Històries reals i curtes (2)

Narracions breus i intenses que se centren en un sol incident de la vida de l’autor: un amagatall increïble, la insistència a tenir un gat, un bitllet de cinquanta euros, una fòbia a les agulles, la natació sincronitzada, el naixement d’una germana…

Tots tenim vides interiors. Tots sentim que som part del món i que alhora hi ha alguna cosa que ens en separa. Tots vivim amb passió la nostra existència i necessitem paraules per expressar el que hi ha dins nostre (…) Més que mai he pogut veure de quina manera tan profunda i apassionada la majoria de nosaltres vivim la vida que hi ha dins nostre” (Paul Auster)

Per Juan Manuel Arjona, Blanca Bevià, Laia Cot, Laura Isuar, Marina Gandia, Mònica Pedescoll

 

CINQUANTA

Per Juan Manuel Arjona

Com cada divendres, vaig anar a casa de la meva àvia a dinar. Tornava cansat de la jornada escolar, però feliç, ja que em quedaven dos dies llargs de descans. Vaig trucar l’ascensor i vaig esperar uns segons que baixés. L’ascensor del bloc és antic, i el motor de la màquina fa sempre molt de soroll. Aquell divendres el motor no va sonar, l’ascensor no va baixar. Vaig esperar uns segons més, assimilant la desgràcia que em tocaria viure després: pujar fins al pis per les escales. Així va ser. De petit no m’atrevia a pujar per aquelles escales perquè els replans del bloc eren molt foscos i jo tenia por a l’obscuritat. A mesura que han passat els anys, aquesta por ha desaparegut. I allà estava, pujant les escales. La meva àvia viu al quart pis, jo anava pel tercer. Al brut terra del replà hi havia un paper rosa brillant. En apropar-me, em vaig adonar que es tractava d’un bitllet de cinquanta euros. A la meva ment s’estava produint una reunió de neurones que debatien si agafar-lo o no.

Clica, a sota, “continua llegint”

LES PETITES COSES

Per Blanca Bevià

No recordo si era un dilluns, un dijous o un divendres… La veritat és que, si digués un dia a l’atzar, us estaria enganyant. Suposo que el dia no és gaire important, ni l’any, de fet. Només us vull situar, devia tenir uns nou anys i estava al pati de la meva antiga escola  jugant amb qui aleshores era la meva millor amiga, l’Abril. Tal i com cada dia fèiem a dos quarts de dues de la tarda, havent dinat sortíem tots al pati ben abrigats i protegits del fred, de la neu, de la pluja…, del que fos. Aquell dia recordo que la Ingrid i la Carla ens van oferir jugar a badminton amb elles i amb les nenes del curs superior, però vam dir que no i vam anar pel nostre compte. Després d’haver pres aquesta decisió vam decidir jugar a aquell joc que fèiem des del primer cop que les nostres mirades innocents d’unes nenes de tres anys es van  arribar a creuar, aquell joc del que havíem gaudit de tan bones estones i ens havíem divertit tant en aquell pati de columnes del primer pis.

Clica, a sota, “continua llegint”

EL GAT

Per Laia Cot

Els animals sempre han estat, són i seran part de la nostra societat; et poden agradar o no, però ningú no pot negar la seva presència. Potser per això, la majoria de nens sempre arriben a la conclusió que volen adoptar una mascota. Ara us explicaré com va acabar el meu intent perquè em compressin un gat.

Clica, a sota, “continua llegint”

EL DIA QUE HO VA CANVIAR TOT

Per Marina Gandia

Tot va passar entre el 2008 i el 2009, dates que van marcar un abans i un després en la meva vida.

Jo aleshores tenia aproximadament 6 anys, i portava molt de temps desitjant tenir un company de jocs, amb qui passar-ho bé; necessitava alguna persona que no fos adulta al meu costat. Feia molts anys que tenia aquella idea en ment, ja que la majoria dels meus amics de classe tenien germans i es divertien molt. Vaig insistir molt als meus pares constantment, dient que no era important si era nen o nena, però que era molt important per a mi.

Clica, a sota, “continua llegint”

LA SINCRO ÉS MÉS QUE UN ESPORT

Per Laura Isuar

Ho recordo com una bonica història que m’agradaria explicar a tothom, com un conte d’autosuperació i de treball en equip. Si es vol, i malgrat tots els inconvenients que la vida et posi al davant, tot es pot superar.

Eren els campionats d’Espanya d’hivern de natació sincronitzada, en aquesta ocasió havia tocat a prop de casa: a la piscina Sant Jordi de Barcelona. Estàvem l’equip al complet, ens havia costat, però al final totes vam aconseguir passar les proves físiques d’accés als campionats nacionals. Deu nadadores en total. Va ser a mitjan març, quan un dijous, a les deu en punt del matí, vam agafar el tren en direcció a la piscina.

Clica, a sota, “continua llegint”

FÒBIA

Per Mònica Pedescoll

Sempre dic que ho vaig descobrir quan em van operar fa uns quants anys, però de vegades em pregunto: què hauria passat si no ho hagués experimentat d’aquella manera? Estic parlant de la meva fòbia a les agulles. Tot va començar per una simple operació de l’orella esquerra.

Clica, a sota, “continua llegint”

CINQUANTA

Per Juan Manuel Arjona

Com cada divendres, vaig anar a casa de la meva àvia a dinar. Tornava cansat de la jornada escolar, però feliç, ja que em quedaven dos dies llargs de descans. Vaig trucar l’ascensor i vaig esperar uns segons que baixés. L’ascensor del bloc és antic, i el motor de la màquina fa sempre molt de soroll. Aquell divendres el motor no va sonar, l’ascensor no va baixar. Vaig esperar uns segons més, assimilant la desgràcia que em tocaria viure després: pujar fins al pis per les escales. Així va ser. De petit no m’atrevia a pujar per aquelles escales perquè els replans del bloc eren molt foscos i jo tenia por a l’obscuritat. A mesura que han passat els anys, aquesta por ha desaparegut. I allà estava, pujant les escales. La meva àvia viu al quart pis, jo anava pel tercer. Al brut terra del replà hi havia un paper rosa brillant. En apropar-me, em vaig adonar que es tractava d’un bitllet de cinquanta euros. A la meva ment s’estava produint una reunió de neurones que debatien si agafar-lo o no.

— No l’hauria d’agafar, no és seu.

— Què més dóna?

— I si el seu amo torna per ell?

— No sabrà qui l’ha agafat. A més, ell no sap si ha caigut.

Vaig agafar-lo, però tenia molts dubtes. De qui seria? Com ha caigut allà? Ara que ho penso, aquest esdeveniment és de tenir molta sort, ja que tothom no es troba cinquanta euros cada dia. Vaig arribar a casa la meva àvia. Em va obrir la porta i em va invitar a entrar. Mentre ens saludàvem, li vaig comentar el succés.

— He trobat cinquanta euros.

— On?

— Al replà del tercer.

— Quina sort! Guarda’l bé.

— Però no l’hauria de tornar al seu amo?

— Quina ximpleria! Au vinga, seu a la taula que t’he preparat canelons.

Vaig estar rumiant durant tot el menjar què devia fer amb els diners. Jo els volia tornar, però no sabia qui era l’amo. Més tard, vaig anar a casa. Li vaig demanar ajuda al meu pare.

— Papa, he trobat cinquanta euros.

— On?

— Al replà del tercer del bloc de l’àvia. No sé si tornar-lo o no.

— Jo que em plantejaria tornar-lo.

— Per?

— Perquè hi ha una cosa que s’anomena karma i, si no fas el que és correcte, la vida et castigarà.

— Llavors, els torno on estaven?

— Tu sabràs com tens la consciència… Sols et dic que actuïs correctament.

Fa ja més d’un any d’aquesta història. No sé què és el que hagués estat la cosa correcta. Aquest moment a la meva vida va ser important per adonar-me que la gent gran sempre té la raó, que la meva consciència està molt tranquil·la i que el karma no existeix. De moment, els diners no s’han gastat. No els penso tornar ni gastar.

 

LES PETITES COSES

Per Blanca Bevià

No recordo si era un dilluns, un dijous o un divendres… La veritat és que, si digués un dia a l’atzar,us estaria enganyant. Suposo que el dia no és gaire important, ni l’any, de fet. Només us vull situar, devia tenir uns nou anys i estava al pati de la meva antiga escola  jugant amb qui aleshores era la meva millor amiga, l’Abril. Tal i com cada dia fèiem a dos quarts de dues de la tarda, havent dinat sortíem tots al pati ben abrigats i protegits del fred, de la neu, de la pluja…, del que fos. Aquell dia recordo que la Ingrid i la Carla ens van oferir jugar a badminton amb elles i amb les nenes del curs superior, però vam dir que no i vam anar pel nostre compte. Després d’haver pres aquesta decisió vam decidir jugar a aquell joc que fèiem des del primer cop que les nostres mirades innocents d’unes nenes de tres anys es van  arribar a creuar, aquell joc del que havíem gaudit de tan bones estones i ens havíem divertit tant en aquell patí de columnes del primer pis. Aquest cop vam decidir passar a un altre nivell: -I si joguéssim per tota l’escola?- em va dir l’Abril (escola que constava de quatre pisos, tres patis de columnes, el poliesportiu i dos amplis descampats amb força vegetació on poder-se amagar, i la majoria d’aquests llocs estaven clarament prohibits anar-hi durant aquella hora). I jo òbviament no m’hi vaig negar; per tant, dit això vam decidir amb pedra, paper, tisores a veure qui de nosaltres dues era la que la parava. Recordo com si fos en aquest instant mateix com “rarament” em va tocar a mi, seguidament vam acordar els límits, bàsicament fins on es pogués arribar sense ser interromput per tota mena de reixa, i vaig comptar lent fins a cent. El que ve ara suposo que us ho podeu arribar a imaginar: vaig estar UNA HORA I TRES QUARTS buscant-la i, sense exagerar, tota l’hora del patí després del menjador buscant sense parar entre tots els racons de l’escola (fins i tot vaig poder descobrir nous llocs per a poder passar aquelles estonetes d’esbarjo durant aquelles fortes nevades i no passar fred).

L’hora de tornar cap a classe va arribar i, per tant, em vaig sentir obligada de dir-li al professor de teatre el que estava succeint aleshores, cosa que va produir que en primer moment el professor i jo l’anèssim a buscar-la, però, al no trobar-la, s’hi van anar sumant un gran nombre de professors, i cada cop eren més i més, fins al punt que tot cicle superior i professors l’estaven buscant per tota l’escola, mentre a mi no em paraven de fer preguntes de tot tipus.

Tot va acabar cinc minuts abans de marxar cap a casa a les cinc, quan vaig recordar el que setmanes abans m’havia comentat: una petita habitació de sota les escales principals on es guardaven els esquís dels alumnes de segon on, segons ella, hi havia calefacció i, per tant, no feia fred. I efectivament allà estava, dormint a terra sobre aquell abric vermell.

Ella és de les úniques persones que em coneix vertaderament. Jo sóc de les úniques persones que coneix realment com és ella. Avui, encara quan recordem aquesta història i moltes de les que ens han passat, ens posem a riure sense parar, un riure que només entenem nosaltres, l’Abril i jo.

 

EL GAT

Per Laia Cot

Els animals sempre han estat, són i seran part de la nostra societat, et poden agradar o no, però ningú no pot negar la seva presència. Potser per això, la majoria de nens sempre arriben a la conclusió que volen adoptar una mascota, ara us explicaré com va acabar el meu intent perquè em compressin un gat.

Tot va començar quan jo feia primer de primària i el Juanma em va explicar que tenia un gat a casa. Jo em vaig quedar de pedra, i després de molt de temps preguntant-li què feia el amb el gat, vaig arribar a la conclusió  que jo també en volia un; ara bé, la cosa no era gens fàcil, ja que al meu pare mai ha tingut cap amor pels animals i a ma mare no li agraden perquè pensa que són bruts, així que, després d’un rotund no per part d’ells, em adonar de que havia de jugar amb algunes cartes a favor. Necessitava aliats i per això necessitava fer propaganda, però, a qui podia enredar perquè es sumés amb mi a la campanya Vull un gat? Exacte! Ma germana de quatre anys! Així que la vaig persuadir una mica i vam acabar les dues insistint, insistint i insistint dient que volíem un gat. Ma mare continuava dient que no, però ja no tan fàcil, perquè li desmuntàvem de seguida els seus arguments.

Un bon dia, van arribar les vacances de setmana santa i, com cada any, vam anar al meu poble, allí va donar la casualitat que mons cosins criaven hàmsters i ens en van regalar un, vam fer un tracte amb ma mare que si el cuidàvem molt bé ens compraria un gat; però per desgràcia l’animal, que es deia Minnie, va morir per causes sospitoses. Ma germana i jo dèiem que era de  vella i ma mare de set. Encara no ho hem resolt, però d’això en vaig treure una conclusió, que ser insistent en conjunt funciona, perquè sempre acaben fent alguna cosa per contentar-te, encara que sigui una mica.

 

EL DIA QUE HO VA CANVIAR TOT

Per Marina Gandia

Tot va passar entre el 2008 i el 2009, dates que van marcar un abans i un després en la meva vida.

Jo aleshores tenia aproximadament 6 anys, i portava molt de temps desitjant tenir un company de jocs, amb qui passar-ho bé; necessitava alguna persona que no fos adulta al meu costat. Feia molts anys que tenia aquella idea en ment, ja que la majoria dels meus amics de classe tenien germans i es divertien molt. Vaig insistir molt als meus pares constantment, dient que no era important si era nen o nena, però que era molt important per a mi.

Cap a mitjans de 2008, els meus pares em van comunicar que, en poc temps, la nostra família es faria més gran. De tanta il·lusió que vaig tenir, vaig pujar al llit dels meus pares i vaig començar a fer voltarelles, cosa que era força habitual. Al dia següent, vaig explicar a tots els companys que tindria un nou membre a la família.

Un moment que tindré sempre present és quan vaig escollir el nom per a la petita persona que estava en camí: aquella tarda havíem anat al cinema a veure la pel·lícula WALL-E, la qual em va deixar fascinada. Al vespre, vam començar a rumiar noms i, en un cert moment, vaig proposar el nom d’Eva, com la protagonista de la filmació que havíem vist. A tots dos els va semblar bé aquell nom, així que vam quedar en que, si era un noi, es diria Marc i, si era una noia, Eva. Posteriorment, ja es va saber que tindria una germana.

Era gener del 2009 i ja no faltava gaire per a que arribés al món, així que em vaig quedar a casa de l’àvia.

El dimarts 27 de gener, quan la meva àvia em va venir a buscar del col·legi, va donar-me la millor notícia que he rebut mai: la meva germana havia nascut! Recordo perfectament que anava amb la samarreta i les mitges verdes i una diadema de les princeses Disney sortida d’una revista. Em van deixar agafar-la asseguda en un sofà de l’habitació i la meva àvia va fer-nos una foto que avui en dia encara conserva.

Sense cap mena de dubte, aquell dia va marcar la meva vida per sempre.

 

LA SINCRO ÉS MÉS QUE UN ESPORT

Per Laura Isuar

Ho recordo com una bonica història que m’agradaria explicar a tothom, com un conte d’autosuperació i de treball en equip. Si es vol, i malgrat tots els inconvenients que la vida et posi al davant, tot es pot superar.

Eren els campionats d’Espanya d’hivern de natació sincronitzada, en aquesta ocasió havia tocat a prop de casa: a la piscina Sant Jordi de Barcelona. Estàvem l’equip al complet, ens havia costat, però al final totes vam aconseguir passar les proves físiques d’accés als campionats nacionals. Deu nadadores en total. Va ser a mitjans de març, quan un dijous a les deu en punt del matí vam agafar el tren en direcció a la piscina. Ens havia tocat fer l’entrenament amb música a la una del migdia, així que no teníem temps d’anar a deixar les maletes a l’hotel i les vam haver de deixar a les grades junt amb les bosses d’entrenar. Tot el planificat en aquell dia va sortir bé, així que vam anar cap a l’hotel a descansar per aixecar-nos l’endemà a les 6 per fer-nos els monyos, posar-nos la gelatina i maquillar-nos. Un cop tot al seu lloc i ben sec, ens vam dirigir a la piscina per poder fer l’entrenament d’escalfament que toca just abans que la competició comencés. Per fer-ho més fàcil per totes les nadadores i per tenir més espai, perquè érem vint-i-cinc clubs participant i la piscina era de 50 m, vam organitzar l’entrenament en dues parts: primer les 12 primeres en sortir teníem 30 minuts per practicar tot el que volguéssim. Vam estar tota l’estona tranquil·lament repassant totes les figures, tots els braços, provant les pujades i algun salt, amb prudència de no fer mal a ningú en caure la saltadora. Un cop va tocar fer el canvi de torn, es va acumular molta gent dins la piscina i vam quedar amb un espai més reduït. Un equip que teníem per allí a prop, mentre provava de fer el seu mortal enrere, va tenir tan mala punteria que va caure damunt d’una nedadora (la Raquel), i la va lesionar.

En aquell moment ens vam espantar molt totes, ja que patíem per la nostra amiga, la qual va anar corrents cap al socorrista per veure si el que tenia era gaire greu. Però mentre ella estava allí, el temps corria en contra nostra, a causa que ens havíem quedat sense la base de les nostres pujades, i ja no les podíem fer. Ens quedaven només 20 minuts per reorganitzar el ball sencer, així que vam anar a corre-cuita: la nostra entrenadora no podia estar amb nosaltres, ja que havia de donar de baixa la lesionada (i els terminis màxims ja s’havien acabat, així que va haver de demanar favors als seus contactes per poder fer-ho); nosaltres estàvem soles amb dues noies d’un curs més gran que ens havien d’ajudar a acabar de distribuir-ho tot, mentre que havíem de controlar els nervis (que estaven a flor de pell). El temps d’entrenar s’havia acabat, i ara només teníem quinze minuts per poder tranquil·litzar-nos. Va ser sortir de l’aigua i posar-nos totes a plorar; ja eren prou els nervis que es tenen abans de fer el sencer de competició nacional, si a més a més li has de sumar que acabes de canviar parts del ball que fa 6 mesos que assages i sorties amb una nedadora menys, va ser la gota que va vessar el got. Estàvem totes en cercle una mica deprimides quan la nostra entrenadora va arribar juntament amb la mateixa Ona Carbonell, que ens va donar unes paraules d’ànim. Crec que va ser la seva presència que ens va donar l’energia suficient per poder competir com Déu manava. Estàvem a la fila per sortir i ens vam donar les mans les unes a les altres, per donar-nos ànims entre nosaltres per poder ballar per l’amiga que s’havia lesionat, perquè aquell sencer no va ser un sencer més, va ser un sencer que vam ballar per la Raquel. I va ser dels millors sencers que ens han sortit mai: hi havia una barreja de ràbia de venjança per la qual li havia fet mal, un xic d’esperança que tot sortís bé, però sobretot moltíssima il·lusió per tot el sacrifici que havíem fet fins ara per poder lluir un ball tan magnífic com aquell.

No vam guanyar el campionat (allò ja seria un final de pel·lícula, però això és la vida real), encara que ens vam emportar una bona experiència de tot el que havíem lluitat per poder arribar fins on havíem arribat: no tothom pot dir que ha participat en un campionat en l’àmbit d’Espanya i menys que ho ha fet amb una nedadora menys del que havien preparat.

Gràcies a això puc afirmar que per mi la sincronitzada no és només un esport. És una forma de viure la vida, és un fet que t’aporta tot el bo i dolent que et puguis imaginar, però és una de les coses més maravelloses que et pots trobar.

 

FÒBIA

Per Mònica Pedescoll

Sempre dic que ho vaig descobrir quan em van operar fa uns quants anys, però a vegades em pregunto: Què hauria passat si no ho hagués experimentat d’aquella manera? Estic parlant de la meva fòbia a les agulles.

Tot va començar per una simple operació de l’orella esquerra. Tenia uns set anys i em van dir que m’havia petat el timpà i que m’havien d’operar per solucionar-ho. Tenia molta por d’anar a l’hospital sabent que m’havien d’adormir i obrir l’orella, però també sabia que si no hi anava, el dolor empitjoraria. A l’entrar a quiròfan, recordo que el doctor em va dir: “Et punxarem al braç per adormir-te, però no et preocupis, és com una picada de mosquit.” I jo, molt innocent, m’ho vaig creure i em vaig despreocupar de tot, ja que sabia perfectament que les picades de mosquits gairebé ni es notaven. No va ser així, va ser un dolor inexplicable que em va fer odiar al doctor i agafar por a aquella sala desconeguda. Durant un mes, sabia dir el punt exacte per on aquella agulla de l’hospital havia estat introduïda i, des de llavors, cada vegada que em tocaven en aquell punt del braç o bé algun dels meus amics es posava un bolígraf allà per a fer la broma, m’entrava un calfred per tot el cos i això encara em passa avui en dia.

La penúltima vegada que vaig anar al metge va ser per a fer-me la prova de les al·lèrgies. Era una prova en la qual l’última vegada que me l’havia fet havia de bufar en diferents tubs durant quatre hores, després d’haver-me pres unes begudes fastigoses amb molts ingredients. Aquesta vegada no va ser així. Dos dies abans d’anar a fer la prova, vaig començar a preguntar a la meva mare si m’havien de punxar per anar-me conscienciant, però ella em va dir que no, que segurament em farien el mateix que la darrera vegada. Vam entrar al metge i jo estava molt nerviosa pel dubte de si m’haurien de punxar, tot i que la meva mare m’ho havia negat. No m’ho esperava. De sobte, la metgessa va treure una capseta amb un munt de tubs petits i agulles, 21 per a ser exactes. Efectivament, m’havien de punxar. Sense voler-ho, vaig esclatar a plorar, no podia parar, la por i la fòbia em vencien, em sentia indefensa davant d’aquella situació. La metgessa, sobtada, va dir-me que eren unes agulles molt petites i que no em farien gens de mal, però la meva por no era al mal sinó al fet que aquells estris punxeguts se m’introduïssin a la pell. Entre la meva mare i ella em van intentar calmar tot fent-me preguntes sobre el que volia estudiar a la universitat. 21 agulles, ni una més ni una menys. 21 agulles amb 21 aliments diferents per a detectar si algun em donava al·lèrgia, i finalment, cap d’ells em va fer reacció. Quan la visita va acabar, vaig quedar amb uns amics, em trobava molt millor i els vaig explicar l’anècdota rient, però de sobte, mentre estàvem passejant, em van entrar ganes de vomitar i així va ser. Després d’aquest moment incòmode amb amics, vaig anar cap a casa i em vaig estirar al llit, vaig estar tot el cap de setmana amb vòmits i marejos deguts a les 21 agulles de la prova de les al·lèrgies.

Molta gent riu de les fòbies dels altres dient que som uns exagerats però en les situacions en les quals t’has d’enfrontar a la teva por més gran, es passa molt malament, et sents indefens, insegur, et quedes paralitzat. Ho has de viure per a comprendre-ho.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Categories: Relats verídics | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Navegació d'entrades

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Bloc a WordPress.com.

%d bloggers like this: