In the same sea

Paula Moreno ha estat finalista del Premi de Relats Mediterranis de Constantí

Per Paula Moreno

IN THE SAME SEA

Ada
El mar estava calmat i la brisa despentinava els meus cabells. Vaig veure restes de petjades de la gent que havia passat durant el dia, una galleda perduda d’algun nen que havia estat construint castells de sorra. Aquella platja era el meu lloc preferit. Allí podia tornar a ser la dona del meu marit, la mare dels meus fills. Podia evocar records plens d’alegria, records amb la meva família quan ells encara eren amb mi. Moments jugant a pilota durant tardes interminables, dies d’estiu contemplant l’horitzó, nits d’hivern contemplant els estels.

Nazir
El mar estava intranquil i el vent feia balancejar la barca. Vaig agafar el meu camió de bombers i vaig començar a jugar amb ell, intentant oblidar on era. Però no podia. La mama tampoc. Ella amagava la seva por sota somriures forçats, però jo veia que les onades l’espantaven. -Mama, quan arribarem? -vaig preguntar-li.

-D’aquí poc, fill meu. Estigues tranquil.
-No ho entenc mama. A casa estàvem molt bé, per què hem de marxar?
-És difícil d’explicar. Anirem a un altre país, on estarem més bé, tindrem una casa més gran, i jo podré treballar-. Em va mirar com si fos petit i no entengués els adults. Però jo ja era gran, tenia 6 anys. Sabia moltes coses.
-Però la casa de Líbia ja era gran, i allí tenia amics- vaig insistir.
-Faràs nous amics. -em va dedicar un somriure-. Tots estarem més bé.

Un tro va ressonar amenaçant tempesta, i jo em vaig agafar a la seva falda. Vaig desitjar estar al meu llit, ocult entre els llençols perquè els monstres no em devoressin. Però en aquella barca no podia ocultar-me, el monstre era massa gran. Aquell monstre era de color blau fosc, i tenia una boca molt grossa que podia engolir-nos cap a les profunditats del seu estómac.

Ada
El mar estava calmat i la brisa despentinava els meus cabells. Vaig veure restes de petjades de la gent que havia passat durant el dia, una galleda perduda d’algun nen que havia estat construint castells de sorra. Aquella platja era el meu lloc preferit. Allí podia tornar a ser la dona del meu marit, la mare dels meus fills. Podia evocar records plens d’alegria, records amb la meva família quan ells encara eren amb mi. Moments jugant a pilota durant tardes interminables, dies d’estiu contemplant l’horitzó, nits d’hivern contemplant els estels.

Nazir
El mar estava intranquil i el vent feia balancejar la barca. Vaig agafar el meu camió de bombers i vaig començar a jugar amb ell, intentant oblidar on era. Però no podia. La mama tampoc. Ella amagava la seva por sota somriures forçats, però jo veia que les onades l’espantaven.

-Mama, quan arribarem? -vaig preguntar-li.
-D’aquí poc, fill meu. Estigues tranquil.
-No ho entenc mama. A casa estàvem molt bé, per què hem de marxar?
-És difícil d’explicar. Anirem a un altre país, on estarem més bé, tindrem una casa més gran, i jo podré treballar-. Em va mirar com si fos petit i no entengués els adults. Però jo ja era gran, tenia 6 anys. Sabia moltes coses.
-Però la casa de Líbia ja era gran, i allí tenia amics- vaig insistir.
-Faràs nous amics. -em va dedicar un somriure-. Tots estarem més bé.

Un tro va ressonar amenaçant tempesta, i jo em vaig agafar a la seva falda. Vaig desitjar estar al meu llit, ocult entre els llençols perquè els monstres no em devoressin. Però en aquella barca no podia ocultar-me, el monstre era massa gran. Aquell monstre era de color blau fosc, i tenia una boca molt grossa que podia engolir-nos cap a les profunditats del seu estómac.

Ada
Vaig observar el cel, de tons blaus i rosats. El Sol s’estava a punt de posar-se, i l’aigua tenia reflexos grocs. Una gavina se’m va apropar ràpidament, havia vist la barra de pa que portava a la bossa. Vaig trossejar-la en petits trossos i els vaig espargir per terra, fent que la gavina encara s’acostés més. I per un moment vaig poder veure l’Ester, gatejant per sobre la sorra, amb aquell vestit de color taronja que li feia ressaltar el cabell.

« – Gaina ! Mama, hi ha una gaina ! -va dir assenyalant l’au.
– Que bonica! -vaig exclamar.
-Jo tabé vull volar !
-Vols que et faci volar? -va preguntar el meu marit, que estava assegut amb nosaltres.
-Sí, sí! Vull volar !
-Doncs volaràs!- va dir posant-se dret.
Va agafar l’Ester i la va llençar a l’aire, amb compte. Ella va començar a riure i a cridar d’alegria.
-Puc volar ! Sóc una gaina ! Sóc una gaina ! »

Els seus riures eren música per les meves orelles. L’Ester havia marxat feia temps a viure a Londres amb el seu marit anglès, amb qui havia tingut un fill. L’Albert, el meu fill gran, havia marxat a Alemanya a acabar els seus estudis. El meu marit, l’Eloi, també havia marxat, però d’una manera diferent. Ell no podria tornar mai. Però el mar feia que tots estiguessin amb mi un altre cop. Ell era l’únic que me’ls retornava. Gràcies a ell podia tornar a sentir la seva veu. Podia tornar a veure el seu cos. I per un moment jo em sentia completament feliç.

Nazir
Vaig observar el cel, ple de llampecs que el creuaven d’una punta a l’altra. La meva mare ja no s’esforçava a ocultar la seva por.

-Tots morirem. Morirem tots- murmurava l’home del meu costat.

Vaig mirar-lo, i llavors em vaig fixar en les altres persones que hi havia a la barca. Hi havia molta gent. Hi havia dones embarassades, nadons de pocs mesos. Un home cec, una àvia plena d’arrugues. Un jove portant el motor, lluitant perquè les onades no se’ns emportessin. I llavors ho vaig recordar. Jo no sabia nedar.

Ada
El rostre de l’Eloi era ferm i segur. Érem veïns des de petits, però ell era més gran que jo. Els nostres pares eren amics, i sempre havíem jugat junts, encara que se’n burlava de mi quan em veia, i m’anomenava Panotxa .

« -Hola Panotxa ! -em saludava al matí a l’hora d’anar a l’escola.
-El meu nom és Ada, cap de suro! -li deia jo.
-Sí, Panotxa , però el teu cabell és taronja com la panotxa- em deia
despentinant-me. »

L’Eloi. Encara puc evocar la nostra primera cita, davant el mar. El nostre primer petó, asseguts a la platja. I recordo quan em va proposar matrimoni. Els dos estàvem contemplant les onades.

Nazir
El rostre de l’home que deia que moriríem quasi que no es veia. La seva pell era totalment negra, igual que la foscor que ens envoltava. Vaig passar per sota de les cames de la gent, i em vaig apropar a ell.

-Hola, em dic Nazir- vaig dir alegre.

Ell no em va contestar. Es va quedar en silenci, mirant al buit.

-Sap vostè que és de mala educació no mirar els ulls quan t’estan parlant?
-Noi, deixa’m en pau i vés a molestar a un altre- va dir sense mirar-me.
-Em pot contestar a una pregunta? És que la mama no m’ho vol dir- ell no em va donar permís, però jo li vaig preguntar igualment-. Per què estem en aquesta barca, si a casa nostra estàvem molt bé? Hi ha hagut una invasió zombi? O ens ataquen els extraterrestres? Perquè si és així, jo els puc combatre amb la meva màgia… Sap? Puc fer màgia!
-Noi, baixa dels núvols i torna a la realitat! Els zombis? Els extraterrestres? La màgia? Tot això no existeix! -em va dir enfadat. Però almenys em va mirar als ulls.
-No existeix? -vaig dir trist.
-No, noi, no. L’únic que existeix és la destrucció, la fam, la tristesa. La guerra.
-Però jo puc fer màgia! La meva mama diu que sóc un mag! -vaig exclamar.
-Doncs t’estimes molt la teva mare quan no et diu la veritat del que està passant.
-No ho entenc…, què està passant?
-Encara no te n’has adonat? Noi, el que passa és que estem en guerra.

Guerra? L’única guerra que jo havia vist era de dibuixos animats. « Els indis i els vaquers s’estan barallant de nou? », em vaig preguntar.

Però un tro va interrompre els meus pensaments. Llavors vaig mirar al cel, i ho vaig veure. Estava començant a ploure.

Ada
A l’Albert sempre li havia agradat el mar. Des del primer dia que el vam portar a la platja, ell i l’aigua es van tornar inseparables. Encara recordo com els seus ulls es van il·luminar en notar-la sobre la pell, recordo com l’aigua va semblar que es calmava quan ell hi era dins.

« -On està? On està? -deia ell mirant a la sorra. Devia tenir uns set anys.
-Què busques? -va preguntar-li l’Eloi.
-Una petxina, era preciosa- va dir mentre jo m’apropava a ell.

Vaig apartar-li els cabells dels ulls, i li vaig tocar la seva orella dreta per darrere.

-Em sembla que he vist alguna cosa…- vaig dir. -Ostres! Mira què tens aquí! »

Vaig treure la mà de darrere el seu cap i vaig ensenyar-li la petxina més bonica que havia vist mai.

Nazir
A mi sempre m’havia agradat la pluja. D’on veníem quasi mai plovia, i quan ho feia sempre sortia a saltar als bassals. Però ara era diferent. La pluja combinada amb el mar em feia por. I no només això. Les grans onades i la gent cridant m’havien fet pensar en altres coses. Coses com la mort. I havia vist que també m’espantava.

Ada
La lluna va sortir. Aquella nit era plena. Vaig somriure. Em portava bons records.

Nazir
La lluna no era enlloc. Els núvols l’havien tapat, i tot era fosc. I llavors va passar l’inevitable. La barca va bolcar. Vaig notar el sabor a l’aigua salada i llavors el monstre em va menjar.

Ada
Un objecte va tocar el meu peu. Vaig ajupir-me a recollir-lo i vaig veure que era un camió de bombers de joguina. Llavors m’hi vaig fixar atentament i me’n vaig adonar. A baix del camió hi havia una inscripció. Una inscripció amb un sol nom.

Nazir .

Categories: Expressió escrita | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Navegació d'entrades

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Bloc a WordPress.com.

%d bloggers like this: