentració de Mauthausen…

“Tots tenim vides interiors. Tots sentim que som part del món i que alhora hi ha alguna cosa que ens en separa. Tots vivim amb passió la nostra existència i necessitem paraules per expressar el que hi ha dins nostre (…) Més que mai he pogut veure de quina manera tan profunda i apassionada la majoria de nosaltres vivim la vida que hi ha dins nostre” (Paul Auster)

Per Adela Armengol, Denise Amela, Isabel Domingo, Albert Franquet, Violeta Izquierdo, Aina Martínez, Mar Rodríguez

REAL O IMAGINARI?

Per Adela Armengol

Anava corrents amb el meu cosí i el meu germà, un a cada costa, ells com sempre tot i ser més petits anaven una mica més avançats que jo. A darrere ens perseguien unes serps, cada vegada avançaven més ràpid i jo anava quedant última, no podia tirar endavant, una força m’obligava a anar mirant endarrere i cada vegada les serps s’acostaven cada vegada més a mi. Al girar el cap per desena vegada veig veure com una saltava i em mossegava el turmell. Vaig despertar-me fent un bot al llit, només era un somni.

Clica, a sota, “continua llegint”

UN DIA DE REIS

Per Denise Amela

Era el dia 6 de gener de 2012, el dia de reis. Vaig aixecar-me d’hora com cada any despertada pels crits d’emoció de la meva germana Natàlia en veure la muntanya de regals que hi havia sota l’arbre del menjador. Devien ser aproximadament dos quarts de vuit, així que ens vam proposar esperar almenys fins que sortís el Sol per a despertar els nostres pares i començar a obrir paquets. El que en aquell moment encara no sabíem era que aquell dia de reis no en seria un de qualsevol.

Clica, a sota, “continua llegint”

MACARRONS A CULLERADES

Per Isabel Domingo

Sé que no és una experiència personal molt extraordinària, però jo la considero molt especial. Com cada dissabte a la tarda, havia d’anar al cau. Allí fem activitats molt diferents; jocs, reflexions, tallers…, però aquell dia els monitors ens van dir que havíem de fer alguna cosa especial que s’adrecés als altres. Vam fer una gran pluja d’idees, hi havia moltes propostes originals, però finalment la Clàudia, com que li agrada molt cuinar, va proposar fer algun menjar senzill per donar als pobres. A tots ens va semblar una idea genial, crèiem que podria ser divertit. I així ho vam fer, vam organitzar-nos per diferents grups i ens vam posar a la feina. Uns van anar a comprar el menjar al supermercat, els altres van començar a preparar el material per cuinar i, finalment l’altre grup, amb l’ajuda d’un noi d’una ONG, vam comunicar el nostre projecte a tots aquells que ho necessitaven.

Clica, a sota, “continua llegint”

UNA CONNEXIÓ ESPECIAL

Per Albert Franquet

No era la primera vegada que anava a una gossera, però sempre havia anat a la de Tarragona, i en aquest cas anava a la de Torredembarra. En baixar del cotxe, sentia la mateixa olor que en totes les gosseres, forta i bastant repulsiva. No sabíem per on entrar i després d’estar buscant vam aconseguir accedir-hi. Vam parlar amb la primera noia que es va apropar i li vam dir quin tipus de gos podíem tenir a casa nostra, ja que al viure en un pis no podíem adoptar un gos gaire gran. La noia ens va ensenyar els pocs que tenien que s’adaptessin a les condicions: n’hi havia dos, un que era massa petit, i un altre que l’anava a adoptar una família alemanya d’aquí a dues setmanes. Nosaltres vam decidir deixar-li el contacte per si en rescataven un de les nostres preferències, però no teníem gaires esperances. Al cap d’uns tres dies ens va trucar explicant-nos que s’havia oblidat d’un gos de tres anys que els havia portat una senyora gran que ja no se’n podia fer càrrec fa dos mesos.

Clica, a sota, “continua llegint”

AQUELL NOSALTRES

Per Violeta Izquierdo

Aquesta és la història,

d’un nosaltres;

però amb un “TU” i un “JO”,

que no deixa de ser un nosaltres.

En aquestes simples paraules

hi ha milers de moments amagats,

i hi ha sentiments incerts,

inexplicables,

als quals tu,

els vas voler posar un nom

Clica, a sota, “continua llegint”

UNA VISITA OBLIGADA

Per Aina Martínez

Tothom ha sentit algun cop històries sobre la 2a Guerra Mundial, concretament d’uns personatges principals que hi van jugar molt, els nazis. El nazis, controlats pel dictador Adolf Hitler, van fer atrocitats que ningú mai hauria imaginat. Entre elles, l’extermi massiu de jueus.

Sempre m’havien explicat històries, danys i conseqüències que aquests i la guerra van provocar. Però mai havia pogut sentir i veure de tan a prop on molts dels fets van ocórrer. Aquest estiu passat vaig tenir la gran oportunitat d’anar-hi. El camp es diu Mauthausen i es troba a 5km del petit poble que porta el seu nom, a Àustria.

Clica, a sota, “continua llegint”

EL MILLOR ANIVERSARI DEL MÓN MUNDIAL

Per Mar Rodríguez

Tot va succeir un 28 de juny de l’any 2010, al meu vuitè aniversari. Recordo aquell dia amb una certa enyorança.
És un dels pocs dies de la meva vida, on puc imaginar-me una i una altra vegada les mateixes imatges sense que en cap moment res variï o canviï.

Clica, a sota, “continua llegint”

REAL O IMAGINARI?

Per Adela Armengol

Anava corrents amb el meu cosí i el meu germà, un a cada costa, ells com sempre tot i ser més petits anaven una mica més avançats que jo. A darrere ens perseguien unes serps, cada vegada avançaven més ràpid i jo anava quedant última, no podia tirar endavant, una força m’obligava a anar mirant endarrere i cada vegada les serps s’acostaven cada vegada més a mi. Al girar el cap per desena vegada veig veure com una saltava i em mossegava el turmell. Vaig despertar-me fent un bot al llit, només era un somni.

No em vaig inquietar molt per aquell somni, al contrari, de seguida vaig poder continuar dormint i l’endemà a l’aixecar-me ni me’n recordava, vaig seguir la meva esgotadora rutina com cada dia fins a la nit.

Aquella nit vaig tornar a somiar el mateix, el mateix recorregut, les mateixes escenes: jo corrents veient el meu germà i el meu cosí una mica endavant, però aquesta vegada al girar-me, en comptes de haver-hi serps, hi havia llops, llops que ens perseguien, cada vegada més a prop, fins que un va saltar a sobre meu. En aquell moment em vaig despertar d’un bot al meu llit, tota suada.

Vaig tardar una mica en adormir-me, em semblava estrany haver somiat el mateix que la nit abans, però l’endemà al despertar-me ja no me’n vaig recordar del què havia passat. El meu dia va transcórrer amb normalitat, tot i així, abans d’anar a dormir em vaig inquietar una mica, què passava si tornava a tenir aquell malson? Efectivament, tot i estar una estona donant voltes sense agafar el son, aquella nit també vaig tornar a somiar el mateix, però aquesta vegada el que ens perseguia eren bruixes. Al despertar-me ja no vaig tornar a dormir fins que es va fer de dia.

Com que érem dissabte vaig anar cap al poble. Només a l’arribar li vaig demanar al meu germà que m’acompanyés a buscar al meu cosí. Un cop ja tots junts els conduir cap al lloc on creia que era l’escena del meu malson. I els hi vaig dir que corressin, un a cada costat meu, però una mica més cap endavant. Ells ho van fer sense preguntar, tot i que una mica estranyats.

Al girar-me vaig veure que no em seguia ningú, no vaig veure ni serps, ni llops, ni bruixes.

No sé perquè vaig necessitar fer aquella tonteria, però ja mai més he tornat a tenir aquell malson. Suposo que al veure que no passava res a la realitat em va fer sentir més segura.

 

UN DIA DE REIS

Per Denise Amela

Era el dia 6 de gener de 2012, el dia de reis. Vaig aixecar-me d’hora com cada any despertada pels crits d’emoció de la meva germana Natàlia en veure la muntanya de regals que hi havia sota l’arbre del menjador. Devien ser aproximadament dos quarts de vuit, així que ens vam proposar esperar almenys fins que sortís el Sol per a despertar els nostres pares i començar a obrir paquets. El que en aquell moment encara no sabíem era que aquell dia de reis no en seria un de qualsevol.

A les onze, després d’esmorzar, la meva germana, la meva mare i jo vam anar a casa dels meus avis a recollir els nostres regals, la veritat és que tots em van semblar bastant estranys, encara que sabia perfectament que significaven.

Al tornar a casa a l’hora de dinar la meva cosina, els meus tiets i els meus avis ja eren allà com cada any esperant-nos per a seure a taula, però hi havia algú més a l’habitació que encara no coneixia i que no sabia que arribaria a estimar tantíssim. La meva cosina es va donar la volta de sobte i vaig poder veure perfectament el que tenia entre els braços, el cadellet de gos més dormilega i afectuós que mai havia vist, d’un color blanc impecable i suau com una ploma. No hauria pogut imaginar mai que 5 anys i 15 dies després seria capaç d’estimar de la manera que l’estimo a un gos al qual li agrada menjar-se els mocadors bruts, mossegar els cabells, dormir fins a fartar-se o demanar aigua i menjar en els moments menys oportuns.

Sempre ens desperta a tots mort de por les nits de tempesta o quan se senten focs artificials durant les festes.

És com el cinquè membre de la família, sempre intenta seure al sofà amb nosaltres quan tots som allà mirant una pel·lícula i menjar tot el que cau a terra mentre dinem a la taula.

Encara que hi ha moments en els quals ni m’adono que hi és i altres en els que està extremadament pesat, crec que no podria imaginar-me com seria tornar a la rutina de fa cinc anys d’obrir la porta de casa cada dia i que ningú se’m pujés a les cames per a saludar-me.

 

MACARRONS A CULLERADES

Per Isabel Domingo

Sé que no és una experiència personal molt extraordinària, però jo la considero molt especial. Com cada dissabte a la tarda, havia d’anar al cau. Allí fem activitats molt diferents; jocs, reflexions, tallers…, però aquell dia els monitors ens van dir que havíem de fer alguna cosa especial que s’adrecés als altres. Vam fer una gran pluja d’idees, hi havia moltes propostes originals, però finalment la Clàudia, com que li agrada molt cuinar, va proposar fer algun menjar senzill per donar als pobres. A tots ens va semblar una idea genial, crèiem que podria ser divertit. I així ho vam fer, vam organitzar-nos per diferents grups i ens vam posar a la feina. Uns van anar a comprar el menjar al supermercat, els altres van començar a preparar el material per cuinar i, finalment l’altre grup, amb l’ajuda d’un noi d’una ONG, vam comunicar el nostre projecte a tots aquells que ho necessitaven.

Vam comprar en grans quantitats, vist que havíem de cuinar per a molta gent, així que vam comprar quasi 10 quilos de macarrons, 15 pots de tomàquet i 8 bosses de formatge ratllat.

Ens vam passar tota la tarda cuinant, vam trigar unes tres hores, atès que havíem de bullir la pasta, coure-la, treure-la i posar el tomàquet i el formatge. Ho vam haver de repetir tres vegades consecutives. A més a més, preparàvem el menjar al pati de dins, ja que no tenim cuina, per això havíem d’anar molt en compte amb els fogonets i les grans olles. Algunes estones se’t feien pesades però després pensaves en la finalitat d’aquest petit treball i t’animaves un altre cop. Quan vam acabar de fer els eterns macarrons vam tastar-los per comprovar la nostra gran creació. Crec que mai havia fet uns macarrons tan dolents! No estaven del tot malament però eren una mica insípids. No obstant això, vam sortir tots els del meu grup fora del pati per anar a la plaça a repartir el menjar. Hi havia un munt de
gent. La plaça estava repleta de persones, hi havia homes, dones, vells, joves…, tots ens estaven esperant.

Em va donar molta satisfacció en veure que estàvem fent una bona obra, era una cosa molt simple però increïble. Vam començar a remenar amb el cullerot i vam anar posant els macarrons en plats de plàstic. Vam anar donant els plats plens a cada persona i cadascú agraïa d’una manera diferent. Tan sols érem nens que posàvem plats plens de menjar gratuïtament i els donàvem als que ho necessitaven perquè se’ls devoressin amb plaer. Tothom deia que eren molt bons, fins i tot va haver gent que em va cridar l’atenció pel que feia. Hi havia un home jove que portava els seus tuppers de casa i els reomplia de macarrons per donar-los a la seva família. O també per exemple vaig veure que un nen d’uns nou anys d’edat donava petites mossades de macarrons als seus germans més petits. Era agradable veure les seves cares de delícia i satisfacció davant dels seus grans plats rojos. Tots van complaure el nostre afecte i ens van donar les gràcies. Tothom van acabar el seu plat donant paraules d’agraïment, com per exemple: boníssim! Exquisit!
Excel·lent! Això s’ha de repetir! Que gustós!

Vam acabar la nostra feina quan es van devorar tots el macarrons, no en va quedarni un! Vaig sortir de la plaça i em vaig encaminar tranquil·lament carrer amunt observant la bonica nit estrellada.

 

UNA CONNEXIÓ ESPECIAL

Per Albert Franquet

No era la primera vegada que anava a una gossera, però sempre havia anat a la de Tarragona, i en aquest cas anava a la de Torredembarra. En baixar del cotxe, sentia la mateixa olor que en totes les gosseres, forta i bastant repulsiva. No sabíem per on entrar i després d’estar buscant vam aconseguir accedir-hi. Vam parlar amb la primera noia que es va apropar i li vam dir quin tipus de gos podíem tenir a casa nostra, ja que al viure en un pis no podíem adoptar un gos gaire gran. La noia ens va ensenyar els pocs que tenien que s’adaptessin a les condicions: n’hi havia dos, un que era massa petit, i un altre que l’anava a adoptar una família alemanya d’aquí a dues setmanes. Nosaltres vam decidir deixar-li el contacte per si en rescataven un de les nostres preferències, però no teníem gaires esperances. Al cap d’uns tres dies ens va trucar explicant-nos que s’havia oblidat d’un gos de tres anys que els havia portat una senyora gran que ja no se’n podia fer càrrec fa dos mesos.

Nosaltres i vam tornar, però aquest cop “tota” la família: el meu pare, la meva mare, el meu germà i jo. En arribar ens vam acostar a la noia i ens va dir que ara ens el portaria. Quan la vaig veure de lluny amb aquell gos entre els braços, se’m va posar un somriure a la cara. La noia ens el va deixar passejar pels voltants de la gossera, va ser durant aquella estona que ens vam adonar que el gos no ens deixava sols ni un segon, tot i que el vam deixar deslligat ell es quedava entre nosaltres. Estava content, no parava de córrer i olorar per tot arreu, devia ser la primera vegada en dos mesos que sortia de la gàbia. Jo durant aquella estona vaig sentir una connexió especial com si aquell gos ens hagués escollit per estar amb ell. Li vam tornar a la noia i el cap de setmana següent, jo i el meu pare, hi vam tornar. El vam tornar a passejar pels voltants de la gossera, en aquesta ocasió jo portava una botella d’aigua buida a la mà, el gos no parava de mirar-la, jo de seguida vaig entendre que volia jugar, ens vam ficar a córrer amunt i avall, ell perseguia l’ampolla i jo intentava que no me la traiés, jugant i corrent amb ell vaig tornar a sentir aquesta sensació especial. En tornar del passeig li vam dir a la noia que l’adoptaríem, ella ens va dir que perfecte i que el gos, aquell petit, ja havia estat adoptat. Des d’aquell dia aquesta sensació especial amb ell no ha canviat i és el millor que podríem haver fet, en moltes ocasions la gent et diu que li has salvat i millorat la vida al gos, però el que no tenen en compte és que el gos també millora i molt la teva vida.

 

AQUELL NOSALTRES

Per Violeta Izquierdo

Aquesta és la història,

d’un nosaltres;

però amb un “TU” i un “JO”,

que no deixa de ser un nosaltres.

 

En aquestes simples paraules

hi ha milers de moments amagats,

i hi ha sentiments incerts,

inexplicables,

als quals tu

els vas voler posar un nom,

aquell nom innecessari,

tenint en compte

aquell nosaltres que ja érem,

aquell tu i jo,

aquell sentiment,

que en simples paraules

no es pot descriure.

I si ho intentes,

tindríem per hores, dies.

fins que jo m’aclareixi.

 

TU,

tu em vas ensenyar

allò que li diem amor propi,

allò que diem que és sexy,

i que és la personificació

MÉS BONICA DE L’AMOR,

em vas ensenyar a estimar-me,

a valorar-me,

a veure mas enllà del que jo era capaç,

a veure més enllà de les opinions,

a ser jo,

a no tenir por,

a treure’m les regles de sobre,

em vaig acabar acceptant,

valorant,

vaig acabar sent jo.

 

Em vas treure,

vas ser un volcà dins meu,

vas treure’m la por,

les ganes de fer coses innombrables,

i em vas donar esperança,

vas fer que el meu “JO” creixés.

 

Per això va poder ser un nosaltres,

perquè hi va haver un “TU” i un “JO”;

separat i alhora dins d’aquell nosaltres,

dins d’aquells estranys sentiments.

 

UNA VISITA OBLIGADA

Per Aina Martínez

Tothom ha sentit algun cop històries sobre la 2a Guerra Mundial, concretament d’uns personatges principals que hi van jugar molt, els nazis.

El nazis, controlats pel dictador Adolf Hitler, van fer atrocitats que ningú mai hauria imaginat. Entre elles, l’exterminació massiva dels jueus.

Sempre m’havien explicat històries, danys i conseqüències que aquests i la guerra van provocar. Però mai havia pogut sentir i veure de tan a prop on molts dels fets van ocórrer.

Aquest estiu passat vaig tenir la gran oportunitat d’anar-hi. El camp es diu Mauthausen i es troba a 5km del petit poble el qual porta el seu nom, a Àustria.

Aquest camp és conegut per les famoses escales de la mort, on molts presoners, entre ells jueus, van baixar-hi i pujar-hi deixant-se la vida. A l’arribar-hi, mai m’hauria imaginat que fossin un total de més de 100 esglaons, tan estrets i tan baixos, i tot i així havent sigut reformats d’unes condicions molt pitjors. Al començar a baixar vaig sentir com les meves cames començaven a tremolar amb por de caure, quasi no tenia ni estabilitat i no m’acabava de creure com aquells pobres es manejaven per a poder pujar-les amb pesos de fins a 50kg. M’esgarrifava simplement de pensar-ho. Òbviament, al pujar va ser pitjor.

Seguidament em vaig parar davant de les gegantines portes que donaven a l’entrada d’aquelles víctimes del nazisme que passarien a viure durant uns anys en condicions infrahumanes i a sofriment extrem. Just a l’altra banda de la porta, l’àudio guia em va explicar quin era el procediment a seguir pels nous presoners.

Realment vaig sentir com un calfred em recorria tot el cos, em semblava increïble tot el que els hi feien passar, demostrant que des del moment zero pretenien arrabassar-los la seva dignitat i treure’ls la seva humanitat.

Primer de tot, haver-me de fer veure que anys enrere allí justament davant d’on em trobava, aquells homes es passaven hores en peu col·locats sense tenir en compte el fred, la calor, la pluja…fins que els oficials els cridessin per anar-se a rapar els caps, dutxar-se i posar-se el simbòlic vestit, denominat pijama de ratlles.

Els barracons van venir a continuació. Sabia que eren de fusta i on dormien. Però, com sempre, em vaig quedar sense paraules, el que havia de ser un allotjament per a un nombre determinat de persones va acabar triplicant-se. Fins arribar a l’extrem de dormir entre dues i tres persones per llit i que els barracons dels jueus fossin nomenats llauna de sardines, degut a com s’havien de col·locar per dormir, sense llits i cap roba d’abric.

A les fotografies penjades encara es veia alguna rialla entre molts d’ells, demostrant que tot i que estiguessin passant per moments dolentíssims, encara tenien alguna petita esperança.

Em vaig quedar catatònica quan vaig assabentar-me quin paper feia el menjar en aquella horrorosa història. Principalment els alimentaven més o menys bé per a que fossin eficients a l’hora de treballar, però amb el pas dels anys aquest privilegi es va acabar. No rebien ni tan sols 1000 calories al dia i el seu cos, ja no podia suportar-ho més, cremava més de les que ingeria, literalment s’apreciava la seva estructura òssia dibuixada en la seva pell.

Tothom es barallava per un simple bol, per la raó de que si no en tenien no rebien menjar. També em vaig horroritzar quan vaig sentir que anaven llepant les restes de les olles i fins i tot podien menjar rates o tot el que veiessin com comestible.

Per acabar vaig arribar al final del recorregut, les càmeres de gas i els crematoris. Mai havia vist des de tant a prop els monstres amb els quals s’havien eliminat a tantes persones. Al principi em va costar molt caminar fins arribar a la cantonada per a veure-la bé. Al final, però, vaig poder observar-la. La porta era metàl·lica i es tancava hermèticament, a diferència de la de les dutxes que era de fusta, també era petita i molt fosca i s’observaven els sortidors per on sortia el gas. A prop d’ella es trobaven els crematoris. Un gran silenci es va fer entre nosaltres, no podíem descriure amb paraules el que sentíem.

Finalment quan marxàvem, vaig veure la xemeneia per on s’havien esvaït milers de somnis, milers de vides.

 

EL MILLOR ANIVERSARI DEL MÓN MUNDIAL

Per Mar Rodríguez

Tot va succeir un 28 de juny de l’any 2010, al meu vuitè aniversari. Recordo aquell dia amb una certa enyorança.
És un dels pocs dies de la meva vida, on puc imaginar-me una i una altra vegada les mateixes imatges sense que en cap moment res variï o canviï.

Vaig aixecar-me com solia fer i segueixo fent 1 de cada 365 dies a l’any. Recordo com la meva mare va agafar aquell cotxe Golf Negre que tant m’agradava. El mateix que em donava la sorpresa de viatges inesperats, i el que em portava
sempre als destins més simples, però que em fascinaven i em feien sentir com un punt inexistent en aquest gran món ple de reptes i responsabilitats. A la vegada que m’anava aprenent les taules de multiplicar amb el famós
personatge de “los payasos de la tele”, Miliki, el meu destí s’anava aproximant Finalment, vaig veure com una casa vella i rústica s’anava apropant.

Era la meva parcel·la, que poc temps després aprendria gràcies a la meva professora de primària, la Carme Miró, que també es podia anomenar xalet. Aquella casa de camp, tenia un aire especial. No sabia si era aquella xemeneia de
pedra, on hi havia un rellotge que ja no marcava el temps des de feia anys. La gran piscina a la qual ajudava des de ben petita al meu tiet a netejar. Aquella emoció que sentia en veure la meva cosina, un any més petita que jo, en
jugar a les Sirenes de Mako dins de la nostra cala imaginària generada a la piscina. La meva pell blanca cremada per la suma del sol i el clor a la vegada.

Eren molts els fets que em provocaven que la meva estança a aquell lloc fos molt peculiar, i entre ells es trobava el meu avi, aquell home del qual tant m’havien parlat però que mai havia arribat a conèixer. Aquell home de professió d’arquitectura tan bo, que havia dedicat molt de temps a construir una casa on tota la família es pogués reunir, incloent-hi també als seus néts, els que mai va arribar a conèixer. Així va començar aquell dia, el qual avui encara puc apreciar molt més que en el seu temps.

Tot va seguir com pensareu. Vaig dinar el meu gran plat de macarrons, amb racióextra de formatge, que la mare posava al forn, i no al microones, a les ocasions especials. Seguidament, vaig voler tornar a la piscina, però la meva mama em va convèncer perquè no ho fes. Vaig descansar una estona a aquell menjador amb sofàs color marró xocolata veient el meu canal preferit,on abans feien sèries i pel·lícules que valien la pena, Disney Chanel. Posteriorment, vam tornar a agafar aquell cotxe tan peculiar. Com bé podreu imaginar, vaig començar a fer la famosa pregunta, de la qual els meus pares ja estaven tan cansats: ¿Cuanto falta? El meu to de veu i els meus ulls, en aquell
moment, em delataven. Era el mateix rostre que tenia el dia 6 de gener, quan m’aixecava molt entusiasmada per veure quin havia sigut el fruit d’haver-me comportat “Bé” durant tot l’any.

Finalment, vam arribar al destí, el qual em feia molta impotència no saber. Tota l’espera va valdre la pena. No em podia creure que tots els meus amics estiguessin al cas d’aquell esdeveniment. En aquella època, eren les mares les que invitaven els nens, i encara s’utilitzaven aquells trossos de papers que solíem anomenar invitacions per convidar
als nostres estimats companys de classe al dia que cadascú consideràvem més important de tot l’any, el nostre aniversari. El meu destí era el lloc on tota nena que estimava els cavalls li agradaria estar: Una hípica. A més a més, no era una qualsevol, si no era la primera vegada que anava a una de veritat, que estava situada al Catllar. Em sentia com una nena d’aquella sèrie que veia amb la meva altra cosina, la qual estava també allí, anomenada “El Club de la
Herradura”. Al mateix entrar, mentre els altres nens muntaven amb cavalls o ponis, depenent de l’altura, jo estava fent trenes i ajudant un noi a posar-li la muntura i a portar el cavall fins al seu box.

Posteriorment, vaig ser jo qui va muntar i vaig repetir l’experiència que havia viscut anys anteriors a Andorra. Vaig sentir-me la nena més feliç del món en aquell dia. Tot el que va passar a continuació, us ho podeu imaginar. Ens vam asseure els petits (incloent-hi amics, cosins) a una taula i els Adults van se’n van asseure a un altre.

Després, em van portar un gran pastís farcit de xocolata, el que tant m’agradava, i finalment, em van donar molts regals, els quals em van encantar. El que menys em va agradar d’aquell dia és que després se’n van emportar el pastís
per tallar-lo, i com era tan impacient i volia aprofitar al màxim aquell dia, vaig sortir corrents a acariciar un cavall. Però tampoc era un cavall qualsevol, era el meu preferit. Era un Bayo, anomenada Divina. Era el cavall amb el qual sempre havia somiat. Era una Rèplica exacta d’Spirt, una altra pel·lícula que havia marcat la meva
vida. Després d’acariciar el cavall, me’n vaig assabentar que ja havien tret el pastís, però quan vaig arribar ja era massa tard. No quedava gens ni mica. Vaig preguntar molt entusiasmada on es trobava, però no vaig obtenir resposta.

Finalment, per acabar d’arrodonir el dia, la meva mare va anar a una tenda Oriental, i va comprar moltes pistoles d’aigua, d’aquelles senzilles però que eren les que més mullaven. També va fer la combinació amb globus d’aigua i va ser un dels moments més divertits del dia.

Així va ser el meu vuitè aniversari, un dels dies que més m’han marcat la meva vida. Res ja ha tornat a ser com abans. Ningú som aquell follet que portàvem sempre dins nostre, que ens feia fer moltíssimes barbaritats pròpies d’un nen d’aquesta edat, però a vegades val la pena parar un moment i recordar aquelles estones tan divertides i emocionants d’aventures que passàvem junts.

Categories: Ficció, Relats verídics | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Navegació d'entrades

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

%d bloggers like this: