Relats verídics

Històries reals i curtes (2)

Narracions breus i intenses que se centren en un sol incident de la vida de l’autor: un amagatall increïble, la insistència a tenir un gat, un bitllet de cinquanta euros, una fòbia a les agulles, la natació sincronitzada, el naixement d’una germana…

Tots tenim vides interiors. Tots sentim que som part del món i que alhora hi ha alguna cosa que ens en separa. Tots vivim amb passió la nostra existència i necessitem paraules per expressar el que hi ha dins nostre (…) Més que mai he pogut veure de quina manera tan profunda i apassionada la majoria de nosaltres vivim la vida que hi ha dins nostre” (Paul Auster)

Per Juan Manuel Arjona, Blanca Bevià, Laia Cot, Laura Isuar, Marina Gandia, Mònica Pedescoll

 

CINQUANTA

Per Juan Manuel Arjona

Com cada divendres, vaig anar a casa de la meva àvia a dinar. Tornava cansat de la jornada escolar, però feliç, ja que em quedaven dos dies llargs de descans. Vaig trucar l’ascensor i vaig esperar uns segons que baixés. L’ascensor del bloc és antic, i el motor de la màquina fa sempre molt de soroll. Aquell divendres el motor no va sonar, l’ascensor no va baixar. Vaig esperar uns segons més, assimilant la desgràcia que em tocaria viure després: pujar fins al pis per les escales. Així va ser. De petit no m’atrevia a pujar per aquelles escales perquè els replans del bloc eren molt foscos i jo tenia por a l’obscuritat. A mesura que han passat els anys, aquesta por ha desaparegut. I allà estava, pujant les escales. La meva àvia viu al quart pis, jo anava pel tercer. Al brut terra del replà hi havia un paper rosa brillant. En apropar-me, em vaig adonar que es tractava d’un bitllet de cinquanta euros. A la meva ment s’estava produint una reunió de neurones que debatien si agafar-lo o no.

Clica, a sota, “continua llegint”

LES PETITES COSES

Per Blanca Bevià

No recordo si era un dilluns, un dijous o un divendres… La veritat és que, si digués un dia a l’atzar, us estaria enganyant. Suposo que el dia no és gaire important, ni l’any, de fet. Només us vull situar, devia tenir uns nou anys i estava al pati de la meva antiga escola  jugant amb qui aleshores era la meva millor amiga, l’Abril. Tal i com cada dia fèiem a dos quarts de dues de la tarda, havent dinat sortíem tots al pati ben abrigats i protegits del fred, de la neu, de la pluja…, del que fos. Aquell dia recordo que la Ingrid i la Carla ens van oferir jugar a badminton amb elles i amb les nenes del curs superior, però vam dir que no i vam anar pel nostre compte. Després d’haver pres aquesta decisió vam decidir jugar a aquell joc que fèiem des del primer cop que les nostres mirades innocents d’unes nenes de tres anys es van  arribar a creuar, aquell joc del que havíem gaudit de tan bones estones i ens havíem divertit tant en aquell pati de columnes del primer pis.

Clica, a sota, “continua llegint”

EL GAT

Per Laia Cot

Els animals sempre han estat, són i seran part de la nostra societat; et poden agradar o no, però ningú no pot negar la seva presència. Potser per això, la majoria de nens sempre arriben a la conclusió que volen adoptar una mascota. Ara us explicaré com va acabar el meu intent perquè em compressin un gat.

Clica, a sota, “continua llegint”

EL DIA QUE HO VA CANVIAR TOT

Per Marina Gandia

Tot va passar entre el 2008 i el 2009, dates que van marcar un abans i un després en la meva vida.

Jo aleshores tenia aproximadament 6 anys, i portava molt de temps desitjant tenir un company de jocs, amb qui passar-ho bé; necessitava alguna persona que no fos adulta al meu costat. Feia molts anys que tenia aquella idea en ment, ja que la majoria dels meus amics de classe tenien germans i es divertien molt. Vaig insistir molt als meus pares constantment, dient que no era important si era nen o nena, però que era molt important per a mi.

Clica, a sota, “continua llegint”

LA SINCRO ÉS MÉS QUE UN ESPORT

Per Laura Isuar

Ho recordo com una bonica història que m’agradaria explicar a tothom, com un conte d’autosuperació i de treball en equip. Si es vol, i malgrat tots els inconvenients que la vida et posi al davant, tot es pot superar.

Eren els campionats d’Espanya d’hivern de natació sincronitzada, en aquesta ocasió havia tocat a prop de casa: a la piscina Sant Jordi de Barcelona. Estàvem l’equip al complet, ens havia costat, però al final totes vam aconseguir passar les proves físiques d’accés als campionats nacionals. Deu nadadores en total. Va ser a mitjan març, quan un dijous, a les deu en punt del matí, vam agafar el tren en direcció a la piscina.

Clica, a sota, “continua llegint”

FÒBIA

Per Mònica Pedescoll

Sempre dic que ho vaig descobrir quan em van operar fa uns quants anys, però de vegades em pregunto: què hauria passat si no ho hagués experimentat d’aquella manera? Estic parlant de la meva fòbia a les agulles. Tot va començar per una simple operació de l’orella esquerra.

Clica, a sota, “continua llegint”

Continua llegint

Anuncis
Categories: Relats verídics | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Històries reals i curtes (1)

Narracions breus i intenses que se centren en un sol incident de la vida de l’autor: la realitat d’un somni, un matí del dia de Reis, l’adopció d’un gos, un plat de macarrons ben especial, una relació amorosa, la millor festa d’aniversari, una visita al camp de concentració de Mauthausen…

“Tots tenim vides interiors. Tots sentim que som part del món i que alhora hi ha alguna cosa que ens en separa. Tots vivim amb passió la nostra existència i necessitem paraules per expressar el que hi ha dins nostre (…) Més que mai he pogut veure de quina manera tan profunda i apassionada la majoria de nosaltres vivim la vida que hi ha dins nostre” (Paul Auster)

Per Adela Armengol, Denise Amela, Isabel Domingo, Albert Franquet, Violeta Izquierdo, Aina Martínez, Mar Rodríguez

REAL O IMAGINARI?

Per Adela Armengol

Anava corrents amb el meu cosí i el meu germà, un a cada costa, ells com sempre tot i ser més petits anaven una mica més avançats que jo. A darrere ens perseguien unes serps, cada vegada avançaven més ràpid i jo anava quedant última, no podia tirar endavant, una força m’obligava a anar mirant endarrere i cada vegada les serps s’acostaven cada vegada més a mi. Al girar el cap per desena vegada veig veure com una saltava i em mossegava el turmell. Vaig despertar-me fent un bot al llit, només era un somni.

Clica, a sota, “continua llegint”

UN DIA DE REIS

Per Denise Amela

Era el dia 6 de gener de 2012, el dia de reis. Vaig aixecar-me d’hora com cada any despertada pels crits d’emoció de la meva germana Natàlia en veure la muntanya de regals que hi havia sota l’arbre del menjador. Devien ser aproximadament dos quarts de vuit, així que ens vam proposar esperar almenys fins que sortís el Sol per a despertar els nostres pares i començar a obrir paquets. El que en aquell moment encara no sabíem era que aquell dia de reis no en seria un de qualsevol.

Clica, a sota, “continua llegint”

MACARRONS A CULLERADES

Per Isabel Domingo

Sé que no és una experiència personal molt extraordinària, però jo la considero molt especial. Com cada dissabte a la tarda, havia d’anar al cau. Allí fem activitats molt diferents; jocs, reflexions, tallers…, però aquell dia els monitors ens van dir que havíem de fer alguna cosa especial que s’adrecés als altres. Vam fer una gran pluja d’idees, hi havia moltes propostes originals, però finalment la Clàudia, com que li agrada molt cuinar, va proposar fer algun menjar senzill per donar als pobres. A tots ens va semblar una idea genial, crèiem que podria ser divertit. I així ho vam fer, vam organitzar-nos per diferents grups i ens vam posar a la feina. Uns van anar a comprar el menjar al supermercat, els altres van començar a preparar el material per cuinar i, finalment l’altre grup, amb l’ajuda d’un noi d’una ONG, vam comunicar el nostre projecte a tots aquells que ho necessitaven.

Clica, a sota, “continua llegint”

UNA CONNEXIÓ ESPECIAL

Per Albert Franquet

No era la primera vegada que anava a una gossera, però sempre havia anat a la de Tarragona, i en aquest cas anava a la de Torredembarra. En baixar del cotxe, sentia la mateixa olor que en totes les gosseres, forta i bastant repulsiva. No sabíem per on entrar i després d’estar buscant vam aconseguir accedir-hi. Vam parlar amb la primera noia que es va apropar i li vam dir quin tipus de gos podíem tenir a casa nostra, ja que al viure en un pis no podíem adoptar un gos gaire gran. La noia ens va ensenyar els pocs que tenien que s’adaptessin a les condicions: n’hi havia dos, un que era massa petit, i un altre que l’anava a adoptar una família alemanya d’aquí a dues setmanes. Nosaltres vam decidir deixar-li el contacte per si en rescataven un de les nostres preferències, però no teníem gaires esperances. Al cap d’uns tres dies ens va trucar explicant-nos que s’havia oblidat d’un gos de tres anys que els havia portat una senyora gran que ja no se’n podia fer càrrec fa dos mesos.

Clica, a sota, “continua llegint”

AQUELL NOSALTRES

Per Violeta Izquierdo

Aquesta és la història,

d’un nosaltres;

però amb un “TU” i un “JO”,

que no deixa de ser un nosaltres.

En aquestes simples paraules

hi ha milers de moments amagats,

i hi ha sentiments incerts,

inexplicables,

als quals tu,

els vas voler posar un nom

Clica, a sota, “continua llegint”

UNA VISITA OBLIGADA

Per Aina Martínez

Tothom ha sentit algun cop històries sobre la 2a Guerra Mundial, concretament d’uns personatges principals que hi van jugar molt, els nazis. El nazis, controlats pel dictador Adolf Hitler, van fer atrocitats que ningú mai hauria imaginat. Entre elles, l’extermi massiu de jueus.

Sempre m’havien explicat històries, danys i conseqüències que aquests i la guerra van provocar. Però mai havia pogut sentir i veure de tan a prop on molts dels fets van ocórrer. Aquest estiu passat vaig tenir la gran oportunitat d’anar-hi. El camp es diu Mauthausen i es troba a 5km del petit poble que porta el seu nom, a Àustria.

Clica, a sota, “continua llegint”

EL MILLOR ANIVERSARI DEL MÓN MUNDIAL

Per Mar Rodríguez

Tot va succeir un 28 de juny de l’any 2010, al meu vuitè aniversari. Recordo aquell dia amb una certa enyorança.
És un dels pocs dies de la meva vida, on puc imaginar-me una i una altra vegada les mateixes imatges sense que en cap moment res variï o canviï.

Clica, a sota, “continua llegint”

Continua llegint

Categories: Ficció, Relats verídics | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Relats verídics (3)

Relats verídics escrits per alumnes de 4t d’ESO.

“Tots tenim vides interiors. Tots sentim que som part del món i que alhora hi ha alguna cosa que ens en separa. Tots vivim amb passió la nostra existència i necessitem paraules per expressar el que hi ha dins nostre” (Paul Auster).

Per Andreea Badea

INFANCIA

Siempre he pensado que un día llegará el momento en el que nos pararemos a pensar en todo lo que nos rodea. Ese momento íntimo de conexión entre nuestra alma, nuestra fe y nuestra voluntad. Ahora es ese momento. Es por ello que hoy quiero contar de forma anónima unos hechos que me han hecho pensar mucho realmente este último año.

Continua llegint

Categories: Ficció, Relats verídics | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Relats verídics (2)

images

Relats verídics escrits per alumnes de 4t d’ESO.

“Tots tenim vides interiors. Tots sentim que som part del món i que alhora hi ha alguna cosa que ens en separa. Tots vivim amb passió la nostra existència i necessitem paraules per expressar el que hi ha dins nostre” (Paul Auster).

 

Per Marta Viñas, Júlia Martínez

AQUELL 18 DE FEBRER, per Marta Viñas

Em vaig despertar sobresaltada. En obrir els ulls no sabia ni on era ni el que passava, però de seguida em vaig adonar que seguia a la meva habitació, i que la llum de la tauleta de nit encara era obert. La mare m’havia deixat un got d’aigua a la tauleta de nit, per si tenia set. Així que em vaig aixecar del llit i en vaig fer un glop.

L’habitació estava completament en silenci. Ja tornava cap al llit, quan de sobte… vaig sentir una respiració. Vaig girar el cap ràpidament i vaig poder contemplar la meva àvia que dormia plàcidament al llit del costat. Em vaig estranyar molt de trobar-la allà, però em va saber greu despertar-la. Vaig preferir esperar que ella obrís els ulls…

TINC POR, NENA, TINC POR, per Júlia Martínez

Ja feia més de dos mesos que la meva besàvia, la iaia, no es podia moure del llit. Era gran, acabava de fer cent anys. Jo era la seva besnéta gran, em deia “mosteleta”, ja que era una nena inquieta i menuda. Em posava trista el fet que s’anés apagant a poc a poc. Primerament va deixar de menjar, després va deixar de caminar i, finalment, va deixar de parlar. Tenia por, por que quan l’anés a veure com es trobava ja no hi fos. I aquest temor em feia quasi bé impossible acostar-m’hi. Intentava vèncer el respecte que em produïa la situació mirant de reüll des de la porta de la seva habitació… Continua llegint

Categories: Ficció, Relats verídics | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Relats verídics (1)

vaig-creure-que-el-meu-pare-era-deu-ii

Relats verídics escrits per alumnes de 4t d’ESO.

“Tots tenim vides interiors. Tots sentim que som part del món i que alhora hi ha alguna cosa que ens en separa. Tots vivim amb passió la nostra existència i necessitem paraules per expressar el que hi ha dins nostre” (Paul Auster).

 

Per Mireia Almena, Clàudia Montserrat, Judith Urbina

EL MUSICAL, per Mireia Almena

Hace unos pocos meses me encontré con algo que me cambió la vida. A ver, tampoco hace falta exagerar, no tuve una epifanía que me hiciera querer transformar todo lo que me rodeaba. La verdad es que lo que me afectó tanto no fue más que un simple musical, aunque de simple no tiene nada, en mi opinión es de las obras más bien escritas que he visto jamás, pero también debo admitir que nunca he leído Shakespeare. En fin, puede que os parezca tonto o extraño quizás que unas cuantas canciones puedan tener tanto impacto en una persona; para ser sincera yo nunca había comprendido como una persona podía ponerse a llorar al escuchar una melodía, pero ahora entiendo el porqué. Puede que no te veas reflejado en las palabras, pero las emociones que fluyen por las notas y la voz de los artistas son suficientes para hacer que las lágrimas salten de tus ojos y se deslicen delicadamente sobre tu mejilla…

PUNT FINAL, per Clàudia Montserrat

 El meu avi sempre m’havia explicat històries en anar a dormir. Dic històries perquè no eren contes plens de tòpics que només serveixen per allargar l’etapa de la infantesa, cosa que als pares els funciona molt bé. Ell n’era el protagonista, eren històries de quan era menut. M’apassionava saber com va ser la seva joventut, com va viure ell el que a mi em tocava per viure i que, per a mi, encara era un misteri…

EL PRIMER LLIBRE, per Judith Urbina

Sempre havia volgut millorar el meu anglès, portar-lo a un nivell més alt, superar-me a mi mateixa. Estic segura que tothom hem pensat alguna vegada aquest tipus de coses, progressar a nivell personal i avançar la resta de coneguts, almenys un cop a la vida. No, això és una mentida, més ben dit, constantment desitgem això, és igual que sigui conscientment o inconscient, com a persones que som volem destacar, volem ser algú irreemplaçable, tenir una certa distinció, algú que al món laboral, familiar i social sigui imprescindible. Jo, en comptes d’esforçar-me a desenvolupar les meves habilitats socials, com el lideratge, vaig desviar les meves preocupacions cap als llibres i, a més, per sentir-me encara millor, en anglès.  Sincerament, fins aquell dia, fa gairebé un any i mig, mai havia llegit una novel·la sencera per la meva pròpia voluntat. Era com si les anteriors les hagués escollides i llegides per obligació… Continua llegint

Categories: Ficció, Relats verídics | Etiquetes: , | Deixa un comentari

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.