Posts Tagged With: 4 ESO

Històries reals i curtes (2)

Narracions breus i intenses que se centren en un sol incident de la vida de l’autor: un amagatall increïble, la insistència a tenir un gat, un bitllet de cinquanta euros, una fòbia a les agulles, la natació sincronitzada, el naixement d’una germana…

Tots tenim vides interiors. Tots sentim que som part del món i que alhora hi ha alguna cosa que ens en separa. Tots vivim amb passió la nostra existència i necessitem paraules per expressar el que hi ha dins nostre (…) Més que mai he pogut veure de quina manera tan profunda i apassionada la majoria de nosaltres vivim la vida que hi ha dins nostre” (Paul Auster)

Per Juan Manuel Arjona, Blanca Bevià, Laia Cot, Laura Isuar, Marina Gandia, Mònica Pedescoll

 

CINQUANTA

Per Juan Manuel Arjona

Com cada divendres, vaig anar a casa de la meva àvia a dinar. Tornava cansat de la jornada escolar, però feliç, ja que em quedaven dos dies llargs de descans. Vaig trucar l’ascensor i vaig esperar uns segons que baixés. L’ascensor del bloc és antic, i el motor de la màquina fa sempre molt de soroll. Aquell divendres el motor no va sonar, l’ascensor no va baixar. Vaig esperar uns segons més, assimilant la desgràcia que em tocaria viure després: pujar fins al pis per les escales. Així va ser. De petit no m’atrevia a pujar per aquelles escales perquè els replans del bloc eren molt foscos i jo tenia por a l’obscuritat. A mesura que han passat els anys, aquesta por ha desaparegut. I allà estava, pujant les escales. La meva àvia viu al quart pis, jo anava pel tercer. Al brut terra del replà hi havia un paper rosa brillant. En apropar-me, em vaig adonar que es tractava d’un bitllet de cinquanta euros. A la meva ment s’estava produint una reunió de neurones que debatien si agafar-lo o no.

Clica, a sota, “continua llegint”

LES PETITES COSES

Per Blanca Bevià

No recordo si era un dilluns, un dijous o un divendres… La veritat és que, si digués un dia a l’atzar, us estaria enganyant. Suposo que el dia no és gaire important, ni l’any, de fet. Només us vull situar, devia tenir uns nou anys i estava al pati de la meva antiga escola  jugant amb qui aleshores era la meva millor amiga, l’Abril. Tal i com cada dia fèiem a dos quarts de dues de la tarda, havent dinat sortíem tots al pati ben abrigats i protegits del fred, de la neu, de la pluja…, del que fos. Aquell dia recordo que la Ingrid i la Carla ens van oferir jugar a badminton amb elles i amb les nenes del curs superior, però vam dir que no i vam anar pel nostre compte. Després d’haver pres aquesta decisió vam decidir jugar a aquell joc que fèiem des del primer cop que les nostres mirades innocents d’unes nenes de tres anys es van  arribar a creuar, aquell joc del que havíem gaudit de tan bones estones i ens havíem divertit tant en aquell pati de columnes del primer pis.

Clica, a sota, “continua llegint”

EL GAT

Per Laia Cot

Els animals sempre han estat, són i seran part de la nostra societat; et poden agradar o no, però ningú no pot negar la seva presència. Potser per això, la majoria de nens sempre arriben a la conclusió que volen adoptar una mascota. Ara us explicaré com va acabar el meu intent perquè em compressin un gat.

Clica, a sota, “continua llegint”

EL DIA QUE HO VA CANVIAR TOT

Per Marina Gandia

Tot va passar entre el 2008 i el 2009, dates que van marcar un abans i un després en la meva vida.

Jo aleshores tenia aproximadament 6 anys, i portava molt de temps desitjant tenir un company de jocs, amb qui passar-ho bé; necessitava alguna persona que no fos adulta al meu costat. Feia molts anys que tenia aquella idea en ment, ja que la majoria dels meus amics de classe tenien germans i es divertien molt. Vaig insistir molt als meus pares constantment, dient que no era important si era nen o nena, però que era molt important per a mi.

Clica, a sota, “continua llegint”

LA SINCRO ÉS MÉS QUE UN ESPORT

Per Laura Isuar

Ho recordo com una bonica història que m’agradaria explicar a tothom, com un conte d’autosuperació i de treball en equip. Si es vol, i malgrat tots els inconvenients que la vida et posi al davant, tot es pot superar.

Eren els campionats d’Espanya d’hivern de natació sincronitzada, en aquesta ocasió havia tocat a prop de casa: a la piscina Sant Jordi de Barcelona. Estàvem l’equip al complet, ens havia costat, però al final totes vam aconseguir passar les proves físiques d’accés als campionats nacionals. Deu nadadores en total. Va ser a mitjan març, quan un dijous, a les deu en punt del matí, vam agafar el tren en direcció a la piscina.

Clica, a sota, “continua llegint”

FÒBIA

Per Mònica Pedescoll

Sempre dic que ho vaig descobrir quan em van operar fa uns quants anys, però de vegades em pregunto: què hauria passat si no ho hagués experimentat d’aquella manera? Estic parlant de la meva fòbia a les agulles. Tot va començar per una simple operació de l’orella esquerra.

Clica, a sota, “continua llegint”

Continua llegint

Categories: Relats verídics | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Històries reals i curtes (1)

Narracions breus i intenses que se centren en un sol incident de la vida de l’autor: la realitat d’un somni, un matí del dia de Reis, l’adopció d’un gos, un plat de macarrons ben especial, una relació amorosa, la millor festa d’aniversari, una visita al camp de concentració de Mauthausen…

“Tots tenim vides interiors. Tots sentim que som part del món i que alhora hi ha alguna cosa que ens en separa. Tots vivim amb passió la nostra existència i necessitem paraules per expressar el que hi ha dins nostre (…) Més que mai he pogut veure de quina manera tan profunda i apassionada la majoria de nosaltres vivim la vida que hi ha dins nostre” (Paul Auster)

Per Adela Armengol, Denise Amela, Isabel Domingo, Albert Franquet, Violeta Izquierdo, Aina Martínez, Mar Rodríguez

REAL O IMAGINARI?

Per Adela Armengol

Anava corrents amb el meu cosí i el meu germà, un a cada costa, ells com sempre tot i ser més petits anaven una mica més avançats que jo. A darrere ens perseguien unes serps, cada vegada avançaven més ràpid i jo anava quedant última, no podia tirar endavant, una força m’obligava a anar mirant endarrere i cada vegada les serps s’acostaven cada vegada més a mi. Al girar el cap per desena vegada veig veure com una saltava i em mossegava el turmell. Vaig despertar-me fent un bot al llit, només era un somni.

Clica, a sota, “continua llegint”

UN DIA DE REIS

Per Denise Amela

Era el dia 6 de gener de 2012, el dia de reis. Vaig aixecar-me d’hora com cada any despertada pels crits d’emoció de la meva germana Natàlia en veure la muntanya de regals que hi havia sota l’arbre del menjador. Devien ser aproximadament dos quarts de vuit, així que ens vam proposar esperar almenys fins que sortís el Sol per a despertar els nostres pares i començar a obrir paquets. El que en aquell moment encara no sabíem era que aquell dia de reis no en seria un de qualsevol.

Clica, a sota, “continua llegint”

MACARRONS A CULLERADES

Per Isabel Domingo

Sé que no és una experiència personal molt extraordinària, però jo la considero molt especial. Com cada dissabte a la tarda, havia d’anar al cau. Allí fem activitats molt diferents; jocs, reflexions, tallers…, però aquell dia els monitors ens van dir que havíem de fer alguna cosa especial que s’adrecés als altres. Vam fer una gran pluja d’idees, hi havia moltes propostes originals, però finalment la Clàudia, com que li agrada molt cuinar, va proposar fer algun menjar senzill per donar als pobres. A tots ens va semblar una idea genial, crèiem que podria ser divertit. I així ho vam fer, vam organitzar-nos per diferents grups i ens vam posar a la feina. Uns van anar a comprar el menjar al supermercat, els altres van començar a preparar el material per cuinar i, finalment l’altre grup, amb l’ajuda d’un noi d’una ONG, vam comunicar el nostre projecte a tots aquells que ho necessitaven.

Clica, a sota, “continua llegint”

UNA CONNEXIÓ ESPECIAL

Per Albert Franquet

No era la primera vegada que anava a una gossera, però sempre havia anat a la de Tarragona, i en aquest cas anava a la de Torredembarra. En baixar del cotxe, sentia la mateixa olor que en totes les gosseres, forta i bastant repulsiva. No sabíem per on entrar i després d’estar buscant vam aconseguir accedir-hi. Vam parlar amb la primera noia que es va apropar i li vam dir quin tipus de gos podíem tenir a casa nostra, ja que al viure en un pis no podíem adoptar un gos gaire gran. La noia ens va ensenyar els pocs que tenien que s’adaptessin a les condicions: n’hi havia dos, un que era massa petit, i un altre que l’anava a adoptar una família alemanya d’aquí a dues setmanes. Nosaltres vam decidir deixar-li el contacte per si en rescataven un de les nostres preferències, però no teníem gaires esperances. Al cap d’uns tres dies ens va trucar explicant-nos que s’havia oblidat d’un gos de tres anys que els havia portat una senyora gran que ja no se’n podia fer càrrec fa dos mesos.

Clica, a sota, “continua llegint”

AQUELL NOSALTRES

Per Violeta Izquierdo

Aquesta és la història,

d’un nosaltres;

però amb un “TU” i un “JO”,

que no deixa de ser un nosaltres.

En aquestes simples paraules

hi ha milers de moments amagats,

i hi ha sentiments incerts,

inexplicables,

als quals tu,

els vas voler posar un nom

Clica, a sota, “continua llegint”

UNA VISITA OBLIGADA

Per Aina Martínez

Tothom ha sentit algun cop històries sobre la 2a Guerra Mundial, concretament d’uns personatges principals que hi van jugar molt, els nazis. El nazis, controlats pel dictador Adolf Hitler, van fer atrocitats que ningú mai hauria imaginat. Entre elles, l’extermi massiu de jueus.

Sempre m’havien explicat històries, danys i conseqüències que aquests i la guerra van provocar. Però mai havia pogut sentir i veure de tan a prop on molts dels fets van ocórrer. Aquest estiu passat vaig tenir la gran oportunitat d’anar-hi. El camp es diu Mauthausen i es troba a 5km del petit poble que porta el seu nom, a Àustria.

Clica, a sota, “continua llegint”

EL MILLOR ANIVERSARI DEL MÓN MUNDIAL

Per Mar Rodríguez

Tot va succeir un 28 de juny de l’any 2010, al meu vuitè aniversari. Recordo aquell dia amb una certa enyorança.
És un dels pocs dies de la meva vida, on puc imaginar-me una i una altra vegada les mateixes imatges sense que en cap moment res variï o canviï.

Clica, a sota, “continua llegint”

Continua llegint

Categories: Ficció, Relats verídics | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Un any s’estenia fins al Nadal següent

“Al capvespre m’asseia als esglaons del porxo del davant, saturada de plaers, cansada i amb mal de panxa. El nen del costat patinava pel carrer amb la seva nova disfressa d’indi. Una nena giravoltava dalt d’una andròmina que espetegava. El meu germà agitava bengales en l’aire. Nadal havia passat. Jo pensava en la monotonia del temps a venir, sense que la resplendor llunyana d’altres festes més apagades em servís de consol: un any s’estenia fins al Nadal següent, una eternitat.” (Carson McCullers)

Per Adela Armengol, Isabel Domingo, Mar Rodríguez i Raquel Rodríguez

 

CAPGIRAT

Per Adela Armengol

Com sempre diu el meu pare, la llet ha de ser natural i les galetes amb trossets de xocolata amb llet. No pot ser de cap altra manera, perquè, si el nostre Pare Noel, en trencar la porta per entrar, descobreix que no està cada cosa ben col·locada al seu lloc tal i com ell ho vol, és capaç de maleir-te amb molta mala sort.

Clica, a sota, “continua llegint”

EL DIA DE NADAL

Per Isabel Domingo

L’Oriol es va posar al llit per anar-se’n a dormir. Aquell mateix dia havia col·locat el seu nou nòrdic d’hivern, atès que ja estàvem a desembre. Es va tapar fins dalt i va allargar la mà cap a la tauleta de nit per poder tancar el llum. Va adormir-se pensant en l’endemà, un dia molt especial, el 25 de desembre, el dia de Nadal.

Clica, a sota, “continua llegint”

NADAL?

Per Mar Rodríguez

Soledat era la paraula amb la qual havia conviscut durant molts anys, però en cap moment l’havia criticat. S’esfumava quan apareixien noves il·lusions com persones que entenien la felicitat d’una manera diferent de mi.

Clica, a sota, “continua llegint”

TANT DE BO

Per Raquel Rodríguez

M’aixeco com qualsevol altre dia de la meva nova rutina. És l’últim mes de l’any, el segon que porto aquí tancat. Per a la meva sorpresa, em diuen que he rebut una carta nova, la qual em costarà moltíssim respondre, i diu així:

No sé si acabaràs llegint aquesta carta i les altres dues que vaig escriure’t fa bastant. Tampoc sé quina és la direcció del lloc on vius. La mama no vol donar-me gaire detalls, prefereix escriure-la ella mateixa…

Clica, a sota, “continua llegint”

Continua llegint

Categories: Expressió escrita, Ficció | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Crítica de cinema: El final de la pel·lícula Smoke o el conte de Nadal d’Auggie Wren

Visualitzeu el final de la pel·lícula Smoke

Per Raquel Rodríguez

Existeixen diverses formes de narrar un fet o una història: pot explicar-se amb paraules, amb dibuixos o simplement amb gestos. Totes són diferents entre elles i bones al seu torn, però cada persona té preferència per una d’elles.

Al final de la pel·lícula Smoke, dirigida per Wayne Wang, es narra una història prèviament explicada i després interpretada. Es tracta de la història viscuda per l’estanquer que inspirarà al periodista Paul Benjamin a escriure un conte de nadal per al periòdic The New York Times. De fet, és el Conte de Nadal d’Auggie Wren, escrit per Paul Auster, el qual també és el guionista de la pel·lícula Smoke.

Al principi de l’escena, l’estanquer i en Paul es troben asseguts en una cafeteria amb una conversa pendent. L’estanquer li explica la seva experiència de com una mentida va alegrar el Nadal d’una vella àvia. Mentre ell narra el principi dels fets, la càmera filma quasi estàtica, intercanviant només plànols de les cares dels dos personatges. A mesura que la història avança, el pla va centrant-se en l’estanquer i, de manera progressiva, va apropant-se cada cop més al rostre d’aquest, en direcció ascendent, fins a veure només la seva boca, d’on surt la història; a més, durant el final de la narració s’acaba filmant només la seva mirada de qui l’escolta, Paul Benjamin, la qual expressa a la perfecció i de manera molt directa els seus sentiments.

D’altra banda, un cop acabada la conversa entre els personatges, s’acaba la pel·lícula i apareixen els crèdits, i aquest és el moment en què es visualitza (sense paraules) la mateixa història explicada anteriorment però, aquest cop, interpretada per dos actors (aliens als vertaders protagonistes).

En la meva opinió, sóc molt més partidària de la història narrada que de la història interpretada. En el moment en què es narra un fet, l’emissor pot donar els màxims detalls possibles, però sempre serà feina del receptor el fet de crear, en la seva imaginació, el personatge o l’espai que s’està descrivint. Quan visualitzem una escena, ens estan plasmant un espai i unes característiques físiques que nosaltres no podem canviar, de manera que totes les persones que la visualitzen tenen una percepció gairebé idèntica del que veuen. És llavors quan es perd la capacitat de desenvolupar la imaginació i, per tant, l’essència de creativitat individual.

Categories: General, Magazine, Recomanacions | Etiquetes: , | Deixa un comentari

És absurd!

“L’absurditat ens col·loca al davant una realitat que és alhora estranya i familiar, i això ens fa reaccionar dient que és impossible : “és absurd!”. Però en el mateix moment que exclamem que “és absurd”, ens adonem immediatament que allò que és “absurd” pot ser també el món de l’experiència ordinària de cada dia.” (Peter L. Berger)

Per Adela Armengol, Violeta Izquierdo, Raquel Rodríguez

 

REBOBINANT

Per Adela Armengol

Em desperto tota suada i esbufegant, una altra vegada aquell somni, però ja no li dono importància. Faig com cada matí, agafo la roba que hi ha preparada i em vaig a canviar al lavabo…

Clica, a sota, “continua llegint”

XIAO-CHEN

Per Raquel Rodríguez

-Bon dia amor! ¿Com va tot? Nosaltres estem la mar de contents. El negoci dels robots està anant sobre rodes. Demà mateix presentem el primer prototip davant dels millors comerciants del món. Espero que tinguem sort. Però, has de saber una cosa, Clàudia. Encara ens queden assumptes pendents aquí, que malauradament hem de resoldre durant aquesta setmana, així que el vol de tornada s’endarrereix set dies més. Sé que durant aquesta setmana que jo no hi sóc tens més feina que mai, per això t’he preparat una sorpresa. La rebràs avui mateix en un parell d’hores, d’acord? Et trobo molt a faltar amor però en només set dies tornem a estar junts. Un petó Clàudia, t’estimo.

Clica, a sota, “continua llegint”

“LA RATETA QUE ESCOMBRAVA L’ESCALETA”

Per Violeta Izquierdo

Explicaré el conte emfatitzant les desigualtats i discriminacions que hi apareixen.

Hi havia una vegada una rateta a la qual no pagaven per escombrar l’escaleta… Un dia escombrant l’escaleta va trobar una moneda i l’amagà ràpidament per tal que el gat no la pogués veure, però la veu va córrer molt ràpida i tothom es va adonar que la rateta havia trobat una monedeta, tots menys el gat.

Clica, a sota, “continua llegint”

Continua llegint

Categories: Contes absurds, Ficció | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Crítica literària: Una caputxeta vermella políticament correcta?

“Fa molt de temps, en una època llunyana, els homes (perdó: les persones masculines) de mitjana edat es reunien en els seus clubs elitistes, fumant sense parar puros pudents, i s’explicaven, els uns als altres, les aventures de la nit abans, exagerant-les una mica, si calia. Algunes d’aquestes aventures s’han perpetuat al llarg dels segles en forma de contes infantils, amb personatges tan famosos com la Caputxeta Vermella, la Ventafocs, els tres porquets, la Blancaneu, Joan i la mongetera… El problema és que aquelles aventures (i per tant aquests contes infantils) eren (i són) sexistes i racistes—discriminatoris en qualsevol cas—, i mostren un menyspreu constant pels valors culturals que, com a persones, mereixen les bruixes, les fades, els animals, els gnoms, l’ecologia en general i, en particular, el reciclatge i els drets dels no fumadors” (James Finn Garner)

Per Laia Cot

Màrius Serra llegeix el conte  La Caputxa Vermella

Màrius Serra llegeix la versió de la caputxeta vermella de James Finn Garner, o de la caputxa vermella, com és anomenada al llibre per l’escriptor.  És una versió diferent del famós conte, ja que l’explica d’una manera tan políticament correcta que al final, a l’autor, se li escapa de les mans i acaba sent un complet embolic,  a més que acaba explicant coses completament absurdes.

El llibre ens fa la idea que la caputxeta es una dona perfectament capacitada i no necessita ajuda; en realitat, però, per tenir una mica d’autonomia no vol dir que, si tens problemes i algú t’ofereix ajuda, l’hagis de refusar i, si convé, “matar-lo”, perquè ell és home, i que pel teu orgull de dona i per qüestions sexistes no et pots deixar ajudar. De fet, el llenyataire no està intentant imposar res per l’estil, només està intentant ajudar, o fer de mediador, per solucionar un conflicte entre dues persones.

El conte també tracta problemes actuals, com la mala alimentació (per això fa contínues referències al menjar ecològic), el masclisme (explicant que la caputxeta vermella es val per si sola i no necessita ajuda, i menys d’un home) i, finalment, diferents estereotips i etiquetes (per exemple, el llop diu: “estic molt content de ser qui sóc i com sóc”), intentant trencar amb la idea que l’aparença personal és el més important i donant importància a la personalitat i als valors interns.

En realitat, fer una barreja  de problemes actuals i intentar incloure-les en un conte infantil com la caputxeta vermella és una idea fantàstica, sempre que no perdis el fil ni facis canvis molt radicals, perquè al final se t’escapa de les mans i acaba sent un conte completament absurd i que, amb prou feines, es pot prendre seriosament. De fet, això és el que ens pretén fer veure l’autor: l’absurditat a què es pot abocar un voluntat extrema de ser políticament correcte. Fins al punt que un conte de la infantesa que havíem gaudit, com és el cas de “La caputxeta vermella”, s’acaba convertint en un conte absurd.

Categories: Magazine, Recomanacions | Etiquetes: , | Deixa un comentari

La màgia dels relats

 

Per Leyre Urbasos, Raquel Rodríguez, Aina Martínez, Mar Rodríguez

“Aquesta és la màgia dels relats infantils: poden transportar-nos a les profunditats de l’infern, però en realitat són inofensius. Ens fem grans, però no canviem. Ens tornem més refinats, però en el fons som com quan érem petits, criatures que esperen ansiosament que se’ls expliqui una altra història, i una altra, i una altra més…” (Paul Auster)

 

DE LA BELLA I LA BÈSTIA… JÚLIA I LA GUERRA

Per Leyre Urbasos

Abans de tot:

  • Bella: Júlia
  • Bèstia: La guerra, que es converteix en la pau
  • Pare de la Bella: Pare de la Júlia

La bondat abundava en aquella família gràcies a la Júlia. Era una nena molt espavilada i humil en comparació  a les seves germanes que només pensaven a sortir de festa i popularitzar-se. Ella podia passar les vint-i-quatre hores llegint llibres i cantant, però la seva prioritat ara mateix era ajudar el seu pare a preparar-se per anar a la guerra ja que va ser triat com a candidat per ser militar…

 clica, a sota, “continua llegint”

 

SABATES DE VELLUT

Per Raquel Rodríguez

Tot estava llest per aquella fantàstica nit. Havia aconseguit escapar de la vigilància de la Madrastra més bruixa de totes. Qui es pensava que era per prohibir-me sortir la nit del Ball Reial? Per sort, la meva fada madrina, la Madrina per a les amigues,  va aparèixer en el moment indicat amb els braços plens de bosses del Bershka. Era obvi que el que duia a les bosses era el conjunt que vestiria aquella meravellosa nit. Vaig posar-me els pantalons de lycra, la samarreta dels Led Zeppelin i els talons de vellut més alts que havia vist mai. No podia anar més guapa. Tot seguit, la madrina va fer aparèixer la Harley dels meus somnis, aquella que desitjava portar des de que tenia ús de raó, i vam emprendre el camí cap al castell reial…

clica, a sota, “continua llegint”

 

LA DORMIDA

Per Aina Martínez

“Hi havia una vegada una noia guapíssima que vivia en un palau  amb els seus pares, els reis del regne”. Així és com la meva mare començava les seves històries que m’explicava quan jo era petita. I sempre acabava dient: 

       -Tens molta sort de poder ser com la princesa d’aquell regne…                                           

clica, a sota, “continua llegint”

 

 INTERBLANCA

Per Mar Rodríguez

Tot començà sense hi havia una vegada.

Una bella dona s’aixecà per anar a passejar per la ciutat, però una gran ventada l’empenyé, i a terra acabà. Uns petits homenots vingueren a ajudar-la i a donar-li un lloc per estar, però haurien actuat de la mateixa manera si un home hagués estat? Va dormir profundament fins a l’endemà que es despertà. Veié una petita cuina, en la qual es posà a cuinar i sorpresa fou pels seus companys. Quina va ser la primera idea que li vingué al cap a aquella pobre dona, després de ser quasi assassinada pel vent, d’aquells petits individus que la van salvar?…

clica, a sota, “continua llegint”

Continua llegint

Categories: contes gens infantils, Expressió escrita, Ficció, General | Etiquetes: , | Deixa un comentari

PREMI NARRATIVA CURTA PORT DE TARRAGONA

Els contes de Nerea Guinart i d’Ane Arzamendi, 1r premi i finalista, respectivament,

del IV Premi Narrativa Curta del Port de Tarragona.

IMPASSIBLE

Per Nerea Guinart

Tic, tac, tic, tac… Jo segueixo aquí, impassible. I no sé exactament per què. Fa molts anys que hi sóc. Diria que quasi un o dos segles. Encara que la maquinària ja no em funcioni, recordo aquells gloriosos dies quan era jove. Les meves pedres, ara verdes i habitades per estranyes criatures, lluïen netes i precioses sota la càlida llum del sol matiner. Els obrers treballaven sense descans, posant pedres i més pedres per crear-me. Sí, estava impacient. Finalment, van col·locar la millor part. I el pastís es va acabar. Ja era oficialment el rellotge del port. Majestuós, gegantesc. Mai vaig pensar que cap altre pogués ser més imponent que jo. Però, seguim amb la història…

UNA VIDA SOTA L’AIGUA

Per Ane Arzamendi

Un somni, una malaltia.

Des que era ben petita, he tingut asma, una malaltia prou corrent però, en el meu cas, molt avançada. He d’estar cada dos per tres amb una pipeta que em doni oxigen, ja que mes d’un cop m’he desmaiat o bé a casa o a l’institut. La vida, encara que no ho sembli es veu diferent amb una mascareta entre els ulls. No pots fer el que fan la resta d’adolescents de 17 anys com tu, sinó que has de viure una vida rodejada d’adults i maquinetes al costat del llit…

Continua llegint

Categories: Ficció | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Relats verídics (3)

Relats verídics escrits per alumnes de 4t d’ESO.

“Tots tenim vides interiors. Tots sentim que som part del món i que alhora hi ha alguna cosa que ens en separa. Tots vivim amb passió la nostra existència i necessitem paraules per expressar el que hi ha dins nostre” (Paul Auster).

Per Andreea Badea

INFANCIA

Siempre he pensado que un día llegará el momento en el que nos pararemos a pensar en todo lo que nos rodea. Ese momento íntimo de conexión entre nuestra alma, nuestra fe y nuestra voluntad. Ahora es ese momento. Es por ello que hoy quiero contar de forma anónima unos hechos que me han hecho pensar mucho realmente este último año.

Continua llegint

Categories: Ficció, Relats verídics | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Relats verídics (2)

images

Relats verídics escrits per alumnes de 4t d’ESO.

“Tots tenim vides interiors. Tots sentim que som part del món i que alhora hi ha alguna cosa que ens en separa. Tots vivim amb passió la nostra existència i necessitem paraules per expressar el que hi ha dins nostre” (Paul Auster).

 

Per Marta Viñas, Júlia Martínez

AQUELL 18 DE FEBRER, per Marta Viñas

Em vaig despertar sobresaltada. En obrir els ulls no sabia ni on era ni el que passava, però de seguida em vaig adonar que seguia a la meva habitació, i que la llum de la tauleta de nit encara era obert. La mare m’havia deixat un got d’aigua a la tauleta de nit, per si tenia set. Així que em vaig aixecar del llit i en vaig fer un glop.

L’habitació estava completament en silenci. Ja tornava cap al llit, quan de sobte… vaig sentir una respiració. Vaig girar el cap ràpidament i vaig poder contemplar la meva àvia que dormia plàcidament al llit del costat. Em vaig estranyar molt de trobar-la allà, però em va saber greu despertar-la. Vaig preferir esperar que ella obrís els ulls…

TINC POR, NENA, TINC POR, per Júlia Martínez

Ja feia més de dos mesos que la meva besàvia, la iaia, no es podia moure del llit. Era gran, acabava de fer cent anys. Jo era la seva besnéta gran, em deia “mosteleta”, ja que era una nena inquieta i menuda. Em posava trista el fet que s’anés apagant a poc a poc. Primerament va deixar de menjar, després va deixar de caminar i, finalment, va deixar de parlar. Tenia por, por que quan l’anés a veure com es trobava ja no hi fos. I aquest temor em feia quasi bé impossible acostar-m’hi. Intentava vèncer el respecte que em produïa la situació mirant de reüll des de la porta de la seva habitació… Continua llegint

Categories: Ficció, Relats verídics | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Relats verídics (1)

vaig-creure-que-el-meu-pare-era-deu-ii

Relats verídics escrits per alumnes de 4t d’ESO.

“Tots tenim vides interiors. Tots sentim que som part del món i que alhora hi ha alguna cosa que ens en separa. Tots vivim amb passió la nostra existència i necessitem paraules per expressar el que hi ha dins nostre” (Paul Auster).

 

Per Mireia Almena, Clàudia Montserrat, Judith Urbina

EL MUSICAL, per Mireia Almena

Hace unos pocos meses me encontré con algo que me cambió la vida. A ver, tampoco hace falta exagerar, no tuve una epifanía que me hiciera querer transformar todo lo que me rodeaba. La verdad es que lo que me afectó tanto no fue más que un simple musical, aunque de simple no tiene nada, en mi opinión es de las obras más bien escritas que he visto jamás, pero también debo admitir que nunca he leído Shakespeare. En fin, puede que os parezca tonto o extraño quizás que unas cuantas canciones puedan tener tanto impacto en una persona; para ser sincera yo nunca había comprendido como una persona podía ponerse a llorar al escuchar una melodía, pero ahora entiendo el porqué. Puede que no te veas reflejado en las palabras, pero las emociones que fluyen por las notas y la voz de los artistas son suficientes para hacer que las lágrimas salten de tus ojos y se deslicen delicadamente sobre tu mejilla…

PUNT FINAL, per Clàudia Montserrat

 El meu avi sempre m’havia explicat històries en anar a dormir. Dic històries perquè no eren contes plens de tòpics que només serveixen per allargar l’etapa de la infantesa, cosa que als pares els funciona molt bé. Ell n’era el protagonista, eren històries de quan era menut. M’apassionava saber com va ser la seva joventut, com va viure ell el que a mi em tocava per viure i que, per a mi, encara era un misteri…

EL PRIMER LLIBRE, per Judith Urbina

Sempre havia volgut millorar el meu anglès, portar-lo a un nivell més alt, superar-me a mi mateixa. Estic segura que tothom hem pensat alguna vegada aquest tipus de coses, progressar a nivell personal i avançar la resta de coneguts, almenys un cop a la vida. No, això és una mentida, més ben dit, constantment desitgem això, és igual que sigui conscientment o inconscient, com a persones que som volem destacar, volem ser algú irreemplaçable, tenir una certa distinció, algú que al món laboral, familiar i social sigui imprescindible. Jo, en comptes d’esforçar-me a desenvolupar les meves habilitats socials, com el lideratge, vaig desviar les meves preocupacions cap als llibres i, a més, per sentir-me encara millor, en anglès.  Sincerament, fins aquell dia, fa gairebé un any i mig, mai havia llegit una novel·la sencera per la meva pròpia voluntat. Era com si les anteriors les hagués escollides i llegides per obligació… Continua llegint

Categories: Ficció, Relats verídics | Etiquetes: , | Deixa un comentari

DANMACHI – 5 ELEMENTOS – MAUS

Els còmics més valorats al Club de Lectura de 4t d’ESO

dan_machi

Dan Machi

cincoelementos11

5 Elementos

mauscat01g

Maus, relat d’un supervivent

Categories: Mirades | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Restemos en paz

Per Alba Martín

El bello rocío que yacía en sus pómulos, los cuales restaban temblando de estupefacción, iba trazando un recorrido funesto por su rostro albo que tan bien creía conocer.

Sus ojos, hundidos en el pozo del abatimiento, seguían dejando ir los pesares que en otros momentos pensaba que eran sonrisas contenidas.

Y quizás era su expresión contraída en una mueca de dolor justificado o sus labios que trazaban un “basta” aun no hacerlo realmente, pero, en ese mismo instante sentí como todo el peso de la justicia se aferraba a mi estómago y lo hacía sucumbir al sufrimiento. Continua llegint

Categories: Ficció | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Maus

Per Judith Urbina

9788439720713Maus és una obra mestra de l’art, tant del còmic (per exemple, pels personatges originals i peculiars), com de la narrativa (biografia expressada en dibuixos). Fins i tot, va ser la guanyadora del reconegut premi Pulitzer el 1992.

La seva trama es decanta pel període de l’Holocaust, on els jueus són representats com a rates i els nazis com a gats i, a la vegada, ens narra i ens dóna detalls sobre els anys trenta i  quaranta; sembla estrany i confús, però està redactat de forma que, al final, mantinguis el relat ben esquematitzat a la teva memòria.

De fet, allò que més t’atrau d’aquesta obra és que en realitat es redacta el passat de Vladek Spiegelman, el pare de l’autor i, alhora, la relació que té amb el seu fill. Això et provoca que sentis una espècie de connexió amb els protagonistes. Concretament, exposa al món la seva “aventura” com a jueu polonès des de just abans de l’inici de l’època obscura d’Alemanya, el nazisme, fins al seu final, període que, segons la meva opinió, sobreviure era més una fantasia que la pròpia realitat. Continua llegint

Categories: Magazine, Recomanacions | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Sovint la vida et sorprèn

*Aquesta narració ha estat guardonada en el concurs que organitza el Port de Tarragona.

Per Laia Cunillera

Fa estona que contemplo la pantalla blanca de l’ordinador i no hi ha manera de tacar-la de negre, m’he compromès a fer una redacció sobre el Port i la veritat és que no sé què  posar-hi. Per mi el Port de Tarragona és un  lloc molt bonic de la ciutat on, de  tant en tant, m’agrada anar a fer-me selfies en les quals surti el mar i els vaixells de fons, però realment el món portuari  per mi és una realitat molt llunyana. Continua llegint

Categories: Ficció, Premis | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Intercanvi amb Alemanya 4t ESO

Els companys de 4t d’ESO ja han tornat d’Alemanya:

Uns han anat a Dursmerheim

20160419_154944

I els altres a Frankenberg

160417 048

Categories: Outdoors | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Holograma

Com a activitat de l’any internacional de la llum (2.015) uns alumnes de Tecnologia de 4t ESO han estudiat els HOLOGRAMES i els han mostrat a tothom. Aquí teniu la reacció dels companys de P5

 

Categories: General | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Contes gens infantils (III)

Per Maria Dalmau, Marta Maduell i Mar Folch

VET AQUÍ UN GAT, VET AQUÍ UN GOS, AQUEST CONTE ENCARA NO S’HA FOS.

Ell li va prometre un feliç per sempre, ella el va creure.

Ella volia viure una vida envoltada pels animals, cantant cançons en una casa humil mentre feia les tasques quotidianes, fregar, fer rentadores i planxar, i el seu marit treballava matant dracs.

Ja no hi havia bruixes que la perseguissin, ja no hi havia pomes enverinades. Ara, tenia un marit. Ara, podia ser feliç. Continua llegint

Categories: contes gens infantils, Ficció | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Contes gens infantils (I)

Per Anna Bevià, Clara Marquiegui i Alba Civit

JO, LA PROTAGONISTA DE LA MEVA HISTÒRIA

La veu masculina, però alhora infantil, va ser el que la va despertar. Ràpidament s’incorporà, no sabia ben bé què estava passant, però volia descobrir-ho. Dormia a l’habitació junt amb els seus germans, tots dos més petits que ella, en Jan i en Miquel, així que havia d’anar en compte si no els volia despertar. La llum de la lluna il·luminava bastant l’habitació, si més no suficient com per comprovar que totes les coses seguien al seu lloc. El reflex d’una ombra humana es va apoderar de la seva habitació. L’ombra desaparegué. I tornà a aparèixer. Continua llegint

Categories: contes gens infantils, Ficció | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Contes absurds? (III)

Per Aarón Lozano Villanova, Jana Despriet i Clara Marquiegui Fdez-Montes

El “caloret” del verano

Llega la noche, después de cenar ve la televisión y se va a la cama. Primera noche que pasa solo en casa (y va a tener que estar así un mes). Es 14 de julio y el calor que hace es insoportable. Aun así el viento es frío. Al meterse en la cama tiene dudas de qué hacer. Si se destapa completamente acabará teniendo frio (y posiblemente con un buen catarro) además de sentirse desprotegido de las posibles amenazas (asesinos, fantasmas, monstruos…) que puedan acecharle mientras está durmiendo (al menos eso cree), y decide usar las sabanas como escudo ancestral para protegerse. No aguanta ni cinco minutos, el calor es insoportable. Continua llegint

Categories: Contes absurds, Ficció | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.