Mar de paraules

Nerea Guinart ha guanyat el Primer Premi de Relats Mediterranis de Constantí

Per Nerea Guinart

MAR DE PARAULES

Fent un suau moviment acaricio els llibres de la biblioteca més vella de la cuitat. Més ben dit, de
l’antiga biblioteca de la ciutat. Què busco? No ho sé. I no ho vull saber. Desitjo; no, necessito que
aquesta vegada els llibres em trobin a mi i no pas jo a ells.

Deixo caure la meva mà i sospiro sonorament. Després de la modernització, a poc a poc les
biblioteques varen desfer-se dels llibres que encara hi quedaven reemplaçant-los per màquines
tecnològiques intel·ligents. Alguns dels tresors de paper es van salvar de la destrucció gràcies a
l’esforç dels bibliotecaris per conservar el nostre patrimoni. Dos-cents anys després els dono les
gràcies des de l’única biblioteca encoberta que conec.

MAR DE PARAULES

Per Nerea Guinart

Fent un suau moviment acaricio els llibres de la biblioteca més vella de la cuitat. Més ben dit, de
l’antiga biblioteca de la ciutat. Què busco? No ho sé. I no ho vull saber. Desitjo; no, necessito que
aquesta vegada els llibres em trobin a mi i no pas jo a ells.

Deixo caure la meva mà i sospiro sonorament. Després de la modernització, a poc a poc les
biblioteques varen desfer-se dels llibres que encara hi quedaven reemplaçant-los per màquines
tecnològiques intel·ligents. Alguns dels tresors de paper es van salvar de la destrucció gràcies a
l’esforç dels bibliotecaris per conservar el nostre patrimoni. Dos-cents anys després els dono les
gràcies des de l’única biblioteca encoberta que conec.

A poc a poc, torno a tocar amb la punta dels dits les cobertes de centenars de llibres, passejant-me
amb els ulls tancats per un recorregut que ja em sé de memòria. A més, la biblioteca és rodona, per
tant no puc topar contra una paret ni res semblant. Deixo anar una rialleta pel meu comentari en
imaginar-me la situació. Passejo per l’habitació i decideixo. Amb una emoció quasi indescriptible agafo
el llibre escollit. Sento el seu pes damunt les mans i admiro fascinada la seva perfecció. No té portada,
però no m’importa. Em disposo a transportar-me al món d’aquest tresor quan una sensació estranya
em fa girar, com si no hagués fet l’elecció correcta. Miro en direcció al forat obert per mi a la paret de
paper i una petita espurna de llum em cega per un moment. M’acosto amb curiositat infantil, estenent
la mà com si d’un fet efímer i d’una fragilitat increïble es tractés.

El temps sembla parar-se quan veig una petita esfera metàl·lica que es trobava totalment tapada per
llibres. Amb delicadesa l’agafo entre els meus dits. La trec del fosc racó examinant-la acuradament.
Està totalment polida. Deu ser una pilota. Però pesa. De petanca potser? Un botó incrustat a l’esfera
capta la meva atenció, distraient-me de tota la resta. Potser és una caixa musical. Esperant trobar una
agradable melodia en obrir-la, premo el botó, deixant-la a la taula rodona (com l’habitació), mentre
m’assec descuradament en una cadira a prop.

L’esfera s’obre amb esforç i, per sorpresa meva, una llum pampalluga com si alguna bombeta
s’intentés encendre al seu interior. Però, què…? M’aixeco sobtadament de la cadira observant molt
atentament aquest signe. Una esfera més petita, feta del que sembla vidre, es troba dins de la més
gran, i dos cables que es freguen per una punta estan justament darrere. Sembla que estiguin
rovellats. Un impuls nerviós m’empeny a ajuntar els dos cables. Però, … espera! I si després acabo
cremada per una descàrrega elèctrica? No ho crec. No? Però i si.., i si passa? Tinc una idea. Porto
cinta adhesiva a la bossa per si es trenca alguna pàgina mentre llegeixo. Em puc envoltar els dits amb
ella. Tècnicament és aïllant.

Corro fins a la bossa i busco per tot el desordre fins trobar el que cerco. Transformo els meus dits sense deixar ni un espai buit per on pogués entrar l’electricitat, tallant la cinta amb les dents quan acabo.

Deixo la cinta damunt la taula i procedeixo a ajuntar els dos cables. Una gran espurna de llum i calor
és el resultat de la seva unió. Sembla que he fet bé en protegir-me. Immediatament després m’allunyo
de l’aparell d’un salt quan aquest arrenca a projectar llum sobre les prestatgeries.

Al principi, la imatge es veu malament i apareix i desapareix, però al cap d’un temps s’estabilitza. Què
acabo de trobar? Sembla un projector, però a una escala massa petita per l’antic que sembla l’aparell.
Al cap d’un temps m’adono que també estic escoltant veus. I provenen de la projecció.

Fascinada, deixo que la pel·lícula que sembla que acabo de trobar m’envolti.

– Primer de tot, vull saludar a qui estigui veient ara mateix aquesta projecció.-

Es veu una dona amb una túnica blanca semblant a les dels romans. Em fixo que sembla
embarassada i també que somriu molt, d’una manera radiant.

– Al cap de moltes negociacions i consultes, hem decidit compartir el nostre coneixement amb el món. Ai, perdó, si encara no sabeu qui som!

La dona estén les mans cap a dalt, com si volgués abraçar el món sencer. Està davant de dues
escultures d’un home i una dona que sostenen entre els dos un papir per damunt dels seus caps. Més
endarrere, un seguit de columnes de marbre blanc (el mateix material del que estan fetes les
escultures) s’estén fins on arriba la vista. La dona segueix parlant)

– Benvinguts a l’Atlàntida!

Una riallada se m’escapa, incapaç de creure’m ni una paraula de les que digui. Està clar que això es
tracta d’una pel·lícula.

-Ara que ja sabeu qui som, us explicarem quelcom sobre nosaltres. Portem segles aquí, però
sembla que a vosaltres us fa por venir; per tant, nosaltres us anirem a cercar. La nostra societat
ha avançat molt. Som capaços de curar malalties que a vosaltres us assolen, de viure més temps
i en millors condicions i ,fins i tot, de gaudir de coneixement sobre el clima, el món, el nostre
planeta i de l’Univers. Ara, una petita informació sobre nosaltres. Després ens veiem!
La dona somriu obertament a la càmera i la imatge canvia.

Ara ens mostra una gegantesca sala amb moltes persones vestides més o menys com la dona
d’abans. Una llum molt blanca ho inunda tot. Hi ha taules per tot arreu i les persones que hi ha allí
estan assegudes a les cadires corresponents llegint llibres. Em fixo en les parets. Estan repletes de
prestatgeries, com la biblioteca en la qual em trobo. La càmera canvia de perspectiva i enfoca el
sostre d’aquella sala. És una cúpula de vidre en la qual es veu el cel blau. La imatge canvia i enfoca
moltes altres sales semblants. Algunes semblen laboratoris, consultes de metges, observatoris
espacials, aules on s’ensenya filosofia, llengües, psicologia…

Després, el vídeo mostra unes casetes acollidores en concordança amb el seu entorn, amb nens
jugant pels patis blancs amb fonts connectades entre elles, amb un entramat de canals digne dels
arquitectes més moderns. Els nens riuen sense parar, mentre els homes i les dones passegen pel seu
costat corrent a atrapar-los de tant en tant. Immediatament, m’acosto fascinada a la pantalla
improvisada i somric amb ganes. Serà una pel·lícula, però sembla molt real.

La imatge canvia, i una fotografia del Mediterrani, a vista quasi de satèl·lit, apareix davant els meus
ulls curiosos. Però, …espera! Hi ha alguns fets que no encaixen… És el Mediterrani, reconec la forma,
però…, però està sec. No hi ha aigua. Em fixo millor en la imatge. No. No és una fotografia. És una
pintura. Una veu sorgeix de les profunditats de la projecció.

– Nosaltres, els atlants, vivim en el que abans era un mar, més precisament en el bell mig d’ell. A
l’horitzó -una pintura d’un desert amb el que sembla una muntanya gegant s’obre pas pel meu
cervell-, podem veure la muntanya que nosaltres…

La projecció s’interromp de sobte. M’acosto a la taula on està l’esfera i miro què ha causat el final
abrupte. Els cables s’han deslligat. Acosto els dits per tornar a ajuntar-los, però, en tocar-los, em
cremo. M’hauré d’esperar que es refredin i mantenir l’esperança que no s’hagin cremat.

Em frego la petita cremada que no puc veure per culpa de la cinta aïllant amb els dits de l’altra mà i
em deixo caure al terra. Penso i penso. És que sembla molt real… Però no pot ser. Ansiosa, agafo la
meva pantalla tàctil preparada per buscar informació sobre aquesta estranya pel·lícula.

Parlo a la màquina.

– Pel·lícules Atlàntida.

Alguns títols apareixen de seguida i entro en cadascun d’ells a llegir la crítica. No trobo res sobre
el Mediterrani. Torno a provar.

-Pel·lícules Atlàntida Mediterrani.

Ara només apareixen errors o coincidències de les dues paraules en un document que parla d’un
fet totalment diferent.

Sospiro frustrada i dono un cop amb les mans al terra, mirant el sostre. Pensem… Podria tractar-se
d’una pel·lícula amateur. Però, dins d’una esfera que no havia vist mai? Esperançada, agafo la
pantalla un altre cop i busco.

– Projector esfera metall.

Només veig errors com abans i eines estranyes fetes de metall, cap d’elles relacionades amb una
esfera de metall que funciona com a projector.

Doncs res. Això tècnicament no existeix. Tècnicament, perquè jo ho tinc davant.

Dec portar aquí asseguda una mitja hora quan decideixo tornar a provar amb els cables.
M’acosto amb molt de compte a ells. No noto calor sortint, així que els toco. No cremen, estan calents,
però no cremen.

Els ajunto i utilitzo la cinta per mantenir-los en aquesta posició. El projector torna a pampallugar com
abans, però també s’encén. D’acord, d’acord, això va bé.

La projecció torna a començar i aquesta vegada aprofito per estar atenta als detalls. Uns nens saltant
amb una corda, debats que semblen intensos, un professor ensenyant als seus alumnes les estrelles
en una nit de lluna nova,… Tots semblen molt feliços.

El vídeo arriba a la part on m’havia quedat abans.

– … podem veure la muntanya que nosaltres anomenen Menorca.

Que què? Menorca? L’illa? La imatge canvia i torna a mostrar la dona.

– Sé que és difícil de creure, però per això estic jo aquí. Només mireu-me als ulls i sabreu tot el
que jo sé amb certesa.

Amb por i curiositat m’aixeco del terra, al qual havia baixat mentre gaudia de la projecció, mirant els
ulls de la dona. Els té d’un color mel, molt suau i delicat, preciosos. M’inclino una mica cap endavant i
just en aquest moment passa.

Una bestialitat de dades, fets històrics i dates ballen davant dels meus ulls amb una obvietat
impressionant, tant que ara em sembla ridícul que abans no en fos conscient. Coneixements sobre la
vida fa molts, molts, anys. Abans fins i tot dels romans i dels egipcis. Uns 3.000 anys abans de Crist
en el calendari gregorià. Viuen en aquella època. La vida d’aquesta dona crea un remolí al meu cervell.
Tot es descol·loca i es torna a col·locar amb una precisió increïble, obeint al que ella ens havia dit
abans, que sabríem que tot era real.

L’Atlàntida existeix. Oh, no! Oh, no! Estaven al que ara és el Mediterrani. Oh, no! Torno a la realitat i
veig com la dona segueix parlant.

-Ara que ja em creieu, sou tots benvinguts! Esperem compartir els nostres coneixements, cultura i
filosofia de vida amb vosaltres per avançar tots junts cap a un millor esdevenidor.

Un murmuri es fa present en el vídeo. I. Tot. És. Tan. Ràpid… La dona arrenca a córrer fora de la vista
de la càmera. Es veu que la transportava algú, ja que ara també corre. La càmera enfoca darrere de
qui la transporta. Una onada gegantesca arrasa amb tot el que es troba per davant mentre els atlants
corren sabent que no hi ha esperança per tot el paratge erm. Amb el moviment de la càmera veig cap
on intenten arribar tots. Intenten anar a Menorca. Pujar a la muntanya. Però tots saben que és
impossible. L’onada s’acosta cada cop més. La càmera cau al terra. Peus corrents, xafant la càmera
amb les sabates. I, ben lluny, entre el núvol de desesperació, veig com la dona que abans ens parlava
mira enrere i cau al terra. Molts crits de mort esquerden les meves orelles i… Silenci. La gravació
s’acaba aquí.

Atònita, camino fins on es trobava projectada la imatge i hi poso la meva mà estesa damunt. Una
sensació de desesperació omple el meu pit, deixant-me sense alè. És com si aquella dona visqués
dins meu i acabés de veure la mort del seu poble. Sense veu, sospiro.

– No… no… no… Eren… eren… meravellosos… com tots nosaltres.

Em deixo caure al terra, incapaç de pensar. Acabo de veure la mort de milers de persones en mans
d’un destí capritxós que ha decidit que havien de morir obeint no sé quines ordres. Acabo de veure la
destrucció d’una civilització sencera, la destrucció de la seva cultura, dels seus coneixements, de…
de… tot. Acabo de veure com les paraules d’aquella dona que ha caigut en l’últim moment, aquella
que ens ha ofert el món, per després morir, s’han convertit en aigua. Acabo de presenciar la creació
d’un mar. Un mar ple de paraules no dites, les paraules que totes aquelles persones ja no diran. Un
mar ple del que ja no faran. Un mar ple del que ja no viuran.

M’abraço les cames i, caient en una desesperació absoluta, dos rius de llàgrimes brollen dels meus
ulls; deixo que flueixin homenatjant així aquell mar de paraules perdudes.