Posts Tagged With: curs 2017-18

Històries reals i curtes (2)

Narracions breus i intenses que se centren en un sol incident de la vida de l’autor: un amagatall increïble, la insistència a tenir un gat, un bitllet de cinquanta euros, una fòbia a les agulles, la natació sincronitzada, el naixement d’una germana…

Tots tenim vides interiors. Tots sentim que som part del món i que alhora hi ha alguna cosa que ens en separa. Tots vivim amb passió la nostra existència i necessitem paraules per expressar el que hi ha dins nostre (…) Més que mai he pogut veure de quina manera tan profunda i apassionada la majoria de nosaltres vivim la vida que hi ha dins nostre” (Paul Auster)

Per Juan Manuel Arjona, Blanca Bevià, Laia Cot, Laura Isuar, Marina Gandia, Mònica Pedescoll

 

CINQUANTA

Per Juan Manuel Arjona

Com cada divendres, vaig anar a casa de la meva àvia a dinar. Tornava cansat de la jornada escolar, però feliç, ja que em quedaven dos dies llargs de descans. Vaig trucar l’ascensor i vaig esperar uns segons que baixés. L’ascensor del bloc és antic, i el motor de la màquina fa sempre molt de soroll. Aquell divendres el motor no va sonar, l’ascensor no va baixar. Vaig esperar uns segons més, assimilant la desgràcia que em tocaria viure després: pujar fins al pis per les escales. Així va ser. De petit no m’atrevia a pujar per aquelles escales perquè els replans del bloc eren molt foscos i jo tenia por a l’obscuritat. A mesura que han passat els anys, aquesta por ha desaparegut. I allà estava, pujant les escales. La meva àvia viu al quart pis, jo anava pel tercer. Al brut terra del replà hi havia un paper rosa brillant. En apropar-me, em vaig adonar que es tractava d’un bitllet de cinquanta euros. A la meva ment s’estava produint una reunió de neurones que debatien si agafar-lo o no.

Clica, a sota, “continua llegint”

LES PETITES COSES

Per Blanca Bevià

No recordo si era un dilluns, un dijous o un divendres… La veritat és que, si digués un dia a l’atzar, us estaria enganyant. Suposo que el dia no és gaire important, ni l’any, de fet. Només us vull situar, devia tenir uns nou anys i estava al pati de la meva antiga escola  jugant amb qui aleshores era la meva millor amiga, l’Abril. Tal i com cada dia fèiem a dos quarts de dues de la tarda, havent dinat sortíem tots al pati ben abrigats i protegits del fred, de la neu, de la pluja…, del que fos. Aquell dia recordo que la Ingrid i la Carla ens van oferir jugar a badminton amb elles i amb les nenes del curs superior, però vam dir que no i vam anar pel nostre compte. Després d’haver pres aquesta decisió vam decidir jugar a aquell joc que fèiem des del primer cop que les nostres mirades innocents d’unes nenes de tres anys es van  arribar a creuar, aquell joc del que havíem gaudit de tan bones estones i ens havíem divertit tant en aquell pati de columnes del primer pis.

Clica, a sota, “continua llegint”

EL GAT

Per Laia Cot

Els animals sempre han estat, són i seran part de la nostra societat; et poden agradar o no, però ningú no pot negar la seva presència. Potser per això, la majoria de nens sempre arriben a la conclusió que volen adoptar una mascota. Ara us explicaré com va acabar el meu intent perquè em compressin un gat.

Clica, a sota, “continua llegint”

EL DIA QUE HO VA CANVIAR TOT

Per Marina Gandia

Tot va passar entre el 2008 i el 2009, dates que van marcar un abans i un després en la meva vida.

Jo aleshores tenia aproximadament 6 anys, i portava molt de temps desitjant tenir un company de jocs, amb qui passar-ho bé; necessitava alguna persona que no fos adulta al meu costat. Feia molts anys que tenia aquella idea en ment, ja que la majoria dels meus amics de classe tenien germans i es divertien molt. Vaig insistir molt als meus pares constantment, dient que no era important si era nen o nena, però que era molt important per a mi.

Clica, a sota, “continua llegint”

LA SINCRO ÉS MÉS QUE UN ESPORT

Per Laura Isuar

Ho recordo com una bonica història que m’agradaria explicar a tothom, com un conte d’autosuperació i de treball en equip. Si es vol, i malgrat tots els inconvenients que la vida et posi al davant, tot es pot superar.

Eren els campionats d’Espanya d’hivern de natació sincronitzada, en aquesta ocasió havia tocat a prop de casa: a la piscina Sant Jordi de Barcelona. Estàvem l’equip al complet, ens havia costat, però al final totes vam aconseguir passar les proves físiques d’accés als campionats nacionals. Deu nadadores en total. Va ser a mitjan març, quan un dijous, a les deu en punt del matí, vam agafar el tren en direcció a la piscina.

Clica, a sota, “continua llegint”

FÒBIA

Per Mònica Pedescoll

Sempre dic que ho vaig descobrir quan em van operar fa uns quants anys, però de vegades em pregunto: què hauria passat si no ho hagués experimentat d’aquella manera? Estic parlant de la meva fòbia a les agulles. Tot va començar per una simple operació de l’orella esquerra.

Clica, a sota, “continua llegint”

Continua llegint

Categories: Relats verídics | Etiquetes: , | Deixa un comentari

In the same sea

Paula Moreno ha estat finalista del Premi de Relats Mediterranis de Constantí

Per Paula Moreno

IN THE SAME SEA

Ada
El mar estava calmat i la brisa despentinava els meus cabells. Vaig veure restes de petjades de la gent que havia passat durant el dia, una galleda perduda d’algun nen que havia estat construint castells de sorra. Aquella platja era el meu lloc preferit. Allí podia tornar a ser la dona del meu marit, la mare dels meus fills. Podia evocar records plens d’alegria, records amb la meva família quan ells encara eren amb mi. Moments jugant a pilota durant tardes interminables, dies d’estiu contemplant l’horitzó, nits d’hivern contemplant els estels.

Nazir
El mar estava intranquil i el vent feia balancejar la barca. Vaig agafar el meu camió de bombers i vaig començar a jugar amb ell, intentant oblidar on era. Però no podia. La mama tampoc. Ella amagava la seva por sota somriures forçats, però jo veia que les onades l’espantaven. -Mama, quan arribarem? -vaig preguntar-li.

-D’aquí poc, fill meu. Estigues tranquil.
-No ho entenc mama. A casa estàvem molt bé, per què hem de marxar?
-És difícil d’explicar. Anirem a un altre país, on estarem més bé, tindrem una casa més gran, i jo podré treballar-. Em va mirar com si fos petit i no entengués els adults. Però jo ja era gran, tenia 6 anys. Sabia moltes coses.
-Però la casa de Líbia ja era gran, i allí tenia amics- vaig insistir.
-Faràs nous amics. -em va dedicar un somriure-. Tots estarem més bé.

Un tro va ressonar amenaçant tempesta, i jo em vaig agafar a la seva falda. Vaig desitjar estar al meu llit, ocult entre els llençols perquè els monstres no em devoressin. Però en aquella barca no podia ocultar-me, el monstre era massa gran. Aquell monstre era de color blau fosc, i tenia una boca molt grossa que podia engolir-nos cap a les profunditats del seu estómac.

Continua llegint

Categories: Expressió escrita | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Històries reals i curtes (1)

Narracions breus i intenses que se centren en un sol incident de la vida de l’autor: la realitat d’un somni, un matí del dia de Reis, l’adopció d’un gos, un plat de macarrons ben especial, una relació amorosa, la millor festa d’aniversari, una visita al camp de concentració de Mauthausen…

“Tots tenim vides interiors. Tots sentim que som part del món i que alhora hi ha alguna cosa que ens en separa. Tots vivim amb passió la nostra existència i necessitem paraules per expressar el que hi ha dins nostre (…) Més que mai he pogut veure de quina manera tan profunda i apassionada la majoria de nosaltres vivim la vida que hi ha dins nostre” (Paul Auster)

Per Adela Armengol, Denise Amela, Isabel Domingo, Albert Franquet, Violeta Izquierdo, Aina Martínez, Mar Rodríguez

REAL O IMAGINARI?

Per Adela Armengol

Anava corrents amb el meu cosí i el meu germà, un a cada costa, ells com sempre tot i ser més petits anaven una mica més avançats que jo. A darrere ens perseguien unes serps, cada vegada avançaven més ràpid i jo anava quedant última, no podia tirar endavant, una força m’obligava a anar mirant endarrere i cada vegada les serps s’acostaven cada vegada més a mi. Al girar el cap per desena vegada veig veure com una saltava i em mossegava el turmell. Vaig despertar-me fent un bot al llit, només era un somni.

Clica, a sota, “continua llegint”

UN DIA DE REIS

Per Denise Amela

Era el dia 6 de gener de 2012, el dia de reis. Vaig aixecar-me d’hora com cada any despertada pels crits d’emoció de la meva germana Natàlia en veure la muntanya de regals que hi havia sota l’arbre del menjador. Devien ser aproximadament dos quarts de vuit, així que ens vam proposar esperar almenys fins que sortís el Sol per a despertar els nostres pares i començar a obrir paquets. El que en aquell moment encara no sabíem era que aquell dia de reis no en seria un de qualsevol.

Clica, a sota, “continua llegint”

MACARRONS A CULLERADES

Per Isabel Domingo

Sé que no és una experiència personal molt extraordinària, però jo la considero molt especial. Com cada dissabte a la tarda, havia d’anar al cau. Allí fem activitats molt diferents; jocs, reflexions, tallers…, però aquell dia els monitors ens van dir que havíem de fer alguna cosa especial que s’adrecés als altres. Vam fer una gran pluja d’idees, hi havia moltes propostes originals, però finalment la Clàudia, com que li agrada molt cuinar, va proposar fer algun menjar senzill per donar als pobres. A tots ens va semblar una idea genial, crèiem que podria ser divertit. I així ho vam fer, vam organitzar-nos per diferents grups i ens vam posar a la feina. Uns van anar a comprar el menjar al supermercat, els altres van començar a preparar el material per cuinar i, finalment l’altre grup, amb l’ajuda d’un noi d’una ONG, vam comunicar el nostre projecte a tots aquells que ho necessitaven.

Clica, a sota, “continua llegint”

UNA CONNEXIÓ ESPECIAL

Per Albert Franquet

No era la primera vegada que anava a una gossera, però sempre havia anat a la de Tarragona, i en aquest cas anava a la de Torredembarra. En baixar del cotxe, sentia la mateixa olor que en totes les gosseres, forta i bastant repulsiva. No sabíem per on entrar i després d’estar buscant vam aconseguir accedir-hi. Vam parlar amb la primera noia que es va apropar i li vam dir quin tipus de gos podíem tenir a casa nostra, ja que al viure en un pis no podíem adoptar un gos gaire gran. La noia ens va ensenyar els pocs que tenien que s’adaptessin a les condicions: n’hi havia dos, un que era massa petit, i un altre que l’anava a adoptar una família alemanya d’aquí a dues setmanes. Nosaltres vam decidir deixar-li el contacte per si en rescataven un de les nostres preferències, però no teníem gaires esperances. Al cap d’uns tres dies ens va trucar explicant-nos que s’havia oblidat d’un gos de tres anys que els havia portat una senyora gran que ja no se’n podia fer càrrec fa dos mesos.

Clica, a sota, “continua llegint”

AQUELL NOSALTRES

Per Violeta Izquierdo

Aquesta és la història,

d’un nosaltres;

però amb un “TU” i un “JO”,

que no deixa de ser un nosaltres.

En aquestes simples paraules

hi ha milers de moments amagats,

i hi ha sentiments incerts,

inexplicables,

als quals tu,

els vas voler posar un nom

Clica, a sota, “continua llegint”

UNA VISITA OBLIGADA

Per Aina Martínez

Tothom ha sentit algun cop històries sobre la 2a Guerra Mundial, concretament d’uns personatges principals que hi van jugar molt, els nazis. El nazis, controlats pel dictador Adolf Hitler, van fer atrocitats que ningú mai hauria imaginat. Entre elles, l’extermi massiu de jueus.

Sempre m’havien explicat històries, danys i conseqüències que aquests i la guerra van provocar. Però mai havia pogut sentir i veure de tan a prop on molts dels fets van ocórrer. Aquest estiu passat vaig tenir la gran oportunitat d’anar-hi. El camp es diu Mauthausen i es troba a 5km del petit poble que porta el seu nom, a Àustria.

Clica, a sota, “continua llegint”

EL MILLOR ANIVERSARI DEL MÓN MUNDIAL

Per Mar Rodríguez

Tot va succeir un 28 de juny de l’any 2010, al meu vuitè aniversari. Recordo aquell dia amb una certa enyorança.
És un dels pocs dies de la meva vida, on puc imaginar-me una i una altra vegada les mateixes imatges sense que en cap moment res variï o canviï.

Clica, a sota, “continua llegint”

Continua llegint

Categories: Ficció, Relats verídics | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Mar de paraules

Nerea Guinart ha guanyat el Primer Premi de Relats Mediterranis de Constantí

Per Nerea Guinart

MAR DE PARAULES

Fent un suau moviment acaricio els llibres de la biblioteca més vella de la cuitat. Més ben dit, de
l’antiga biblioteca de la ciutat. Què busco? No ho sé. I no ho vull saber. Desitjo; no, necessito que
aquesta vegada els llibres em trobin a mi i no pas jo a ells.

Deixo caure la meva mà i sospiro sonorament. Després de la modernització, a poc a poc les
biblioteques varen desfer-se dels llibres que encara hi quedaven reemplaçant-los per màquines
tecnològiques intel·ligents. Alguns dels tresors de paper es van salvar de la destrucció gràcies a
l’esforç dels bibliotecaris per conservar el nostre patrimoni. Dos-cents anys després els dono les
gràcies des de l’única biblioteca encoberta que conec.

Continua llegint

Categories: Expressió escrita | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Un any s’estenia fins al Nadal següent

“Al capvespre m’asseia als esglaons del porxo del davant, saturada de plaers, cansada i amb mal de panxa. El nen del costat patinava pel carrer amb la seva nova disfressa d’indi. Una nena giravoltava dalt d’una andròmina que espetegava. El meu germà agitava bengales en l’aire. Nadal havia passat. Jo pensava en la monotonia del temps a venir, sense que la resplendor llunyana d’altres festes més apagades em servís de consol: un any s’estenia fins al Nadal següent, una eternitat.” (Carson McCullers)

Per Adela Armengol, Isabel Domingo, Mar Rodríguez i Raquel Rodríguez

 

CAPGIRAT

Per Adela Armengol

Com sempre diu el meu pare, la llet ha de ser natural i les galetes amb trossets de xocolata amb llet. No pot ser de cap altra manera, perquè, si el nostre Pare Noel, en trencar la porta per entrar, descobreix que no està cada cosa ben col·locada al seu lloc tal i com ell ho vol, és capaç de maleir-te amb molta mala sort.

Clica, a sota, “continua llegint”

EL DIA DE NADAL

Per Isabel Domingo

L’Oriol es va posar al llit per anar-se’n a dormir. Aquell mateix dia havia col·locat el seu nou nòrdic d’hivern, atès que ja estàvem a desembre. Es va tapar fins dalt i va allargar la mà cap a la tauleta de nit per poder tancar el llum. Va adormir-se pensant en l’endemà, un dia molt especial, el 25 de desembre, el dia de Nadal.

Clica, a sota, “continua llegint”

NADAL?

Per Mar Rodríguez

Soledat era la paraula amb la qual havia conviscut durant molts anys, però en cap moment l’havia criticat. S’esfumava quan apareixien noves il·lusions com persones que entenien la felicitat d’una manera diferent de mi.

Clica, a sota, “continua llegint”

TANT DE BO

Per Raquel Rodríguez

M’aixeco com qualsevol altre dia de la meva nova rutina. És l’últim mes de l’any, el segon que porto aquí tancat. Per a la meva sorpresa, em diuen que he rebut una carta nova, la qual em costarà moltíssim respondre, i diu així:

No sé si acabaràs llegint aquesta carta i les altres dues que vaig escriure’t fa bastant. Tampoc sé quina és la direcció del lloc on vius. La mama no vol donar-me gaire detalls, prefereix escriure-la ella mateixa…

Clica, a sota, “continua llegint”

Continua llegint

Categories: Expressió escrita, Ficció | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Crítica de cinema: El final de la pel·lícula Smoke o el conte de Nadal d’Auggie Wren

Visualitzeu el final de la pel·lícula Smoke

Per Raquel Rodríguez

Existeixen diverses formes de narrar un fet o una història: pot explicar-se amb paraules, amb dibuixos o simplement amb gestos. Totes són diferents entre elles i bones al seu torn, però cada persona té preferència per una d’elles.

Al final de la pel·lícula Smoke, dirigida per Wayne Wang, es narra una història prèviament explicada i després interpretada. Es tracta de la història viscuda per l’estanquer que inspirarà al periodista Paul Benjamin a escriure un conte de nadal per al periòdic The New York Times. De fet, és el Conte de Nadal d’Auggie Wren, escrit per Paul Auster, el qual també és el guionista de la pel·lícula Smoke.

Al principi de l’escena, l’estanquer i en Paul es troben asseguts en una cafeteria amb una conversa pendent. L’estanquer li explica la seva experiència de com una mentida va alegrar el Nadal d’una vella àvia. Mentre ell narra el principi dels fets, la càmera filma quasi estàtica, intercanviant només plànols de les cares dels dos personatges. A mesura que la història avança, el pla va centrant-se en l’estanquer i, de manera progressiva, va apropant-se cada cop més al rostre d’aquest, en direcció ascendent, fins a veure només la seva boca, d’on surt la història; a més, durant el final de la narració s’acaba filmant només la seva mirada de qui l’escolta, Paul Benjamin, la qual expressa a la perfecció i de manera molt directa els seus sentiments.

D’altra banda, un cop acabada la conversa entre els personatges, s’acaba la pel·lícula i apareixen els crèdits, i aquest és el moment en què es visualitza (sense paraules) la mateixa història explicada anteriorment però, aquest cop, interpretada per dos actors (aliens als vertaders protagonistes).

En la meva opinió, sóc molt més partidària de la història narrada que de la història interpretada. En el moment en què es narra un fet, l’emissor pot donar els màxims detalls possibles, però sempre serà feina del receptor el fet de crear, en la seva imaginació, el personatge o l’espai que s’està descrivint. Quan visualitzem una escena, ens estan plasmant un espai i unes característiques físiques que nosaltres no podem canviar, de manera que totes les persones que la visualitzen tenen una percepció gairebé idèntica del que veuen. És llavors quan es perd la capacitat de desenvolupar la imaginació i, per tant, l’essència de creativitat individual.

Categories: General, Magazine, Recomanacions | Etiquetes: , | Deixa un comentari

És absurd!

“L’absurditat ens col·loca al davant una realitat que és alhora estranya i familiar, i això ens fa reaccionar dient que és impossible : “és absurd!”. Però en el mateix moment que exclamem que “és absurd”, ens adonem immediatament que allò que és “absurd” pot ser també el món de l’experiència ordinària de cada dia.” (Peter L. Berger)

Per Adela Armengol, Violeta Izquierdo, Raquel Rodríguez

 

REBOBINANT

Per Adela Armengol

Em desperto tota suada i esbufegant, una altra vegada aquell somni, però ja no li dono importància. Faig com cada matí, agafo la roba que hi ha preparada i em vaig a canviar al lavabo…

Clica, a sota, “continua llegint”

XIAO-CHEN

Per Raquel Rodríguez

-Bon dia amor! ¿Com va tot? Nosaltres estem la mar de contents. El negoci dels robots està anant sobre rodes. Demà mateix presentem el primer prototip davant dels millors comerciants del món. Espero que tinguem sort. Però, has de saber una cosa, Clàudia. Encara ens queden assumptes pendents aquí, que malauradament hem de resoldre durant aquesta setmana, així que el vol de tornada s’endarrereix set dies més. Sé que durant aquesta setmana que jo no hi sóc tens més feina que mai, per això t’he preparat una sorpresa. La rebràs avui mateix en un parell d’hores, d’acord? Et trobo molt a faltar amor però en només set dies tornem a estar junts. Un petó Clàudia, t’estimo.

Clica, a sota, “continua llegint”

“LA RATETA QUE ESCOMBRAVA L’ESCALETA”

Per Violeta Izquierdo

Explicaré el conte emfatitzant les desigualtats i discriminacions que hi apareixen.

Hi havia una vegada una rateta a la qual no pagaven per escombrar l’escaleta… Un dia escombrant l’escaleta va trobar una moneda i l’amagà ràpidament per tal que el gat no la pogués veure, però la veu va córrer molt ràpida i tothom es va adonar que la rateta havia trobat una monedeta, tots menys el gat.

Clica, a sota, “continua llegint”

Continua llegint

Categories: Contes absurds, Ficció | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Crítica literària: Una caputxeta vermella políticament correcta?

“Fa molt de temps, en una època llunyana, els homes (perdó: les persones masculines) de mitjana edat es reunien en els seus clubs elitistes, fumant sense parar puros pudents, i s’explicaven, els uns als altres, les aventures de la nit abans, exagerant-les una mica, si calia. Algunes d’aquestes aventures s’han perpetuat al llarg dels segles en forma de contes infantils, amb personatges tan famosos com la Caputxeta Vermella, la Ventafocs, els tres porquets, la Blancaneu, Joan i la mongetera… El problema és que aquelles aventures (i per tant aquests contes infantils) eren (i són) sexistes i racistes—discriminatoris en qualsevol cas—, i mostren un menyspreu constant pels valors culturals que, com a persones, mereixen les bruixes, les fades, els animals, els gnoms, l’ecologia en general i, en particular, el reciclatge i els drets dels no fumadors” (James Finn Garner)

Per Laia Cot

Màrius Serra llegeix el conte  La Caputxa Vermella

Màrius Serra llegeix la versió de la caputxeta vermella de James Finn Garner, o de la caputxa vermella, com és anomenada al llibre per l’escriptor.  És una versió diferent del famós conte, ja que l’explica d’una manera tan políticament correcta que al final, a l’autor, se li escapa de les mans i acaba sent un complet embolic,  a més que acaba explicant coses completament absurdes.

El llibre ens fa la idea que la caputxeta es una dona perfectament capacitada i no necessita ajuda; en realitat, però, per tenir una mica d’autonomia no vol dir que, si tens problemes i algú t’ofereix ajuda, l’hagis de refusar i, si convé, “matar-lo”, perquè ell és home, i que pel teu orgull de dona i per qüestions sexistes no et pots deixar ajudar. De fet, el llenyataire no està intentant imposar res per l’estil, només està intentant ajudar, o fer de mediador, per solucionar un conflicte entre dues persones.

El conte també tracta problemes actuals, com la mala alimentació (per això fa contínues referències al menjar ecològic), el masclisme (explicant que la caputxeta vermella es val per si sola i no necessita ajuda, i menys d’un home) i, finalment, diferents estereotips i etiquetes (per exemple, el llop diu: “estic molt content de ser qui sóc i com sóc”), intentant trencar amb la idea que l’aparença personal és el més important i donant importància a la personalitat i als valors interns.

En realitat, fer una barreja  de problemes actuals i intentar incloure-les en un conte infantil com la caputxeta vermella és una idea fantàstica, sempre que no perdis el fil ni facis canvis molt radicals, perquè al final se t’escapa de les mans i acaba sent un conte completament absurd i que, amb prou feines, es pot prendre seriosament. De fet, això és el que ens pretén fer veure l’autor: l’absurditat a què es pot abocar un voluntat extrema de ser políticament correcte. Fins al punt que un conte de la infantesa que havíem gaudit, com és el cas de “La caputxeta vermella”, s’acaba convertint en un conte absurd.

Categories: Magazine, Recomanacions | Etiquetes: , | Deixa un comentari

La màgia dels relats

 

Per Leyre Urbasos, Raquel Rodríguez, Aina Martínez, Mar Rodríguez

“Aquesta és la màgia dels relats infantils: poden transportar-nos a les profunditats de l’infern, però en realitat són inofensius. Ens fem grans, però no canviem. Ens tornem més refinats, però en el fons som com quan érem petits, criatures que esperen ansiosament que se’ls expliqui una altra història, i una altra, i una altra més…” (Paul Auster)

 

DE LA BELLA I LA BÈSTIA… JÚLIA I LA GUERRA

Per Leyre Urbasos

Abans de tot:

  • Bella: Júlia
  • Bèstia: La guerra, que es converteix en la pau
  • Pare de la Bella: Pare de la Júlia

La bondat abundava en aquella família gràcies a la Júlia. Era una nena molt espavilada i humil en comparació  a les seves germanes que només pensaven a sortir de festa i popularitzar-se. Ella podia passar les vint-i-quatre hores llegint llibres i cantant, però la seva prioritat ara mateix era ajudar el seu pare a preparar-se per anar a la guerra ja que va ser triat com a candidat per ser militar…

 clica, a sota, “continua llegint”

 

SABATES DE VELLUT

Per Raquel Rodríguez

Tot estava llest per aquella fantàstica nit. Havia aconseguit escapar de la vigilància de la Madrastra més bruixa de totes. Qui es pensava que era per prohibir-me sortir la nit del Ball Reial? Per sort, la meva fada madrina, la Madrina per a les amigues,  va aparèixer en el moment indicat amb els braços plens de bosses del Bershka. Era obvi que el que duia a les bosses era el conjunt que vestiria aquella meravellosa nit. Vaig posar-me els pantalons de lycra, la samarreta dels Led Zeppelin i els talons de vellut més alts que havia vist mai. No podia anar més guapa. Tot seguit, la madrina va fer aparèixer la Harley dels meus somnis, aquella que desitjava portar des de que tenia ús de raó, i vam emprendre el camí cap al castell reial…

clica, a sota, “continua llegint”

 

LA DORMIDA

Per Aina Martínez

“Hi havia una vegada una noia guapíssima que vivia en un palau  amb els seus pares, els reis del regne”. Així és com la meva mare començava les seves històries que m’explicava quan jo era petita. I sempre acabava dient: 

       -Tens molta sort de poder ser com la princesa d’aquell regne…                                           

clica, a sota, “continua llegint”

 

 INTERBLANCA

Per Mar Rodríguez

Tot començà sense hi havia una vegada.

Una bella dona s’aixecà per anar a passejar per la ciutat, però una gran ventada l’empenyé, i a terra acabà. Uns petits homenots vingueren a ajudar-la i a donar-li un lloc per estar, però haurien actuat de la mateixa manera si un home hagués estat? Va dormir profundament fins a l’endemà que es despertà. Veié una petita cuina, en la qual es posà a cuinar i sorpresa fou pels seus companys. Quina va ser la primera idea que li vingué al cap a aquella pobre dona, després de ser quasi assassinada pel vent, d’aquells petits individus que la van salvar?…

clica, a sota, “continua llegint”

Continua llegint

Categories: contes gens infantils, Expressió escrita, Ficció, General | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Bloc a WordPress.com.