Crítica de cinema: El final de la pel·lícula Smoke o el conte de Nadal d’Auggie Wren

Visualitzeu el final de la pel·lícula Smoke

Per Raquel Rodríguez

Existeixen diverses formes de narrar un fet o una història: pot explicar-se amb paraules, amb dibuixos o simplement amb gestos. Totes són diferents entre elles i bones al seu torn, però cada persona té preferència per una d’elles.

Al final de la pel·lícula Smoke, dirigida per Wayne Wang, es narra una història prèviament explicada i després interpretada. Es tracta de la història viscuda per l’estanquer que inspirarà al periodista Paul Benjamin a escriure un conte de nadal per al periòdic The New York Times. De fet, és el Conte de Nadal d’Auggie Wren, escrit per Paul Auster, el qual també és el guionista de la pel·lícula Smoke.

Al principi de l’escena, l’estanquer i en Paul es troben asseguts en una cafeteria amb una conversa pendent. L’estanquer li explica la seva experiència de com una mentida va alegrar el Nadal d’una vella àvia. Mentre ell narra el principi dels fets, la càmera filma quasi estàtica, intercanviant només plànols de les cares dels dos personatges. A mesura que la història avança, el pla va centrant-se en l’estanquer i, de manera progressiva, va apropant-se cada cop més al rostre d’aquest, en direcció ascendent, fins a veure només la seva boca, d’on surt la història; a més, durant el final de la narració s’acaba filmant només la seva mirada de qui l’escolta, Paul Benjamin, la qual expressa a la perfecció i de manera molt directa els seus sentiments.

D’altra banda, un cop acabada la conversa entre els personatges, s’acaba la pel·lícula i apareixen els crèdits, i aquest és el moment en què es visualitza (sense paraules) la mateixa història explicada anteriorment però, aquest cop, interpretada per dos actors (aliens als vertaders protagonistes).

En la meva opinió, sóc molt més partidària de la història narrada que de la història interpretada. En el moment en què es narra un fet, l’emissor pot donar els màxims detalls possibles, però sempre serà feina del receptor el fet de crear, en la seva imaginació, el personatge o l’espai que s’està descrivint. Quan visualitzem una escena, ens estan plasmant un espai i unes característiques físiques que nosaltres no podem canviar, de manera que totes les persones que la visualitzen tenen una percepció gairebé idèntica del que veuen. És llavors quan es perd la capacitat de desenvolupar la imaginació i, per tant, l’essència de creativitat individual.

Crítica literària: Una caputxeta vermella políticament correcta?

“Fa molt de temps, en una època llunyana, els homes (perdó: les persones masculines) de mitjana edat es reunien en els seus clubs elitistes, fumant sense parar puros pudents, i s’explicaven, els uns als altres, les aventures de la nit abans, exagerant-les una mica, si calia. Algunes d’aquestes aventures s’han perpetuat al llarg dels segles en forma de contes infantils, amb personatges tan famosos com la Caputxeta Vermella, la Ventafocs, els tres porquets, la Blancaneu, Joan i la mongetera… El problema és que aquelles aventures (i per tant aquests contes infantils) eren (i són) sexistes i racistes—discriminatoris en qualsevol cas—, i mostren un menyspreu constant pels valors culturals que, com a persones, mereixen les bruixes, les fades, els animals, els gnoms, l’ecologia en general i, en particular, el reciclatge i els drets dels no fumadors” (James Finn Garner)

Per Laia Cot

Màrius Serra llegeix el conte  La Caputxa Vermella

Màrius Serra llegeix la versió de la caputxeta vermella de James Finn Garner, o de la caputxa vermella, com és anomenada al llibre per l’escriptor.  És una versió diferent del famós conte, ja que l’explica d’una manera tan políticament correcta que al final, a l’autor, se li escapa de les mans i acaba sent un complet embolic,  a més que acaba explicant coses completament absurdes.

El llibre ens fa la idea que la caputxeta es una dona perfectament capacitada i no necessita ajuda; en realitat, però, per tenir una mica d’autonomia no vol dir que, si tens problemes i algú t’ofereix ajuda, l’hagis de refusar i, si convé, “matar-lo”, perquè ell és home, i que pel teu orgull de dona i per qüestions sexistes no et pots deixar ajudar. De fet, el llenyataire no està intentant imposar res per l’estil, només està intentant ajudar, o fer de mediador, per solucionar un conflicte entre dues persones.

El conte també tracta problemes actuals, com la mala alimentació (per això fa contínues referències al menjar ecològic), el masclisme (explicant que la caputxeta vermella es val per si sola i no necessita ajuda, i menys d’un home) i, finalment, diferents estereotips i etiquetes (per exemple, el llop diu: “estic molt content de ser qui sóc i com sóc”), intentant trencar amb la idea que l’aparença personal és el més important i donant importància a la personalitat i als valors interns.

En realitat, fer una barreja  de problemes actuals i intentar incloure-les en un conte infantil com la caputxeta vermella és una idea fantàstica, sempre que no perdis el fil ni facis canvis molt radicals, perquè al final se t’escapa de les mans i acaba sent un conte completament absurd i que, amb prou feines, es pot prendre seriosament. De fet, això és el que ens pretén fer veure l’autor: l’absurditat a què es pot abocar un voluntat extrema de ser políticament correcte. Fins al punt que un conte de la infantesa que havíem gaudit, com és el cas de “La caputxeta vermella”, s’acaba convertint en un conte absurd.

TALLER DE BOOKTRAILER

Aquests booktrailers són el resultat d’un projecte que ha realitzat l’alumnat de 2n d’ESO. Han llegit els relats de terror “SOCORRO, 12 CUENTOS PARA CAERSE DE MIEDO”, d’Elsa Boremann, i després, dividits en petits grups, han creat un booktrailer d’un dels relats del llibre.

———————-

Per Sílvia Pons i Rebeca González 

Per Paula Pastó, Natàlia Escatllar, Marta Vendrell, Blanca Marquiegui i Ricard Panicot

Per Javi Hurtado, Marc Buscail, Santi Vidal, Pol Gual i David González

Per Clara Aldecoa, Lucía Álvarez, Lucía Vallín, Blanca De Juanas i Helena Quero

Maus

Per Judith Urbina

Maus és una obra mestra de l’art, tant del còmic (per exemple, pels personatges originals i peculiars), com de la narrativa (biografia expressada en dibuixos). Fins i tot, va ser la guanyadora del reconegut premi Pulitzer el 1992.

La seva trama es decanta pel període de l’Holocaust, on els jueus són representats com a rates i els nazis com a gats i, a la vegada, ens narra i ens dóna detalls sobre els anys trenta i  quaranta; sembla estrany i confús, però està redactat de forma que, al final, mantinguis el relat ben esquematitzat a la teva memòria.

De fet, allò que més t’atrau d’aquesta obra és que en realitat es redacta el passat de Vladek Spiegelman, el pare de l’autor i, alhora, la relació que té amb el seu fill. Això et provoca que sentis una espècie de connexió amb els protagonistes. Concretament, exposa al món la seva “aventura” com a jueu polonès des de just abans de l’inici de l’època obscura d’Alemanya, el nazisme, fins al seu final, període que, segons la meva opinió, sobreviure era més una fantasia que la pròpia realitat.