Murmuris de Venècia

Murmuris de Venècia (capítol 16 i últim)

Per Júlia Massagué

A mesura que ens acostàvem a la sortida, el cor em martellejava més fort el pit i jo m’anava posant cada vegada més nerviosa. Les mans em van començar a suar.

En travessar el llindar de la porta principal, el sol em va besar el front i se’m va arrossegar fins a la punta de les sabates. Ens vam quedar allà plantats, buscant els nostres perseguidors entre la gent. Començava a posar-me més neguitosa del que ja estava, si això era possible. Aleshores algú em va tocar l’espatlla. Vaig girar-me sense pensar i quasi crido de l’ensurt que em vaig endur. A dues passes de mi i de la motxilla del Biel on hi havia l’escut, estava l’home dels cabells rossos llargs. L’altre, el de pell fosca, es trobava unes passes més enrere. Penetrant-me amb la seva mirada gèlida em va dir:

– Saps què vull i jo sé què vols tu. Aquesta nit, a les dues, a la part del canal d’on van treure l’escut –I tot seguit va marxar igual que havia vingut, diluint-se en aquella sopa humana seguit pel seu company. Continua llegint

Categories: Ficció, Murmuris de Venècia | 1 comentari

Murmuris de Venècia (capítol 15)

Per Júlia Massagué

Quan va sonar el timbre, en un primer moment no vaig saber com reaccionar. Se m’havia passat pel cap moltes vegades fer-me enrere, però ara ja no hi havia més temps per pensar. Em vaig dirigir cap a la porta i la vaig obrir.

– Hola – va dir somrient.

– Hola – vaig respondre amb timidesa –. Anem?

Vam començar a caminar cap a la plaça de Sant Marcos intentant esquivar els carrers més transitats, que estaven plens de turistes. Continua llegint

Categories: Ficció, Murmuris de Venècia | Deixa un comentari

Murmuris de Venècia (capítol 14)

Per Júlia Massagué

El vellet va tancar el diari amb suavitat i un deix de nostàlgia a la mirada.

– Aquí s’acaba la història – va dir amb un somriure amable als llavis i la veu ronca.– No m’explicaràs res de tot això, oi?

Vaig respondre arronsant les espatlles i tornant-li el somriure. En mirar a través de la porta de vidre vaig veure que s’havia fet més tard del que pensava, el temps m’havia passat volant.

– Moltíssimes gràcies per l’ajuda senyor Mario, però me n’he d’anar, que s’ha fet molt tard – vaig disculpar-me.

– De res, espero que tinguis sort i trobis allò que busques noieta – va dir amb una espurna de curiositat als ulls. Continua llegint

Categories: Ficció, Murmuris de Venècia | Deixa un comentari

Murmuris de Venècia (capítol 13)

Per Júlia Massagué

19 d’octubre de 1853

Alguna cosa està tramant el meu amo. Ho he deduït perquè jo, com que sóc el criat, puc escoltar totes les converses de la casa sense que ningú s’adoni que hi sóc. Per ells no sóc altra cosa que un moble més de la sala.

Fa un parell de dies va venir a visitar-nos un home molt estrany. Només obrir-li la porta, ja vaig veure alguna cosa fora del normal, era… misteriós. En entrar a casa em va fer una cordial salutació amb el cap i va passar al despatx de l’amo. Només vaig sentir una part de la conversa ja que les paraules arribaven diluïdes a fora de la sala. Continua llegint

Categories: Ficció, Murmuris de Venècia | Deixa un comentari

Murmuris de Venècia (capítol 12)

Per Júlia Massagué

Aquella nit vaig dormir malament. Somiava en aquells ulls buits que m’observaven des de la foscor. La dona cega estava al costat del meu llit, palpant els llençols a les fosques, em buscava. Jo, arraulida com un cuc, intentava no respirar ni moure’m perquè no em sentís, però les seves arrugades mans s’anaven acostant i ella ensumava la meva olor. Estava tan a prop meu que podia notar el seu alè gèlid acaronant-me la galta, aquella vegada no m’escaparia. Quan un dels seus dits estava a punt de tocar-me una cuixa i descobrir-me, em vaig despertar. Panteixant, la primera cosa que vaig fer va ser posar-me sobre els colzes i mirar al meu voltant, esperant trobar-la asseguda a la cadira o dreta al costat de la finestra, observant-me.  Em vaig sentir alleujada al comprovar que no era així, que em trobava sola estirada al llit, a casa. Continua llegint

Categories: Ficció, Murmuris de Venècia | Deixa un comentari

Murmuris de Venècia (Capítol 11)

Per Júlia Massagué

En Biel va empènyer la porta suaument i aquesta es va obrir a poc a poc sense fer cap mena de soroll. Davant nostre se’ns van aparèixer unes escales estretes que pujaven fins a la casa, estàvem al soterrani. Vam entrar-hi de puntetes i  va ser aleshores quan em va envestir una forta olor d’humitat. Estava fosc i només es podia veure una tènue llum que es filtrava per sota la porta del final de les escales. Vaig veure la seva intenció de pujar però aquest cop vaig ser prou ràpida i el vaig engrapar pel braç abans que ho fes. Continua llegint

Categories: Ficció, Murmuris de Venècia | Deixa un comentari

Murmuris de Venècia (capítol 10)

Per Júlia Massagué

Quan va fer-se l’hora vaig dirigir-me caminant a poc a poc cap al lloc on havíem quedat. La plaça era gran i estava relativament plena de gent, però no em va costar identificar-lo. Estava dret recolzat contra una columna, amb les mans a les butxaques i la vista perduda, tenia un aire trist. Passejava la mirada per la plaça, com aquell qui mira un programa de televisió que no li interessa, fins que els seus ulls es van posar sobre meu com una papallona en una flor. M’hi vaig acostar alegrement, però no va caure cap somriure dels seus llavis. Encara no l’havia vist mai trist. Continua llegint

Categories: Ficció, Murmuris de Venècia | Deixa un comentari

Murmuris de Venècia (capítol 9)

Per Júlia Massagué

Vaig entrar a poc a poc, com si aquell lloc fos un santuari, i vaig tancar la porta darrera meu.

L’olor de menta ja no surava en l’aire, s’havia esvaït del tot. Allò em va doldre, aquella aroma era com la seva presència i ja no hi era. Tot estava al seu lloc: els llibres als prestatges, la taula al mig de la sala, la cadira de cuir vermell… Hi era tot menys ell i la seva olor. Vaig tornar a seure a la seva cadira, que em va acollir com una vella amiga, i vaig engegar el portàtil. Estava disposada a arribar fins al final de tot allò. Continua llegint

Categories: Ficció, Murmuris de Venècia | Deixa un comentari

Murmuris de Venècia (capítol 8)

Per Júlia Massagué

L’endemà em vaig despertar renovada. Era bastant tard i la mare ja havia marxat a treballar. Fregant-me els ulls em vaig espolsar la son i les lleganyes, vaig obrir les persianes i vaig deixar que els rajos matiners es vessessin per l’habitació. Quan els meus ulls es van acostumar a la claror vaig mirar a través de la finestra, el mar vestia de gala, milions de diamants em picaven l’ullet sota el sol. La vaig obrir i vaig deixar que un aire fresc m’acariciés els cabells, que dansaven al seu ritme. Continua llegint

Categories: Ficció, Murmuris de Venècia | 1 comentari

Murmuris de Venècia (capítol 7)

Per Júlia Massagué

Aquella xerrada m’havia aclarit moltes coses, però m’havia afegit una altra preocupació. I si la sobtada desaparició del meu pare hagués sigut obra d’aquella gent, perquè sabia massa? I si ja era massa tard? Confosa vaig deixar lliscar la meva esquena per la rugosa paret d’aquell carrer i em vaig quedar asseguda allà, amb la mirada perduda en les aigües del canal i estrenyent-me els genolls contra el pit. Em sentia sola, l’enyorava. Tímidament una llàgrima va treure el cap  i va fer un salt quan vaig tancar els ulls amb força. Continua llegint

Categories: Murmuris de Venècia | Deixa un comentari

Murmuris de Venècia (capítol 6)

Per Júlia Massagué

L’aigua verdosa del canal intentava conquerir els graons d’una escala ja mig ocupada per la molsa, les barques es balancejaven suaument damunt l’aigua calmada i els rajos de sol m’acariciaven la pell. Allà al fons del carrer hi havia un pont de pedra que segurament havia vist la ciutat néixer. Un gat dormitava damunt seu banyat pel sol sense por de caure al canal. Les casetes despintades i tortes del carrer desert m’observaven en silenci, aguantant feixugament aquells anys que tant els devien pesar. L’únic so que es sentia era el de l’aigua acariciant els cascs de les barques, relaxant, familiar. Per molt destrossades que estiguessin, a mi em semblaven acollidores, tenien un encant especial. Continua llegint

Categories: Ficció, Murmuris de Venècia | Deixa un comentari

Murmuris de Venècia (capítol 5)

Per Júlia Massagué

No podia ser, ben mirat la continuació de la llegenda se la podia haver inventat el meu pare i que per tant no fos veritat, però el que em neguitejava era la seva dedicatòria: llegeix entre línies Gina.

Potser es referia a això, o potser no. Però no fer cas de les seves últimes paraules em va semblar com trair-lo, així que com tampoc tenia res millor a fer, vaig decidir buscar informació sobre aquella llegenda. Vaig buscar a internet, a les llibretes del meu pare i per tots els llibres del seu despatx, però no vaig trobar res que m’indiqués que la llegenda popular que jo sabia continuava, a part del quadernet del pare. Continua llegint

Categories: Ficció, Murmuris de Venècia | Deixa un comentari

Murmuris de Venècia (capítol 4)

Per Júlia Massagué

Ja més calmada però amb el cap cot vaig entrar a casa. Estava preparada per rebre una esbroncada d’aquelles que no s’acaben mai, crec que me la mereixia. Però mentre em mentalitzava per suportar la que em venia a sobre em vaig adonar que la mare no hi era. La vaig cridar però només va respondre’m el silenci àcid i llefiscós d’aquella casa buida. Vaig anar a la cuina per preparar-me alguna cosa per sopar i allà damunt de la taula vaig trobar-hi una nota: Filla, he sortit a donar una volta, no tornaré tard. Tens el sopar a la nevera. Continua llegint

Categories: Ficció, Murmuris de Venècia | Deixa un comentari

Murmuris de Venècia (capítol 3)

Per Júlia Massagué

Això va ser un cop baix, encara que el pare portés més d’un dia sense aparèixer jo em repetia que no li havia passat res, que tornaria en qualsevol moment. Però aquella trucada m’acabava de confirmar que ni ella mateixa ho creia. La vista se’m va entelar una altra maleïda vegada, no em podia quedar més temps en aquella casa, havia de fugir a l’aire lliure. Em sembla que els meus problemes es dispersen quan estic en un lloc obert, no sé ben bé per què, pot ser és que aixecar el cap i mirar el cel m’allibera, és millor que trobar-te un sostre.

Continua llegint

Categories: Ficció, Murmuris de Venècia | Deixa un comentari

Murmuris de Venècia (capítol 2)

Per Júlia Massagué

Era tard, hi havia una cosa que em neguitejava i no em deixava dormir. Avui havíem sopat la mare i jo soles, el pare encara no havia arribat. La mare havia trucat a la universitat on treballava i li havien dit que no s’havia presentat a la feina en tot el dia. Era molt estrany, jo l’havia vist sortir per la porta al matí, com cada dia. Tampoc no havia notat res diferent mentre esmorzàvem, jo mirava la tele i ell es lamentava de com anava el món mentre llegia el diari. A part de no haver anat a treballar encara no havia tornat a casa i eren les dues! El pare té una regla d’or que també m’aplica a mi estrictament: no arribar mai tard a casa sense avisar, i avui no havia avisat.

Continua llegint

Categories: Ficció, Murmuris de Venècia | 1 comentari

Murmuris de Venècia (capítol 1)

Per Júlia Massagué

Recordo que la meva part preferida del dia eren les tardes. Les esperava amb impaciència mentre les busques del rellotge que marcaven la durada de les classes semblaven no avançar mai. Quan la professora ens deia que ens poséssim tots en fila índia per marxar a casa m’envaïa una sensació de llibertat i felicitat immensa. Cada tarda era diferent, al meu pare, mai no se li acabaven les idees.

Continua llegint

Categories: Ficció, Murmuris de Venècia | Deixa un comentari

Bloc a WordPress.com.